Quan es posa l’art a l’abast dels joves (en determinades condicions de creació del coneixement) fa emergir veu, imaginari i pensament. Així, les pràctiques que es generen, configuren moments singulars de descoberta en la producció artística personal, empatia i obertura envers els altres.
Les imatges que es presenten en aquest article, que m’ha costat triar entre una vuitantena, pertanyen a processos de 2n de l’ESO durant el 1r trimestre de l’Institut Dr. Puigvert (2024-2025), estan impregnades de singularitat, d’històries, d’oportunitats per a l’autoconeixement i per al diàleg entre les persones.
En aquest cas, es va treballar concretament sabers[1] sobre línia, figura-fons, teoria del color, l’ús coherent de formes simbòliques per expressar idees complexes; tot, arran de l’autoconeixement i el coneixement dels altres d’una manera empàtica. Tot allò, va ser fruit de dues premisses senzilles. El primer exercici girava al voltant de l’autorepresentació, podien canviar de lloc les parts del seu del rostre, segons ells consideressin. L’exercici obligava inevitablement a pensar en l’assignació del lloc i en la importància que li donaven a cada part; va fer emergir l’autorelat i després l’autoconsciència. El segon exercici, en una primera fase havien de fer una observació aguda i després el dibuix de la línia de contorn del company; en la segona fase, havien de parlar amb el company per representar gràficament i visualment, dintre de la línia de contorn que havien dibuixat, el que cada company havia explicat sobre les coses del seu món, sobre els seus gustos i aficions. Fruit d’aquests exercicis a l’aula i de l’acompanyament en la presa de decisions, van sortir aquests treballs que es presenten en aquest article.
L’art permet l’autobiografia en tercera persona[2]. Què vol dir això? Segons Cyrulnik, són pràctiques que permeten als joves explicar-se, no per parlar de sí mateixos en forma directa (quelcom difícil en aquestes edats i davant d’algunes realitats), sinó d’autorepresentar-se. Així, la cultura assumeix el lloc de l’alteritat, on els joves poden ser capaços d’abocar vivències per a comunicar, somniar, pensar i relacionar-se.
Hi ha autors que assenyalen que l’art acompleix determinades funcions, així per exemple Botton i Armstrong (2024) mencionen fins a set funcions: record, esperança, tristesa, reequilibri, coneixement d’un mateix, creixement i apreciació; en canvi, Deleuze i Guattari [3](2013) assenyalen que l’art en sí mateix no té funció, perquè és fruit de l’experiència de trobada entre cos i món, i allò representa una activitat intrínseca a tota activitat humana. Tanmateix, en ambdues postures, resta evidenciada la importància de l’art per al desenvolupament humà de les persones.
La resiliència immersa en el desenvolupament cultural i humà es gesta mitjançant la creació, la paraula i l’acceptació social; hi ha un seguit d’articles que així ho fan saber[4]. Així també, les pràctiques que promouen la coneixença entre les persones, generen grans reptes educatius i és quelcom ric d’implementar a la cultura i a l’aula.
Finalment, immersos en un món canviant on les realitats dels joves sovint passegen dormides en la cerca de sentit, l’art i l’educació poden despertar veus, consciència, resiliència i talent humà, molt de talent humà.
[1] El concepte de saber entès com a conjunt de coneixements, destreses, valors i actituds.
[2] Lara, L. (2009). Vencer el trauma por el arte. Boris Cyrulnik. Cuadernos de Pedagogía, 33, 42-47.
[3] En Silva, C., Dacuña, V. y Mesías, J.M. (2024). Resistencias éticas y derechos humanos. Prácticas artísticas con la comunidad. Mc Graw Hill: Aula Magna
[4] Moreno G., A (2013). La Cultura como Agente de Cambio Social en el Desarrollo Comunitario. Arte, Individuo y Sociedad, vol. 25, núm. 1, 95-110.
