Al llarg del curs escolar 25-26, cinc instituts de Barcelona (Gironella de Mundet, Les Corts, Manuel Vázquez Montalbán, El Joncar i El Molí) hem tingut l’oportunitat de participar amb els nostres alumnes en la creació de l’espectacle “Jo no soc”, que es va representar al Teatre Lliure els dies 10 i 11 de juny.
El projecte s’anomena Escena Pilot i vol impulsar la pràctica teatral als instituts de Barcelona per a oferir a l’alumnat una oportunitat de viure una experiència artística significativa en un entorn professional. Els i les joves han actuat, però també han presenciat els diferents oficis que fan possible la màgia de l’espectacle: regidors, attrezzistes, cartellistes, tècnics de so, il·luminadors, dramaturgs, coreògrafs, músics…
A banda, el projecte ha permès aquests joves compartir aquesta experiència amb altres joves de perfils i procedències molt diverses, joves que difícilment coincidiran en cap altre context. Entre els seixanta alumnes dels cinc instituts n’hi havia que ja tenien afició pel teatre, però també n’hi havia d’altres en situació de vulnerabilitat social o que compten amb el suport SIEI.
Els tres eixos: ridícul, imaginació i futur
La companyia Íntims produccions s’ha encarregat de la direcció escènica. Al llarg del curs, el professorat dels cinc instituts hem fet una sessió mensual de formació, en la qual els Íntims ens han format, cuidat i explicat la seva proposta per construir l’obra.
Al desembre, en el primer contacte que vam tenir, els quatre actors ens van fer la proposta dels tres eixos que volien treballar: el ridícul, la imaginació i el futur. Aquests tres temes donen l’estructura a “Jo no soc”.
Íntims Produccions és una companyia de teatre creada el 2012 a Lleida per un grup d’amics que havien acabat els estudis d’art dramàtic a l’Aula Municipal de Teatre. Actualment, la formen tres actors (Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Tosquella) i una actriu (Sandra Pujol). No són només una companyia de teatre, sinó una companyia de gent que es fa companyia.
Dalt de l’escenari som personatges
En la primera escena, el públic veu als directors escènics (Els Íntims) que es queden en blanc quan volen presentar l’espectacle; demanen ajuda als joves alumnes de l’Institut Les Corts i aquests manifesten el sentiment de ridícul de sortir a l’escenari, davant del públic i quedar-se en blanc… Els Íntims recorden als joves que dalt d’un escenari no són ells mateixos, són personatges.
Els Íntims | Foto: Arnau Macià / Teatre Lliure
Els joves aconsegueixen perdre la por al ridícul, verbalitzant situacions que consideren pitjors en el seu dia a dia, constaten que hi ha coses molt més ridícules fora de l’escenari, i què fer el ridícul és molt relatiu…
La imaginació ha sigut durant el procés, una eina per construir, fugir, jugar… i a l’escenari dos joves de l’Institut El Joncar l’han representat llegint, pujats a una escala, el preciós poema De la imaginació de Dolors Miquel. Aquestes són les últimes frases:
L’Univers és la imaginació ancestral més antiga.
Per instint la imaginació imagina.
Els camins de la imaginació són el laberint de l’humà.
El principi i la fi de l’home són les portes d’entrada i sortida del laberint de la imaginació.
| Foto: Arnau Macià / Teatre Lliure
Els joves de l’INS Anna Gironella de Mundet reforcen la idea de superar la por a fer el ridícul amb testimonis de diversos personatges que expressen la necessitat de poder fer coses sense sentir-se pressionats pels judicis dels altres:
– També li van dir ridícula a la primera persona que va voler volar.
– Volar és cosa dels ocells, de les orenetes, les cigonyes, li van dir.
– No pots volar. És senzillament impossible.
– Impossible!
– Dir impossible és l’excusa dels que no tenen imaginació.
Després d’aquest moment es desplega a l’escenari una pancarta amb la paraula FUTUR, escrita en gran, i molts joves surten per la porta que s’obre darrere de la pancarta i marxen al futur.
| Foto: Arnau Macià / Teatre Lliure
Però els joves de l’IES Vázquez Montalban es queden a l’escenari, ja que no s’atreveixen a marxar al futur. I expressen les seves pors:
– Jo passo d’anar al futur si després resulta que és una merda.
– A mi em fa por. En sèrio.
– A mi em fan por moltes coses. Però són les coses que ja estan passant.
– I les coses del futur encara ho han passat. No poden fer por.
– A mi em fa cosa pensar que les possibilitats són infinites.
– A mi és això el que em sembla bonic.
Després de la conversa aconsegueixen sortir al futur, a la vida diuen ells, només és la vida!
Ens animen també al públic a que anem amb ells al futur, ens conviden a sortir del teatre i anar a la plaça amb ells, a viure la vida.
A la plaça Margarida Xirgú ja trobem als joves de l’IE el Molí dalt de l’escenari preparats per fer-nos saber que tornem a ser en el món real. Ells tenen preparades les seves demandes per la vida:
– A la vida, li exigim:
– Els bàsics: salut, la pau al món, i que el planeta segueixi viu.
– Els fonamentals: poder tenir una casa sense haver de patir constantment perquè ens puguin fer fora.
– Poder tenir una família unida, feliç i pròspera.
– Dues demandes molt especials: poder conèixer l’amor. Estimar i ser estimat i no haver de patir el racisme, que és una cosa fastigosa.
– I per anar acabant: que hi hagi feina per tothom, però que la feina no sigui el centre de les nostres vides. Poder viatjar i conèixer el món.
– Marxem a buscar tot això!
L’obra acaba amb pirotècnia i els joves ballen amb el públic per celebrar la vida.
La ficció connecta amb la realitat
Amb aquesta producció Íntims aconsegueix el seu propòsit artístic d’entendre l’espai: l’espai íntim, l’espai teatral i l’espai exterior. L’espai teatral ha permès als joves projectar-se fora d’ells mateixos, una eina per pensar i sentir. Un espai que connecta amb la vida real i un trànsit de l’endins a l’enfora.
Gràcies a la ficció, acompanyen als joves i al públic, a fugir del “jo”, un lloc on deixar de ser un mateix, on ser un altre. I, per tant, un lloc on poder-nos permetre una sèrie d’opinions i d’estats, el teatre dona espai a la imaginació, l’humor, al fet de no saber, al ridícul.
Desapareixen unes pors i n’apareixen unes altres, amb les quals podem jugar, fabular i utilitzar per assajar la nostra vida. La imaginació que convoquen és una eina per investigar sobre qui som, què farem, què serem, el futur, etc.
| Foto: Arnau Macià / Teatre Lliure
Els joves han sentit que aquesta experiència els capacita per atrevir-se a fer coses noves, han pogut socialitzar amb joves de diferents zones de la ciutat i saben que el teatre també és casa seva.
Acabada l’última representació, el director del Lliure, Julio Manrique, va pujar a l’escenari per felicitar els joves, als quals va agrair que haguessin habitat durant tres dies l’interior del teatre. També els va convidar a continuar gaudint de l’art i la cultura, perquè, els va recordar, els equipaments culturals de la ciutat són de tothom.
Els professors hem viscut una experiència artística completa, que ha promogut la cohesió social, i el treball en equip dels professionals de l’Institut de Cultura de Barcelona, del Teatre Lliure i d’Íntims produccions. Moltíssimes gràcies a tothom per fer possible aquest procés.
El Diari de l’Educació, 2026