Aquest text vol compartir una proposta senzilla i, alhora, molt potent de treball de valors que hem dut a terme al llarg dels darrers anys. La idea original no és meva, sinó d’un professor amic (Gràcies Josep!). Nosaltres l’hem adaptat i l’hem posat en pràctica amb alumnat del cicle formatiu d’Educació Infantil, concretament al mòdul de Didàctica de l’Educació Infantil.
És una d’aquelles activitats que, sense grans recursos ni preparacions complexes, acostuma a proposar un debat ric en els grups.
La proposta és senzilla: l’alumnat ha d’escriure una carta a un professor/a, un mestre/a o una educadora que hagi estat un referent per a ell o ella, algú que, d’una manera o altra, hagi tingut un impacte en la seva vida acadèmica i personal. No es tracta només de recordar una persona estimada, sinó d’intentar posar paraules a allò que la va fer especial. Què tenia aquella docent? Què feia diferent? Per què encara avui la recorden?
Aquest exercici ens permet iniciar una reflexió molt interessant sobre el model d’educador o educadora que cadascú porta dins. Recuperar aquests records és també començar a preguntar-nos quin tipus de professionals volem arribar a ser.
Un cop escrita la carta, es fa una posada en comú i s’obre un debat sobre les característiques del professorat que hi apareixen descrites. En el nostre cas, les cartes no s’arriben a enviar als seus destinataris —tot i que segurament seria un regal preciós per a molts docents—, sinó que es converteixen en un espai de reflexió personal i compartida. La conversa que s’origina després acostuma a ser tan enriquidora com la mateixa escriptura.
Recordar les persones que ens van deixar empremta com a docents ens ajuda a imaginar com volem educar en el futur
Després d’haver repetit aquesta activitat durant diversos cursos, i sense haver-ne fet una anàlisi exhaustiva, sí que podem apuntar algunes observacions que es repeteixen amb força constància.
En primer lloc, pràcticament tot l’alumnat aconsegueix identificar una persona referent al llarg de la seva trajectòria educativa. I, el més interessant, és que són capaços d’explicar amb molta precisió què és el que aquella persona els va aportar. Tothom recorda amb tota mena de detalls el seu Tomàs, la seva Carmen o la seva Blanca. Els noms canvien, però la intensitat del record és sorprenent.
En segon lloc, cal destacar que aquests referents no pertanyen necessàriament a les primeres etapes educatives, com podríem imaginar inicialment. Hi apareixen mestres d’educació infantil i primària, professorat de secundària, de batxillerat o d’altres cicles formatius. Tenint en compte que la major part del nostre alumnat encara no ha passat per la universitat, ens falten referents d’aquesta etapa, però és interessant comprovar que qualsevol moment del recorregut educatiu pot esdevenir significatiu.
En tercer lloc, quan analitzem les característiques que es repeteixen a les cartes, apareixen de manera molt clara els valors que aquest professorat ha sabut transmetre. Es repeteixen frases com «ens va acompanyar molt bé», «ens va saber entendre», «ens escoltava», «sempre tenia un somriure», «confiava en nosaltres» o «ens feia sentir importants». Aquestes expressions evidencien la importància del model com una de les vies d’aprenentatge de valors. No són grans discursos ni activitats extraordinàries. Són maneres de fer, petits gestos quotidians, actituds sostingudes en el temps que, sovint sense adonar-nos-en, acaben marcant la vida dels alumnes. Formen part d’allò que anomenem soft skills, però que, des de la mirada dels estudiants, resulten absolutament essencials.
En quart lloc, també hi apareixen aspectes relacionats amb el coneixement i la competència professional. Expressions com «explicava molt bé», «dominava molt el tema» o «feia interessants les classes» es repeteixen amb freqüència. En aquest sentit, és curiós observar que allò que més valoren és el domini del contingut i la passió amb què s’explica, més que no pas les metodologies concretes emprades. Les promocions amb què hem treballat fins ara gairebé no parlen de gamificació, flipped classroom o altres. El que recorden és la persona que els va ajudar a entendre, que els va despertar curiositat o que els va transmetre estima pel coneixement. Potser les generacions futures hi afegiran altres elements, però de moment aquesta és una constant que ens ha sorprès.
Val la pena aturar-s’hi un moment: en un moment com l’actual, on tant es parla de metodologies, d’innovació educativa i de noves eines, l’alumnat continua tornant, quan pensa en qui l’ha marcat de veritat, a coses tan senzilles com la manera d’escoltar, de mirar o d’acompanyar. Potser és un bon recordatori per a tots els que ens dediquem a l’educació.
Finalment, hi ha una darrera idea que apareix de manera implícita a gairebé totes les cartes: els alumnes recorden molt com el professorat els feia sentir. Educar és també construir vincles.
Us convido, si teniu l’oportunitat, a provar aquesta proposta o a adaptar-la al vostre context educatiu. És una activitat senzilla i fàcil d’organitzar, però capaç d’obrir converses molt profundes sobre què significa educar. I qui sap… potser algun dia sereu vosaltres qui rebreu una carta d’un antic alumne explicant-vos que vau ser una d’aquelles persones que van deixar empremta. No hi ha gaires reconeixements professionals que puguin igualar aquest.
El Diari de l’Educació, 2026