La reeixida trajectòria de Dagoll Dagom al llarg dels seus cinquanta anys es resumeix en xifres: 34 espectacles (23 dels quals musicals), 5 sèries de televisió, 8.353 funcions amb gairebé 5 milions d’espectadors, i 662 funcions escolars amb més de cinc-cents mil espectadors escolars. Però en la història d’aquesta reconeguda companyia de teatre català també està plena d’anècdotes, de persones que n’han format part (actors i actrius, músics, coreògrafs, equip tècnic, de vestuari i d’escenografia), d’encerts i fracassos, de premis i reconeixements, i de moltes reflexions. Avui per fer un repàs de tots aquests anys, per analitzar la importància de la cultura en la societat i per posar focus en els públics del futur entrevistem a Anna Rosa Cisquella, sòcia i fundadora de la companyia juntament amb Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel.
Com us vau conèixer en Joan Lluís Bozzo, Miquel Periel i tu? Tots tres vau començar com a actors a la companyia? Quan vau passar a ser els socis fundadors?
En Bozzo i jo ens vam conèixer fent teatre als Lluïsos de Gràcia. Després el 1973, quan érem a la universitat fent la carrera de Filosofia i Lletres, vam fer un grup de teatre que es va estrenar amb l’espectacle Les troianes. Féiem de troianes la Rosa Novell, l’Isona Passola i jo mateixa. En Miquel Periel també s’hi va afegir. Allà ens vam conèixer tots tres i hi va haver molt bona sintonia des de l’inici.
Aleshores el Joan Lluís se’n va anar a fer la mili, i jo vaig entrar a formar part dels Joglars. Vam continuar mantenint el contacte, i de fet ens vam arribar a casar. L’any 1977 ens vam tornar a trobar tots tres a l’espectacle de No hablar en classe. Ens van agafar per fer bolos a Madrid, ja que en aquella època no tots els actors podien combinar feina amb teatre.
A partir d’aquí vam decidir continuar com a companyia. Ens vam començar a organitzar primer com a cooperativa i després com a societat anònima, vam comprar una furgoneta, etc. I va arribar la primera obra de teatre, Antaviana. Era un espectacle arriscat perquè era l’adaptació teatral d’uns contes de Pere Calders i a més, vam voler que hi participés en Sisa. Va anar tan bé que vam decidir continuar pensant espectacles.
Cinquanta anys d’història com a companyia de teatre, podríem dir que sou els pares dels musicals en català?
Bé, en part sí. Aquí a Catalunya hi havia molta tradició de sarsueles i aquestes eren en castellà. Hi havia tradició de musicals antics i a la gent aquests els agradaven. I clar nosaltres vam començar una línia que aquí encara no existia.
No sé si som pares, tiets o padrins dels musicals en català, però és cert que hem fet que a través dels nostres espectacles molta gent s’enamori dels musicals. Sí que penso que vam ajudar al fet que es creés una opinió diferent dels musicals a la que hi havia fins aleshores.
Vam contribuir que realment el gènere dels musicals es comencés a respectar. I de fet, gràcies a nosaltres molta gent va començar a dedicar-se a aquest tipus de teatre.
Però també heu girat per les Espanyes? Com era actuar fora de casa?
Ui! Hem girat molt sobretot a l’inici, si sumem els mesos que voltàvem aleshores vam estar fins a set anys. Hi ha hagut moltes èpoques en aquest sentit. A l’inici érem molt ben rebuts a l’hora d’actuar fora de casa, ja que en aquella època a la resta d’Espanya no hi havia massa novetats en el gènere teatral. Estàvem a anys llums de moltes comunitats que encara tenien propostes molt amateurs.
De fet, l’Associació de companyies de teatre professional de Catalunya, Ciatre, va contribuir realment que companyies com Joglars, Comediants, La Cubana, Dagoll Dagom, entre d’altres, poguéssim sortir a fer gira amb grans espectacles. Vam ser companyies conegudes i reconegudes.
Però sí que és cert que a partir de l’any 2000 amb tot el tema de l’Estatut d’Autonomia, etc. la cosa va canviar. Les altres comunitats han tingut un tarannà més proteccionista i han donat més prioritat als seus creadors. Fet que va provocar que nosaltres visquéssim una mica més de crisi i, per tant, menys gires. El tema polític de Catalunya, per nosaltres va ser dur perquè va crear una opinió de rebuig cap a tota la cultura en català.
En tota aquesta trajectòria, quin moment ha estat el més àlgid i innoblidable?
Jo crec que un dels moments més àlgids va ser l’estrena d’Antaviana. De fet, Xavier Fàbrega, crític de teatre, va fer una crítica molt encertada de l’espectacle en aquell moment. Va dir clarament, que amb Antaviana el teatre català va passar del blanc i negre al color. Deia això perquè fins aleshores el teatre era una lluita encoberta en cada espectacle. Però hi va haver un moment que nosaltres vam decidir que això ja no tenia per què ser així, no podíem estar fent sempre militància des del teatre, i vam fer una creació més lúdica i més poètica. Va ser un canvi tan gran que per això va ser tot un èxit.
Un altre moment àlgid, per descomptat, és el moment de l’estrena de Mar i Cel el 1988 perquè era un espectacle de gran format. El gran musical en català que ens vam atrevir a fer, ho vam apostar tot i ens va sortir bé. Va ser un moment molt important en les nostres vides i per Dagoll Dagom.
Mar i Cel s’ha representat fins a quatre cops. Com ha anat canviant o evolucionant l’espectacle al llarg d’aquests anys?
Mar i Cel s’ha representat en tres ocasions (1988, 2004 i 2014) i l’han vist més d’un milió de persones. Aquest 2024, ha tornat l’espectacle mantenint la mateixa ànima original per última vegada.
L’obra i el vaixell són els mateixos. Però és cert que hi ha canvis radicals. Com ara el fons, a l’inici era un fons pintat, el 2014 ja ho vam fer amb projeccions perquè li donen més dinamisme al vaixell. El fet que es mogui el mar, el cel i el vaixell realment fa aquesta sensació òptica de moviment.
També la part de llum i so ha millorat molt. Ara hi ha leds i hi ha moltes més opcions de posar els focus, així hi ha una il·luminació més acurada i molt més especial. I en l’àmbit de so, clar ara el Teatre Victòria que és de l’Antonio Díaz hi ha un equip de so molt potent, té el nivell tecnològic dels musicals anglesos o americans.
Mar i Cel és com Shakespeare, és un espectacle amb un drama molt ben travat i amb una temàtica que no passa de moda, desgraciadament. Cada edició que l’hem representat recorda a conflictes que hi ha actualment al món. És un espectacle que impacta molt just per això.
En aquesta edició hi ha hagut fins a tres generacions d’espectadors gaudint de l’espectacle. Com us fa sentir això?
Francament, a mi em fa molta il·lusió, perquè des dels inicis nosaltres volíem fer teatre popular. Venim de les esquerres més esquerres i realment creiem fermament que la cultura és un dret, i que aquest ha d’estar a l’abast de tothom. No volíem fer un teatre per intel·lectuals, nosaltres volíem posar graons culturals perquè tothom hi pogués tenir accés.
Si els espectacles estan subvencionats per l’administració pública, cal que aquests arribin a tothom. Sempre hem volgut democratitzar la cultura.
I clar ara quan veus una família sencera al teatre és molt emocionant. Perquè vol dir que tornaran a casa i podran comentar un espectacle plegats, i això li dona a la cultura una dimensió molt més gran i que deixa empremta a totes les generacions.
En aquest sentit, què cal perquè la cultura tingui el suport que es mereix? Cal invertir a educar els públics del futur?
El suport ha anat millorant en els darrers anys, però hem de dir que encara hi ha camí per recórrer. Encara hi ha mancances, som conscients que els pressupostos es poden i s’han d’ampliar per al sector cultural.
Nosaltres, com a productors de cultura, som conscients del valor i dels beneficis que aporta la cultura a la societat. Per això, defensem que cal que se li doni un valor de primera necessitat, perquè accedir a la cultura no és un luxe, és un dret de primera necessitat.
El teatre és un art molt emocional que transforma. La gent quan surt de veure un espectacle surt diferent psicològicament, sent que ha pogut fer un bany de pensament, ha reafirmat valors i el seu pensament crític. I això actualment és més necessari que mai, és essencial. És molt important que la societat tingui aquests punts de reflexió.
Per això, apostem des de fa anys per al públic escolar. Ara amb Mar i Cel fem una funció escolar cada setmana amb 1200 nens. I ja fa anys que ens dediquem a redactar guies didàctiques que sempre enviem perquè a classe puguin preparar l’abans i el després de la funció.
Hem aconseguit que l’administració doni ajuts perquè les escoles vagin més al teatre, però cal potenciar-ho més i facilitar-ho. Tots hem de tenir clar que aquest és el públic del futur i cal cultivar-lo des d’ara mateix, no podem esperar.
I la professió, deixarà de ser precària? Animaríeu a algú a dedicar-se a aquest sector?
El sector cultural, aquí i a tot el món, és precari. És una professió que tothom la pot fer, si té el do. És cert que pots estudiar i formar-te, naturalment, però al final és una carrera totalment vocacional.
Però no hi ha el consum necessari per donar feina a tothom. Els bons i els que tenen sort són els que s’hi poden acabar dedicant.
Com ha evolucionat el teatre català?
Doncs d’ençà que vam començar podem dir que ha pujat molt el nombre de públic, el nivell actoral, i també dels músics. Tot i que molts d’ells són la nostra orquestra des de fa anys.
També hi ha hagut coses dolentes. La irrupció de la televisió i les plataformes de streaming han creat una disrupció entre l’escena i la pantalla. Ara molts actors i actrius treballen al teatre i a la tele, i això no permet una estabilitat en l’equip d’artistes dels espectacles quan després es fan gires. Els actors i actrius tenen altres compromisos, això dificulta la continuïtat i l’èxit d’un espectacle.
Com us imagineu l’última funció de Mar i Cel. Com serà o què direu en aquesta baixada definitiva del taló?
Ui no sé com imaginar-m’ho! Però nosaltres som molts “fiesteros”, així que segur que acabem amb una gran festa.
Creieu que les cartelleres de teatre es quedaran una mica orfes sense vosaltres? O el panorama teatral català ja fa temps que viu un canvi?
Potser a l’inici sí que es nota que ja no hi som, però estic convençuda que hi haurà un renaixement i es faran coses noves.
El llegat que deixem és haver pogut veure tots els nostres espectacles, i tots els formats diferents que hem fet des de l’opereta de Mikado fins a L’Alegria que passa, que era un teatre més híbrid.
Ja hi ha moltes companyies fent coses interessants i segur que en vindran de molt xules.
Ja teniu pensat què fareu ara? Com serà el vostre dia a dia. Continuareu implicats en aquest món després de tants anys?
El Joan i en Miquel ja estan jubilats, un cuinant i l’altre collint taronges a València. Jo assessoraré companyies i a més estic enfeinada amb el nou espai Texas. També estic portant el Poliorama. Jo no tinc tan clar que ja m’hagi retirat del tot.
