Entrevista

Segni Mossi: «El cos és l’única dimensió possible, des que naixem fins que morim»

L’Alesandro i la Simona es van conèixer ballant sobre el parquet d’un estudi de dansa. Allà també van aprendre que la dansa no és ni forma ni habilitat sinó interacció entre el món emocional i l’espai que l’envolta. Uns anys més tard, l’Alessandro va començar a fer tallers de dibuix per a nens i nenes, amb els que investigava l’origen del signe gràfic.

Aleshores, va arribar la seva filla que amb dos anys va començar a experimentar amb el llapis i el paper. Els seus intents implicaven tot el cos, i els seus traços eren densos, vibrants i orgànics. Observant-la van veure que aquesta trobada entre el moviment i el signe gràfic era realment interessant i motivadora. Entusiasmats van crear Segni Mossi per seguir explorant aquesta relació, pels seus creadors el millor espai per fer-ho són els tallers per a infants i adults que ofereixen a tot el món. A Catalunya, ja han passat diverses vegades per la Fundació Antoni Tàpies.

Investigueu la relació entre dansa i el símbol gràfic. Què heu descobert durant tot aquest temps?

El signe gràfic ofereix un feedback immediat de la nostra acció, ens ajuda a trobar el nostre lloc a l’espai, al grup… al món!

Hi ha alguns participants que creuen que no són capaços de ballar i, mentre es “distreuen” amb el traç que deixen, es troben fent-ho; d’altres, poc familiaritzats amb el dibuix però que es troben més a gust amb el moviment del seu cos, poden experimentar en aquest nou camp. La veritat és que ens sorprèn com aquestes dues llengües s’alimenten mútuament. On no arriba l’una, ho fa l’altre. Pensem que la força de Segni mossi és aquest terme mitjà. És aquesta connexió. I no només entre la dansa i el traç sinó entre tu i el teu jo emocional, entre tu i els altres.

Hem descobert un territori sense límits i volem seguir habitant-lo, i convidar al màxim de gent a conèixer-lo. No tenim les claus, és un espai col·lectiu. De tant en tant, trobem el rastre d’aquells que hi han estat molt abans que nosaltres. Reconeixem molt més sovint els passos dels nens que l’han recorregut amb nosaltres. Hi veiem les emocions vinculades als seus gestos, les abraçades de línies compartides, els reconeixements, les epifanies i molt més. De vegades, emergeixen símbols, indicis d’alfabets del continu de signes, etc. Ens imaginem altres espais, altres llenços o parets, on els rastres, les lletres gruixudes han pres altres direccions i altres formes. Hem descobert l’entusiasme per la satisfacció d’una necessitat desconeguda.

Aleshores podem dir que el cos és una potent eina de comunicació més enllà de la veu i les mans? Per què?

La calidesa de les emocions, des de les nostres profunditats, ens fa pessigolles a la pell i salta d’un cos a un altre, segons les trajectòries de l’atzar, del joc, del rancor, etc. La comunicació va acompanyada, passa a través nostre, del cos. Si decideixo escoltar-lo amb les orelles, observar-lo amb els ulls, verbalitzar-lo amb la boca, gesticular-lo amb les mans… l’he trencat a trossos, l’he parat. Escolto mentre observo, mentre parlo mentre gesticulo, i no tinc ni idea de fins a quin punt aquestes accions poden entrellaçar-se. El cos és l’única dimensió possible, des que naixem fins que morim.

El cos parla fins i tot quan està immòbil. La respiració, la postura, els micromoviments, l’estat d’ànim… tot parla. Si s’és conscient d’això o no ja és una altra qüestió. Aquesta és la seva feina. I quan finalment el coneixes, al llarg de la teva vida, ja no el deixes mai.

El cos és sensible encara que sovint, en alguna aula d’una escola, hi hagi qui intenta fer-lo sord. Els nens i nenes necessiten moure’s per créixer. Això no ho ha decidit ningú: és la nostra naturalesa. I quan aquesta necessitat no se satisfà, es crea un desequilibri, però sempre som a temps de restaurar-lo… perquè el cos sempre està preparat per despertar-se.

Per què és tan important el dibuix i l’expressió artística en la infància?

El dibuix i l’expressió artística són rellevants en la infància, no només són tècniques d’expressió. Si no que també són motiu d’incerteses, accidents, silencis, descobertes, comparacions, evasions, etc.

I a on es troben els límits del dibuix?

En el full, en els formats, en les convencions, en els materials, en les tècniques… Però els límits, imposats o auto imposats, també són oportunitats: són el marc o l’anell. Sense aquests, després de tot, no hi ha punt de trobada, només una baralla desequilibrada.

Com podem intentar superar la barrera del dinA4?

Saltant al ring, ballant com Charlie Chaplin, sense tenir en compte les expectatives. O canviant de format, però només si ens fa més por.

Dibuixar ballant, a l’aire o en equip… que us queda per provar a Segni Mossi?

Dibuixant rodant, saltant, caient, corrent… molts dels experiments els van proposar els mateixos nens i nenes, amb les seves intuïcions, els seus invents, les seves idees, etc. Quan comencem un nou curs no tenim mai un programa definit, és una elecció. Ens agrada primer conèixer al grup classe, als professors, i veure on ens porten. És en aquest procés a on neixen la majoria de les nostres propostes. Ara que ho menciones, però, encara no hem dibuixat a l’aire com a grup. Vam fer una cosa semblant, els vam anomenar els dissenys del ramat. Però en aquell cas només es movien els braços. En canvi, estaria bé experimentar alguna cosa més dinàmica, alguna cosa que doni la dimensió del llançament d’un paracaigudista des d’un avió. M’agrada la idea!

Feu molts tallers amb infants però quin tipus de formacions oferiu als docents?

En realitat les nostres formacions són per adults, perquè els grups acostumen a ser heterogenis (educadors, artistes, psicòlegs…), aquests s’endinsen en els diferents entorns-experiments com ho fan els infants. Normalment, els fem una proposta de 10 hores, repartides en dos dies, a la sala d’assaig, moviment i emoció.

No volem transmetre un mètode, volem compartir un enfocament. Creiem fermament en l’experiència. Només després de viure l’experiència és possible tornar-la a proposar.  Vivint l’experiència és quan és possible passar per tota la seva complexitat, matisos, desconfiança, por, exaltació o satisfacció.

Tal com fem amb els nens i nenes, convidem els participants a ser part activa del procés. Junts trobem diferents respostes i, el que és més important, noves preguntes. Practiquem el treball en grup on cadascú aporta la seva vivència. Practiquem l’intercanvi perquè així tots tornem a casa més rics i sabis.

Amb quin públic us agrada més treballar amb nens o adults?

Treballar amb nens o adults no marca la diferència, el que ho fa és l’ambient. L’ideal és que aquest sigui lúdic, sense judicis i col·laboratiu. Un ambient que s’ha de crear cada cop, que permeti a cadascú expressar-se i actuar segons les seves pròpies actituds i sensibilitats. Per descomptat, els infants, la majoria de les vegades no trien venir als nostres tallers i això fa que l’aposta sigui més gran i que el repte sigui més estimulant.

I com reaccionen els nens i nenes en els vostres tallers? Algun record en especial?

I tant que sí, recordem molts nens i nenes i les seves reaccions. Recordem per exemple, en Mirko que era “el típic cas” de la classe. El professor, cada vegada que entrava a l’aula, s’encarregava de recordar que amb aquest noi ja no hi havia cap esperança: només se’l podia deixar sol. Però nosaltes hi som a propòsit, per donar l’oportunitat a alumnes com en Mirko d’expressar-se, de ser vistos, reconeguts i acollits. Un dia vam treballar la idea del fracàs. Els vam donar com a premissa “Perquè hi hagi un fracàs, primer heu de construir alguna cosa que funcioni sense problemes”. En aquella ocasió, en Mirko va fer tot el possible per mantenir-se dins les regles. Mentre tots esperaven que les trencaria!

També recordem cada vegada que hem “subvertit” l’equilibri dins d’una classe. Recordem els infants que gràcies a la nostra activitat es van poder redimir als ulls dels seus mestres i potser encara més important, als ulls dels altres companys.

Creieu que els adults hauríem de dibuixar més per tenir una bona salut mental i emocional? Sembla que quan ens fem adults deixem de dibuixar, en quins espais i moments ho podríem recuperar?

El dibuix pot ser una manera de qüestionar el món o de reimaginar-lo. Dibuixar també pot ser un acte estereotipat, simplement dibuixar per passar l’estona. Així que no podem fer aquesta afirmació, depèn del que busquem amb el dibuix. I quant de temps hi dediquem, en última instància, depèn del que busquem.

En general, creiem que val la pena deixar-nos anar i jugar amb les coses, donar-nos oportunitats de sorprendre i de viure plenament. El dibuix és un mitjà entre molts altres. Per cert, a Segni Mossi no dibuixem: deixem empremtes, rastres de les nostres accions a l’espai i al grup.

Durant la pandèmia vau arribar a proposar tallers en línia, van funcionar? Hi ha una oportunitat aquí?

Vam jugar amb la frustració que aquesta era l’única manera d’interactuar amb la gent, vam jugar amb els límits de la comunicació intervinguda per dispositius. Ho vam fer amb grups classe i amb grups d’adults. Ho vam fer amb ironia, implicant el cos, interactuant amb l’entorn que ens envolta i amb altres entorns que podíem mirar a través de la càmera web. I vam jugar i reinterpretar graelles, eines, llenguatges i molt més.

En realitat, vam escalfar la tecnologia, vam abraçar el món: als entrenaments d’adults hi havia gent de totes les latituds, connectada a la mateixa hora de dia, de nit, en ple confinament, sense cap restricció, a casa, a la platja… Va ser una experiència curiosa, commovedora i estimulant… però si tenim l’opció preferim la riquesa de la trobada presencial.

Dirieu que la pantalla ha matat el dibuix en paper? I les plataformes en streaming a les arts escèniques?

Creiem que l’acte de dibuixar sobre el paper continua ben viu i en bona salut. De la mateixa manera, no creiem pas que les plataformes en streaming perjudiquen les arts escèniques.

El que ens preocupa (i la Covid-19 certament no ha ajudat) és la tendència a hiperconnectat, a hiperdigitalitzar la vida dels nens i nenes. Ens sorprèn cada vegada que veiem un nen petit tan fàcilment enganxat a un telèfon mòbil en lloc de, per exemple, d’un bolígraf amb el qual dibuixar sobre les estovalles de paper mentre espera una pizza a un restaurant. I això passa cada cop més sovint, quan veus nens i nenes que, en sortir de l’escola, en comptes de començar a perseguir-se, se submergeixen dins el seu mòbil. Ens sembla que falta una reflexió seriosa sobre això per part de molts adults. Cal prendre responsabilitat en aquest assumpte. Una mica d’acció.

Al llarg de tots aquests anys en quins espais i ciutats heu estat? A on us agradaria anar i encara no hi heu estat?

Museus, escoles de dansa, centres culturals i molts altres. Ja hem viatjat a la Xina, Taiwan, Japó, Rússia, Brasil… hem estat en un total de 24 països diferents. La gent es posa en contacte amb nosaltres per correu electrònic o potser després d’una sessió de formació. Mira fa uns dies ens van proposar d’anar a Budapest! Ens agrada viatjar, però més que els països als quals anem, estem contents de conèixer altres realitats. És paradoxal, però la ciutat on tenim menys reconeixement i amb la qual voldríem establir més relacions és precisament Roma, la nostra ciutat.

Al llarg de tot aquest temps heu aconseguit molts reconeixements. Teniu alguna cosa nova pensada?

Estem pensant en projectes concrets que dialoguin amb exposicions i espais museístics. També hi ha altres experiències, fora del format clàssic dels nostres entrenaments de 10 hores, que ens han intrigat molt, que repetim i que ens agradaria desenvolupar cada cop més.

A Taiwan vam fer un campament intensiu de quatre dies on hi va haver un intercanvi molt intens amb els participants. A Milà vam fer una residència artística exposada en un aparador. A Praga vam col·laborar amb una companyia de dansa en la producció d’un espectacle infantil. I a València farem una mena de supervisió del treball creatiu d’un grup d’educadors amb els seus fills. Ja veus que ens agraden les novetats i els reptes.