Vivim en un temps en què allò digital forma part de tot el que fem. No es tracta només d’utilitzar pantalles o aplicacions: la tecnologia travessa les nostres maneres d’aprendre, de comunicar-nos i de participar en la societat. En aquest context, l’educació ja no pot limitar-se a fer servir ordinadors a l’aula. Parlem d’una educació postdigital, que reconeix que allò analògic i allò digital, allò humà i allò tecnològic, estan entrellaçats i que educar implica també aprendre a conviure críticament amb aquesta realitat (Jandrić et al., 2018; Fawns, 2019).
En aquest escenari, l’aprenentatge servei ofereix una oportunitat única per donar sentit ètic i social a l’educació postdigital. La seva proposta és senzilla i poderosa: aprendre fent un servei útil a la comunitat. Quan aquesta metodologia es troba amb les tecnologies digitals, el resultat pot ser transformador. Les xarxes, les plataformes o els mitjans digitals deixen de ser només eines de comunicació per convertir-se en espais on l’alumnat analitza problemes, proposa solucions i s’implica en causes col·lectives.
En un món hiperconnectat, l’aprenentatge servei en clau postdigital ens convida a anar més enllà del clic fàcil o del simple “m’agrada”. Ens proposa passar del gest ràpid al compromís real. Les tecnologies no són neutres: influeixen en com pensem, com ens relacionem i com participem en la vida pública (Selwyn, 2016; Knox, 2019). Per això, integrar-les en projectes d’aprenentatge servei implica fer-ho amb consciència, utilitzant allò digital per fomentar la participació, la justícia i el bé comú.
No n’hi ha prou d’estar connectats: cal implicar-s’hi
Imaginem, per exemple, un grup d’estudiants que col·labora amb una entitat local per dissenyar campanyes digitals contra l’assetjament escolar o la desinformació. En aquest procés no només aprenen a utilitzar eines tecnològiques, sinó també a reflexionar sobre els seus drets i responsabilitats en l’entorn digital. Allò valuós no és l’eina en si, sinó l’aprenentatge que sorgeix d’utilitzar-la al servei d’una causa compartida.
A més, l’aprenentatge servei postdigital trenca amb la idea que el coneixement només es troba als llibres o a les aules. Les comunitats també són fonts de saber i d’experiència. Les tecnologies digitals poden ajudar a visibilitzar aquestes veus mitjançant narratives, pòdcasts o mapes col·laboratius, sempre que s’utilitzin amb sensibilitat i respecte (Escofet, 2020). Així, la relació entre estudiants, docents i comunitat es converteix en una aliança horitzontal on tothom aprèn i tothom aporta.
És clar que no tot és senzill. La bretxa digital continua sent un repte important: no tots els grups socials tenen les mateixes oportunitats d’accés ni les mateixes competències per utilitzar les tecnologies de manera crítica (Van Dijk, 2020). A això s’hi afegeixen els obstacles institucionals -la manca de temps, la burocràcia o la poca formació docent- que dificulten mantenir projectes sostinguts en el temps (García-Romero et al., 2021). I hi ha un altre risc més subtil: el de l’activisme superficial, aquell que es queda en un tuit o en una foto sense arribar a transformar res (Morozov, 2011).
L’ApS converteix el digital en una experiència cívica
Davant d’aquests reptes, l’aprenentatge servei en l’educació postdigital necessita suport institucional, formació docent i xarxes de col·laboració entre escoles, universitats i entitats socials (García-Gutiérrez i Ruiz-Corbella, 2021). Només així serà possible convertir allò digital en una eina al servei de la justícia social i de la cura de les persones.
El gran repte és aconseguir que allò digital no substitueixi allò humà, sinó que ho amplifiqui. Que cada projecte d’aprenentatge servei serveixi per construir empatia, sentit crític i cooperació. Pensar l’aprenentatge servei en clau postdigital és apostar per una educació que ensenya a utilitzar la tecnologia amb propòsit, amb consciència i amb cor. Perquè aprendre avui no consisteix només a dominar eines, sinó a posar-les al servei del bé comú.
Referències
Escofet, A. (2020). Aprendizaje-servicio y tecnologías digitales: ¿una relación posible? RIED, 23(1), 169–182.
Fawns, T. (2019). Postdigital education in design and practice. Postdigital Science and Education, 1(1), 132–145.
García-Gutiérrez, J., y Ruiz-Corbella, M. (2021). El aprendizaje-servicio en la universidad digital. Revista Española de Pedagogía, 79(279), 95–113.
García-Romero, D., Lalueza, J. L., y Blanch Gelabert, S. (2021). Análisis de un proceso de institucionalización del ApS universitario. Athenea Digital, 21(3), 2934.
Jandrić, P., Knox, J., & Hayes, S. (2018). Postdigital science and education. Educational Philosophy and Theory, 50(10), 893–899.
Knox, J. (2019). What Does the ‘Postdigital’ Mean for Education? Postdigital Science and Education, 1(2), 357–370.
Morozov, E. (2011). The Net Delusion. PublicAffairs.
Selwyn, N. (2016). Education and Technology: Key Issues and Debates. Bloomsbury.
Van Dijk, J. (2020). The Digital Divide. Polity Books.
El Diari de l’Educació, 2026