Però, perquè així sigui, calen professionals que confiïn en el seu potencial i el dels seus i les seves alumnes, capaços de generar experiències d’aprenentatge, de comunicar-les i de viure i fer viure el compromís. Però, per fer-ho, necessiten tot el suport i acompanyament que els permetin desenvolupar amb èxit aquesta importantíssima tasca. Incorporar la dimensió artística (des de tots els seus llenguatges) en l’acció educativa, pot ser una eina de suport i una oportunitat per encomanar esperança als professionals de l’educació, reobrint un espai d’exploració i descoberta, i fugint del risc de burocratització i automatismes rutinaris que la desproveeixen d’ànima i sentit.
Des de quin posicionament escric
1- Assumir un encàrrec polític és un servei a la ciutadania: a tota la ciutadania
2- L’acció política és la cura de la polis. Els drets humans haurien de ser un mantra constant en tota iniciativa i acció política
3- L’Estat de Dret no ho serà mentre no arribi a tothom
4- Una societat de ple dret també ha de ser una societat de plena responsabilitat de totes les persones que la formem
5- Les actituds, les resistències, les “veritats absolutes” de cadascú tenen conseqüències per a la vida dels altres, per tant, per a la política
6- Com més abast té l’encàrrec polític assumit, més conseqüències tenen les decisions o indecisions, per tant, l’interès individual o d’uns pocs, no hauria de condicionar-les.
7- L’escola pot sembrar la llavor d’una societat solidària amb tothom, enlloc d’una societat eficaç que protegeix l’interès d’uns quants, però, per fer-ho, necessita de totes les eines possibles
Una pregunta
¿Algun dia entendran, els nostres polítics, que invertir més i millor en cultura i educació forma part de la seva responsabilitat al servei de la ciutadania? Els equips humans són exactament això: equips humans. I els humans no som peces d’un engranatge mecànic.
Fa pocs dies vaig estar en un acte nadalenc d’un laboratori farmacèutic (segur que aquest marc ens desperta més d’un prejudici). Tots els parlaments dels seus responsables van agrair la dimensió humana dels equips que van treballar per sobre del que els demanava el “seu contracte” i es van ajudar mútuament, en cada defalliment, en el període més complicat de la pandèmia. Sentien orgull d’ajudar i de contribuir a la cura de les persones. No van deixar de posar de relleu la necessitat de “venda” dels seus medicaments i components de vacunes, però fent-ho des d’una visió d’equilibri entre les balances de múltiples plats, entre els que hi ha el dels dret a la salut, el dret a una feina digna i molts dels objectius de desenvolupament sostenible. La coresponsabilitat i el reconeixement a la tasca ben feta de tothom van ser els eixos dels discursos i, alhora, el recordatori i desig de seguir treballant davant dels reptes d’un proper any que es presenta complex i pel qual se seguiran necessitant els uns als altres.
Senyors i senyores polítics: necessitem tenir cura dels equips humans responsables de l’educació dels nostres infants i joves. I tenir-ne cura vol dir dotar-los de tot el necessari per poder fer bé la seva feina, acompanyar-los en la seva important tasca i coresponsabilitzar-los, alhora que cal reconèixer la seva transcendència davant de tota la societat.
Però no veiem aquesta voluntat de cura, o no la veiem prou, en els càrrecs polítics de nivells de responsabilitat i competències que els correspondrien. Falten decisions i acords de calat estructural, que vetllin per la formació inicial i continuada de professionals compromesos amb la dimensió ètica de l’educació.
Cal superar les lògiques de competència entre centres i incorporar una lògica de cooperació entre centres, si realment ens interessa l’educació de tots els infants i joves i no només la dels nostres.
Existeix el neguit i es multipliquen les iniciatives per augmentar la presència de les arts en l’educació obligatòria, però sense el marc estructural necessari està clar que no farem prou
Les escoles han de poder repensar propòsit, objectius, organització i cultura dels centres, que contribueixi, sumat a accions que es van desenvolupant amb moltes dificultats (i pels que equips de professionals de la investigació educativa han treballat de valent), com les oficines de matriculació per racionalitzar la diversitat entre escoles i instituts, la incorporació, a l’equip educatiu dels centres, de professionals d’àmbits com l’educació i integració social, i d’altres mesures pendents i necessàries (si realment volem una educació que no deixi a ningú enrere), com la disminució de ràtios (que pot aconseguir-se amb més espais o més professionals per aula, amb la conseqüent necessitat de fer equip), una revisió de com s’estan formant els i les professionals de l’educació, un acompanyament continuat real als equips, més enllà de la inspecció educativa actual, la incorporació de més professionals de diferents perfils de manera estructural i amb la dedicació necessària (diversificant els perfils professionals, com fa temps que s’ha fet al món de la sanitat amb la composició dels equips clínics)…
Una preocupació compartida i molta bona voluntat
La manca de presència de les arts en l’educació obligatòria és un fet que preocupa, des de fa temps, a molts professionals de l’educació i la cultura. També preocupa a institucions i càrrecs polítics i tècnics de proximitat, però segueix sense preocupar, pel que sembla, als responsables de la presa de les decisions, que són els que podrien assegurar-ne la seva presència i qualitat en qualsevol àmbit educatiu de manera estructural.
Al llarg del territori, molts centres educatius han impulsat o s’han sumat a participar en projectes artístics. Diferents agents i institucions han desenvolupat programes artístics participatius de música i dansa (Cantània, Òpera a Secundària, Dansa Ara, Tot Dansa…). Des dels llenguatge visual-plàstic s’han desenvolupat els programes d’Artistes en Residència. Des de l’Ateneu de Circ de 9Barris s’ha desenvolupat un projecte educatiu per la transformació social. L’Ajuntament de Barcelona, dins els Plans de Barris està desenvolupant diferents programes artístics a primària, anomenats “Caixa d’Eines”, des del Consorci s’impulsa un nou programa de dinamització musical als instituts…
S’han incorporat serveis i projectes educatius a Museus, Teatres, Auditoris i Sales de Concerts, Orquestres… Amb un enfoc més divulgatiu, participatiu, educatiu…segons el cas.
Per altra banda, i més enllà d’una major presència de les disciplines artístiques en el curriculum obligatori i de més oportunitats de participació en ofertes artístiques de diferents agents i institucions culturals, se’ns planteja una altra qüestió:
¿Contribuiria a donar sentit a una educació per la solidaritat elaborar un currículum d’educació obligatòria que aprofités al màxim les qualitats i característiques dels llenguatges artístics (atenció, escolta, mirada, comunicació, reflexió, pensament crític…), per desplegar projectes educatius des de l’enfocament socioafectiu i la transversalitat?
Aquest segon enfocament és l’origen o forma part de diversos programes d’acompanyament a centres educatius. El programa AraArt que està desplegant el Departament d’Educació, la nova línia formativa del CESIRE (Centre de recursos pedagògics específics de suport a la innovació i la recerca educativa), a través del Tetraedre de l’Aprenentatge amb Sentit, l’Espai Híbrid de la Universitat de Lleida, Projectes Esbrina de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, Connexions de la Fundació Carulla, Projectes Tàndem…, entre altres. Aquesta preocupació també ha generat, darrerament, la formació d’espais i grups de treball, impulsats per fundacions, institucions o organismes privats i públics: l’Aliança Educació 360 de la Fundació Jaume Bofill, amb la publicació del document “Educar en pràctica artística, un dret irrenunciable”, la recent publicació del centre Unesco del País Basc “Arte Educación y Desarrollo”, la iniciativa del CoNCA de gestar un Fòrum sobre Arts i Educació que tindrà lloc els propers mesos…
Està clar que existeix el neguit i es multipliquen les iniciatives…, però, sense el marc estructural necessari, que només pot establir-se des del compromís al més alt nivell de responsabilitat política, està clar que no en farem prou.
L’àmbit de la neurociència posa de relleu la importància de l’expressió i interacció a través de les arts pel desenvolupament del cervell, desenvolupaments culturals comunitaris arreu del món han posat damunt la taula l’evidència de la millora que aquestes experiències artístiques i culturals compartides aporten a la vida de les persones que en forman part. De totes les iniciatives, abans esmentades, se’n dedueix la necessitat d’aterrar la presència de les arts en l’educació, que el marc estructural actual no contempla.
On som
El sistema educatiu s’ha anat burocratitzant i encarcarant. La percepció de sobrecàrrega constant, d’haver d’atendre les urgències i haver de posposar allò que és important, la sensació perpètua de falta de temps, són constants que apareixen en boca de molts professionals.
En molts centres hi ha equips que volen repensar què i com fan les coses i es troben, alhora d’aterrar les seves propostes i projectes, amb enormes dificultats davant de resistències individuals, col·lectives, organitzatives i normatives…
Es pretén fer sostenibles innovacions que requereixen equips compromesos, amb capacitat de reil·lusionar-se, que comparteixin el sentit profund del per què i per a què val la pena fer el que fan, però no se’ls dota de les condicions necessàries per aconseguir-ho.
Un pla
Com diu la meva amiga Marta, no es tracta de tenir una planificació estratègica, sinó més aviat de tenir un pla, d’aquells que saps que fallaran i s’hauran de reconduir sovint, adaptant-nos contínuament a nous contextos i situacions.
I per dur-lo a terme ens cal imaginació educativa, que només pot desenvolupar-se quan ens sentim en un context professional que confia en les nostres capacitats i competències, més acompanyant i menys fiscalitzador.
Si partim del fet que, com diu Phillippe Merieu, “l’educació és art perquè gestiona l’imprevist”, tota acció educativa hauria de plantejar-se com una aventura exploratòria, de recerca i descobriment.
La creació artística, descoberta en obres de referents de diferents èpoques, inspirada en l’observació del món, connectada amb la contemporaneïtat (no només temporal, sinó també social, intel·lectual, filosòfica…), és un camí extraordinari per reexplorar-nos com a professionals alhora que acompanyem amb entusiasme (com deia Raimon Panikkar, “l’Educació no s’ensenya, s’encomana”) a infants i joves, compartint les nostres mirades amb les seves, ajudant-los a atendre, mirar, escoltar, evocar, reconèixer i reconèixer-se, memoritzar, relacionar i relacionar-se, imaginar, transformar…
Art i vida van de la mà i ens connecten amb el retrobament de la nostra dimensió més humana.
Un prec
Benvolguts representants polítics: necessitem que treballin de valent per aconseguir crear un marc estructural que asseguri el ple desenvolupament de projectes de cultura i educació, dotat dels recursos necessaris, que garanteixi les condicions per poder créixer com a professionals responsables de la important tasca d’educar des de la igualtat d’oportunitats, als infants i joves del nostre país, per tal de formar persones compromeses i adherides a la justícia social. Vostès facin aquest marc, que és la seva responsabilitat, i confiïn que nosaltres assumirem la nostra.
