situat a l’Espluga de Francolí, el Museu de la Vida Rural (MVR) va complir 30 anys el 2018, i a partir d’aquest aniversari ha volgut reinventar-se per esdevenir un espai d’inspiració, coneixença i trobada de projectes i propostes relacionades amb l’educació cultural per la sostenibilitat, sense perdre de vista la seva funció museística, dedicada a la preservació de la memòria i la identitat rural. D’aquesta reinvenció neix el Festival d’Educació per la Sostenibilitat, que aquesta setmana (divendres i dissabte) arriba a la segona edició en format híbrid: assistència presencial amb aforament molt limitat i la possibilitat ilimitada de seguir-lo per streaming.
En què consisteix el Festival d’Educació per la Sostenibilitat i què vol aportar?
El festival neix de la reflexió, l’any passat, sobre quin podia ser el millor format per presentar el projecte educatiu del Museu de la Vida Rural, i parlant-ne amb professorat i gent del Departament, arribem a la conclusió que ens agrada més el format festa. És a dir, volem descobrir les propostes educatives acompanyats dels mestres, però també d’artistes que treballen en espectacles que van en aquesta línia i dels gestors culturals que els fan possibles, i per tant convertim en un festival el que havia de ser una presentació tradicional d’uns recursos educatius.
I com va anar l’any passat?
La primera edició va ser èxit, hi havia moltes ganes de compartir i de trobar-nos, d’escoltar ara una conferència i després anar a veure una activitat, i més tard assistir a un concert o menjar alguna cosa, i tot relacionat amb aquesta idea força de l’educació cultural per la sostenibilitat, que és el que mou el Museu de la Vida Rural. Bàsicament, volem assenyalar que quan parlem de l’Agenda 2030, o de construir aquest futur més sostenible, si no tenim en compte tot el que ens aporta la història, el coneixement acumulat, la ciència i sobretot les arts, com a llenguatges que treballen també des de la imaginació i la creativitat, doncs avançarem relativament poc. O avançarem d’una manera poc equilibrada. La tecnologia i el coneixement científic són absolutament necessaris, però ens cal també treballar molt totes aquells vessants que ens donen les arts, que són els vessants del pensament lateral, del pensament creatiu, de la imaginació, de l’expressió de les emocions, etc.
No és una mica agosarat tractar d’impulsar uns objectius tan ambiciosos des d’un museu situat a l’Espluga de Francolí?
Doncs aquest és el repte, precisament. La Fundació Carulla des dels seus inicis ha tingut la visió que la cultura i l’educació són les dues grans palanques per transformar el món, però a més tenim molt clar que aquesta transformació té molt a veure amb la manera com imaginem els nostres territoris, la relació camp-ciutat, o el rol de la natura i del món rural en el que ha de ser un món més sostenible. Aquests sabers acumulats dels cicles vitals, dels recursos naturals, de la reconnexió amb la terra… tot això és el que ens explica el món rural. I hi ha un lloc molt petit, que és l’Espluga de Francolí, però que avui està connectat al món a través de les tecnologies, de la seva pota a Barcelona, i sobretot a través del relat que està plantejant, que és el relat de l’Agenda 2030.
Li sembla que a la comunitat educativa falta sensibilitat mediambiental?
Hi va haver un moment que l’educació ambiental a Catalunya va ser un factor d’innovació important, d’això fa ben bé uns vint anys. I llavors allò va anar decaient, entre altres coses perquè hi ha una sèrie de problemàtiques socials que s’estan fent molt evidents. Però és que l’error és pensar que unes estan desconnectades de les altres. La gran virtut de l’Agenda 2030 és que posa sobre la taula la interconnexió de les crisis ambientals amb les crisis socials, econòmiques i culturals. I aquesta aliança entre les dues parts de la nostra realitat, que són el contacte amb la natura i el contacte amb les persones, són precisament les que marcaran la idea de sostenibilitat. I plantejat així, quan et mires el món educatiu, la sensibilitat és extrema, perquè estem treballant amb nens i nenes que s’hi juguen el seu futur i que cada vegada ho tenen més clar. I les exigències venen molt de la seva part.
Per tant, aquesta sensibilitat hi és.
Crec que sí, però el que passa és que també et dic que encara hi ha un discurs molt compartimentat, en el qual sembla que la qüestió mediambiental no tingui res a veure amb la social, o que la covid no tingui res a veure amb la nostra relació amb els animals, quan la ciència està demostrant que tot està absolutament connectat i que l’arrel sempre està en aquesta pressió que com a societat estem fent sobre un planeta que és finit i sobre una relació entre nosaltres que és de vegades tan perversa com la nostra mateixa relació amb els recursos naturals.
Un dels efectes que ha tingut la covid és que ha escombrat molts debats, com per exemple el que plantejava el moviment dels Fridays for Future.
Crec que ha desaparegut momentàniament, perquè la magnitud de la tragèdia ens ha impactat a tots, però és evident que les riuades a l’Espluga de l’any passat, que el Glòria o que la covid tenen totes les connexions amb l’emergència climàtica i amb la sobreexplotació dels recursos naturals i socials. Al final, el que la covid ha demostrat és que cal accelerar tot el que sigui l’educació en aquesta línia i que ens cal accelerar la transformació.
Doncs fa uns dies em comentaven que tota aquesta situació més aviat està provocant una regressió en tot el que s’ha fet en l’àmbit de la innovació, ja que els docents tornen a tendir a engabiar-se ells sols a l’aula amb els seus alumnes. Clar que potser també és momentani…
És cert que correm un perill de regressió en moltes passes endavant que havíem fet. Haurem d’acceptar que la connexió digital també contamina i que tenim un problema greu si tot ha de passar per les pantalles, i que aquesta idea dels grups estancs i de no tocar-se ni relacionar-se amb els altres és l’antítesi del que necessitem inculcar als nens i nenes, i del que es necessita en la construcció d’aquesta solidaritat i aquesta comprensió del que és la complexitat de les relacions. Si ens tanquem en grups bombolla estem anant a les distopies més perverses que el cinema hagi imaginat mai. I sí que és veritat que ara cal, més que mai, ser molt crítics i fer una reflexió molt seriosa sobre a on ens està portant això.
Quins són els plats forts d’aquesta edició?
Costa de dir. Arranquem amb el Gabi Martínez, que acaba de publicar un llibre que es diu Un cambio de verdad, que és una reflexió molt seriosa sobre totes aquestes qüestions que estem parlant; després tenim també el Daniel Turón, que presenta l’últim llibre de la Joanna Macy, que és una gran activista ecofeminista, sobre la idea de l’esperança activa, que és una de les claus a nivell educatiu; tenim també concerts i espectacles que ens faran reflexionar sobre això, com el Rawscenography, que és una proposta de Fira Tàrrega parlant sobre els espais reservats de privilegi i sobre aquestes dificultats de relacions socials; tenim també l’Arnau Queralt, del CADS, que ens ve a parlar d’aquesta Agenda 2030 i del que s’està fent a Catalunya en clau d’educació; evidentment tenim també la presentació de les nostres propostes educatives, la inauguració de l’hort ecològic, dels nous espais de laboratoris per la sostenibilitat; tenim el concert de la Maria Rodés; tenim a Money for free fent una reflexió artística sobre quina és la nostra relació amb els diners i el creixement accelerat; tenim a la Lucía Vázquez, que és una gran experta en cultura i sostenibilitat…
I també presenteu els resultats d’uns debats sobre la funció educativa dels equipaments culturals. En podem avançar alguna cosa?
Van ser tres debats amb moltíssima participació, i presentem una publicació que recull el que tothom va aportar-hi. Es va parlar de quina ha de ser la relació dels museus amb l’educació, quina ha de ser amb el turisme en clau de construcció d’un turisme sostenible, i quina ha de ser la seva relació amb el món social i amb l’atenció a les cures i el benestar, i a la diferència que es pot generar a partir d’aquestes crisis.
I específicament en l’àmbit educatiu?
Doncs hi ha un clam compartit entre les escoles i els qui treballem en educació als museus de la necessitat d’oblidar les xifres i la valoració quantitativa de les coses, i de començar a posar en valor les qüestions més qualitatives, que són les importants en educació. És a dir, que realment hi hagi processos de canvi, reflexió i actitud crítica quan els nens venen als museus, sigui de manera presencial o virtual, això ho anirem trobant i ens hi anirem adaptant. Però que tot ha de passar per una connexió molt estreta amb els claustres de professorat, amb una integració real del que el museu suposa, com a espai generador de contingut, amb allò que s’està veient a l’escola en clau de competències o en clau de coneixements. La insistència era molt que aquesta relació ha de ser molt més qualitativa, molt més de fons i a llarg termini, i no tant de les visites i tallers d’un dia. Que els seguirem fent i han de seguir funcionant, però que sempre han d’anar acompanyades d’aquesta relació de veritat i d’un diàleg entre educadors i mestres.
Em fa l’efecte que els i les mestres van de bòlit i els arriben un munt de propostes i d’informació. Imagino que establir aquest vincle de qualitat no deu ser fàcil.
Però sempre hi ha un cercle de proximitat. Al final, cada museu hauria de treballar amb intensitat amb dues o tres escoles, les que tingui més properes i hi hauria d’haver aquesta relació de tàndems o de magnets que ja existeix en alguns casos. Cada escola hauria de tenir adoptat un museu o un equipament cultural i viceversa. I que això sigui laboratori d’idees i de propostes qualitatives que després pots convertir en propostes d’ús de petit format, menys intenses si vols, que arribin a la resta d’escoles del territori o grups d’esplais, perquè també cal entendre l’educació molt al llarg de la vida i molt contemplant les famílies, els esplais, el 360, la gent gran, etcètera.
