El diumenge, 18 de maig, se celebra mundialment el Dia Internacional dels Museus. Per això, aquest cap de setmana els museus catalans s’uneixen a la festa oferint tot un conjunt d’activitats per a tots els públics, la més esperada com sempre és la Nit dels Museus.
Aquesta data també és un bon moment per reivindicar la tasca que fan els educadors i educadores i els mediadors i mediadores en aquests espais culturals. Una figura clau per acostar el patrimoni cultural a la societat, però encara ara, molt poc valorada laboralment i socialment.
Per això, contactem amb l’ACEP, Associació Catalana d’Educació Patrimonial, i parlem amb tres dels seus memebres: Oriol Gasulla Carbonell (president), Myriam González Sanz (secretària) i Roser Servalls Munar (membre de la junta directiva). Tots ells tenen perfils molt polivalents, han treballat durant anys com a educadors i tècnics de museus, tot i que ara l’Oriol es dedica a la gestió cultural i és tècnic de cultura a Manresa, la Myriam ara ha fet el salt a la universitat i es dedica a fer investigació dins l’àmbit patrimonial i la Roser treballa com a tècnica de cultura.
Oficialment, l’Associació Catalana d’Educació Patrimonial va néixer fa relativament poquet. Què us va portar a associar-vos?
Oriol Gasulla: Vam néixer l’any 2021, però, de fet, ja vam començar a trobar-nos amb l’esclat de la pandèmia. Quan la cultura es va parar i l’activitat als museus també, va provocar que ens adonéssim de moltes coses que ja feia temps que anàvem veient. Bàsicament, de la fragilitat i precarietat dins del nostre sector dedicat a l’educació patrimonial.
Vam començar a fer vídeoreunions perquè vam veure que no hi havia una xarxa com a tal d’educadors patrimonials de base. En aquestes vídeoreunions debatíem i analitzàvem una mica la situació en què ens trobem com a treballadors i treballadores dels museus. Vam veure necessari unir-nos per aconseguir el reconeixement professional, laboral, i també formatiu.
Així ens vam constituir el 2021 i vam debatre extensament el paraigua sota el qual ens volíem unir i aquest va ser de l’Educació Patrimonial. Som una associació constituïda per educadors de tot el territori, de museus petits i d’altres grans, i de moltes tipologies diferents. Nosaltres valorem molt l’amplitud del nostre abast professional. Per això vam escollir aquest concepte que ho engloba tot.
Myriam González: El consens va ser sota aquest nom, tot i que també és cert que dins l’ACEP hi ha sòcies que es senten més representades per la figura de la mediadora cultural. Per tant, utilitzem els dos conceptes com a sinònims. El que sí que ens interessa molt és remarcar que volem una associació que va més enllà dels museus d’art. No som un projecte que parteix de zero, sinó que som fruit d’un camí que s’ha fet durant anys. L’educació patrimonial i l’associacionisme no és nou, aquí a Catalunya hi ha hagut diverses iniciatives prèvies.
Hi ha més exemples en l’àmbit estatal o europeu amb els quals esteu en contacte?
M.G: En el moment en què vam crear l’associació, vam contactar amb moltes persones que en el seu moment ja havien iniciat un camí que no havia acabat de prendre forma. L’ACEP és la continuïtat de tots aquests esforços.
En col·laboració amb altres associacions de la resta de l’Estat hem creat Almazuela, la Federació Espanyola d’Associacions d’Educació i Mediació en Cultura, Museus i Patrimoni. Treballem plegades i també promovem que es crein associacions en territoris on encara no n’hi ha, ja que a l’hora d’elaborar convenis laborals és molt millor treballar en forma d’associació o de federacions.
En Les associacions que formen part d’Almazuela i amb les que treballen colze a colze són AVALEM (València), Taula d’Educació i Museus (Balears), AMECUM (Madrid), AMUREM (Múrcia), i també hi ha Ondarhetz (País Basc) i ara també en neix una altra a l’Aragó.
Aquesta unió ens ha ajudat a descobrir associacions similars en l’àmbit europeu com a Itàlia, França o Regne Unit. Jo personalment vaig conèixer també una a Nova York. Hi ha moltes associacions en l’àmbit estatal i territorial en diferents països.
Com us organitzeu? Quines comissions de treball heu constituït?
O.G.: Som una associació molt assembleària, i treballem en comissions. Hi ha una comissió de defensa professional, que durant aquests anys s’ha reunint amb institucions, sindicats i col·lectius que tenen inquietuds compartides.
També hi ha la comissió de comunicació i xarxes per anar informant de tot el que va passant en el nostre sector, així com la d’activitats, conferències i xerrades. Fem el que podem perquè no tenim moltes mans disponibles, però entre totes intentem sumar.
Tots i totes aquelles que us dediqueu a l’educació patrimonial treballeu en museus, entitats culturals, etc. amb quines dificultats us trobeu?
O.G.: Som professionals polifacètics i cada cop se’ns demana més.
M.G.: Cal canviar la categoria professional, perquè ara mateix per ser educador es necessita només batxillerat i no és cert, perquè per ser un bon educador patrimonial i mediador cultural cal poder dominar els propis d’àrea del museu i després tenir coneixements de pedagogia, didàctica, comunicació, etc.
Efectivament, sempre denunciem aquesta manca de reconeixement social i professional i la precarietat laboral o precàries condicions de treball que acompanyen a aquestes treballadores.
Els museus tenen tendència a oferir els seus serveis als centres educatius del territori, però no acostumen a contractar educadors en la seva plantilla sinó que externalitzen el servei i potser només el reforcen en certs moments de l’any. La situació és tan precària que sovint la gent marxa.
Per poder desenvolupar bé la tasca d’educador o mediador cultural cal millorar les condicions de treball i així poder elaborar projectes, etc.
Roser Servalls: A les educadores en aquesta situació se’ls nega inclús el dret a queixar-se. Els equipaments i institucions que fan els plecs de licitacions per contractar el servei educatiu haurien de procurar que allà es garanteixin uns mínims, això, ara per ara, no està passant. En relació amb això, com a associació ens trobemcom associació ens trobàvem en la situació que no ens podem asseure a negociar les condicions que apareixen en aquests plecs de licitacions. Potser faria falta una aposta política, o suport per part dels mateixos equipaments, per solucionar-ho.
R.S.: Resumint, cal que les licitacions tinguin condicions com déu mana i que els educadors puguin treballar de forma digna i continuada, i que així no vulguin marxar. Hi ha ara una agenda política interessant en aquest sentit, però fa falta que es materialitzi. Perquè entre informes que s’elaboren al fet que passi a les condicions laborals dels plecs de les licitacions hi ha tot un camí a recórrer.
Vosaltres mateix@s dieu que hi ha una falta de reconeixement social de la tasca educativa dels museus i espais patrimonials. Per què creieu que passa? Què passa en el nostre país que no s’aconsegueix aquest reconeixement?
M.G.: Ja s’han fet mapatges i articles periodístics que recullen aquesta realitat més que coneguda i que cada cop va a pitjor. I al final, veiem com els agents implicats es van passant la pilota sense trobar-hi la solució. La culpa sempre és d’un altre i és un diàleg molt horitzontal. Mai s’arriba a crear un treball conjunt a escala vertical per buscar-hi una solució.
Hi ha empreses que tenen unes condicions del plec que et contracten per hores en diferents torns. I això, no et permet tenir una altra feina o fer formacions. I hi ha moltes empreses que continuen en aquest model d’hores i això no permet una estabilitat laboral.
Per què és tan important la figura de l’educador/mediador dins d’aquests espais?
M.G.: Els educadors i mediadors culturals sovint són les primeres persones que et trobes quan entres en un museu i són les persones amb qui tens un tracte directe. Nosaltres som els que ens adaptem per atendre els diferents públics. Som els professionals que tenim les competències per crear aquests espais de cocreació o el model de museu social.
Penso que és un tema històric, que ja fa temps que es dona en molts altres països i des de fa anys. I penso que és una cosa que està molt relacionada amb una concepció molt arcaica del museu a on les figures prioritàries acaben sent només el conservador i el comissari.
R.S.: Les educadores i educadors són principalment qui s’encarrega de tenir cura dels visitants del museu. I en el fons continua sent el de sempre, les tasques de cures són les més importants i les menys valorades. Són les més desprestigiades sempre! Els visitants són agraïts i de fet són els que ens donen la benzina per continuar fent la nostra feina i aguantar segons quines condicions. Però també és cert que sovint hi ha públic, sobretot els docents, que se’ns dirigeixen com si fóssim monitors i som educadors i mediadors de museus. I és trist, perquè al final la gent acaba desitjant marxar més que associar-se per millorar les seves condicions.
Teniu una certa por a les noves tecnologies interactives? Ens poden acabar substituint?
O.G.: Home, estem molt confiades que mai de la vida una màquina substituirà la vessant humana d’un educador. La tecnologia si està al servei dels educadors patrimonials, com una eina per ajudar a fer la nostra feina benvinguda sigui.
Ara bé, el que no podem permetre és que es facin grans inversions i desplegaments tecnològics en pantalles, etc., però obviant tota la vessant humana de l’acompanyament al visitant. En el fons és una altra manera de veure els museus més enfocats en l’entreteniment i experiències immersives. És un altre tipus d’indústria, no estem parlant del mateix.
M.G.: A més, sovint són propostes que s’hi fa una gran inversió, però l’estratègia pedagògica precisament no està ben enfocada. Aquesta frase costa d’entendre, entenc que la Myriam voldria dir alguna cosa tipu: Actualment estan sorgint diversos centres que s’enfoquen com a museu-espectacle i s’allunyen del paradigma del museu social, del qual ens sentim més identificades. On la figura de l’educador i mediador cultural és necessari i són una figura clau.
Com us imagineu el futur dels museus, i espais patrimonials?
M.G.: A nosaltres ens agrada pensar que hi haurà un dia a on els museus realment tindran aquest perfil més social i comunitari a on l’educador i mediador seran figures claus per poder dissenyar, executar i avaluar projectes per involucrar més al barri a on està ubicat.
Cal invertir més en una plantilla interna d’educadors, en comptes d’anar externalitzant. És un model sostenible i el que permet que el públic pugui accedir a una oferta de qualitat i realment cuidada. I cal invertir en la formació dels treballadors també. El museu d’art modern de Tarragona n’és un molt bon exemple.
O.G: Cal posar l’educació al centre, i donar pes a la figura de l’educador i del mediador. Cal lluitar per aconseguir aquest model de museu. És un canvi de mentalitat i d’estratègia. I sobretot de voluntat política també.
El Diari de l’Educació, 2025