Opinió

Com educar en la cultura del like?

Sorgeix una pregunta: hi ha eines bones i eines dolentes? Per exemple, un ganivet esmolat és una eina fantàstica que pot facilitar aspectes rellevants per a la vida i, per tant, saber-lo utilitzar bé és fonamental. I aquesta eina no és bona ni dolenta, ja que això depèn més aviat de l’ús que li donem.

Tot i que un ganivet no és bo ni dolent, penso que podem estar d’acord que és perillós ja que, en determinats contextos, genera la possibilitat imminent que esdevingui algun mal.

I què passa doncs amb les noves tecnologies i les xarxes socials? És obvi que són unes eines esmoladíssimes i, com a tals, generen alguns riscos per als joves. Preguntem-nos, per exemple, per quin motiu els fills dels grans directius de les principals empreses tecnològiques a Silicon Valley són educats en contextos d’aïllament respecte de les noves tecnologies…

Després d’un cert boom tecnològic en el sector educatiu (tablets, aplicacions, e-learning,…), com a educadors, i també com a pares, sovint ens podem preguntar: hem d’incorporar les noves tecnologies en l’educació dels infants i joves? És raonable respondre aquesta qüestió de manera negativa, tot pensant que seria millor que no haguessin existit mai aquestes maquinotes! Però no hem de recaure en visions retrògrades i negacionistes de la realitat present; no es poden posar portes al camp.

Quin paper juguem els educadors?

Educar en eines perilloses comporta educar en dos aspectes ben diferenciats. Per un costat, tenim un moment tecnològic, que consisteix a educar per tal d’entendre les eines en elles mateixes i en saber utilitzar les seves possibilitats tècniques d’acord amb les finalitats perseguides. Per un altre costat, trobem un moment normatiu, que consisteix a educar en els usos correctes d’aquelles eines, és a dir, en les finalitats i conseqüències dels diferents usos.

Pel que fa a l’educació en el moment tecnològic, penso que no hi ha secret. Es tractaria de trobar una persona amb els coneixements de les eines digitals i trobar metodologies pedagògiques que facilitessin l’aprenentatge dels joves en les possibilitats fàctiques de les esmentades eines.

Pel que fa a l’educació en el moment normatiu, la cosa és més complicada. No podem caure en el paternalisme i els sermons del món adult cap als joves: jo quan era com tu també pensava igual, tu ara no ho entens però t’ho dic pel teu bé, ja ho entendràs, etc. Sabem que l’eficàcia d’aquest tipus de mètodes educatius és pràcticament nul·la en joves que busquen un reconeixement dels altres que sovint troben en la desobediència i en la ruptura dels límits que el món adult els planteja.

L’educació en l’anomenat moment normatiu cal promoure-la en un context de relacions simètriques, per tant aquí l’educador no pot adoptar el rol de poder que li atorga el seu càrrec, i ha de limitar-se a acompanyar i generar unes condicions de reflexió i diàleg entre iguals que faciliti el diagnòstic dels riscos de determinats usos, de manera que siguin els mateixos joves els qui decideixin què fer i què no fer, responsabilitzant-se de l’autonomia que per la seva edat caldria pressuposar-los.

És justament en aquest context que cal entendre el projecte Fem Àgora, que l’Escola Pia de Catalunya porta a terme anualment des de fa 6 anys en el marc de la matèria de filosofia. És una trobada en què es convida l’alumnat de primer de batxillerat de totes les nostres escoles (al voltant de 1300 nois i noies) a viure una jornada de reflexió i diàleg, en un espai obert. Enguany el tema triat ha estat “L’altre. Like, per tant existeixo?” que és un tema de vital importància per als joves que hi han participat: com construïm la nostra identitat a partir de la mirada de l’altre? I quin paper juguen en aquest procés les xarxes socials?

I què en pensen els joves?

“A Instagram, totes les noies pengem un tipus de fotos seguint uns estereotips de bellesa que ens generen molta pressió. És curiós perquè, tot i la pressió que ens genera, nosaltres continuem alimentant-los quan pengem les nostres fotos… Jo mai no penjaria una foto on  se’m veiés un “michelín”! A la vegada som les víctimes i les responsables d’això…”

“Si som el que fem, és com si els altres, amb els seus likes, ens anessin emmotllant al seu gust. On està la nostra llibertat???”

“Si jo m’haig de comportar de determinada manera per agradar, es pot dir de mi que sóc lliure per escollir allò que jo desitjo?”

“Les xarxes socials s’estan convertint en el Tripadvisor dels amics! Acabarem fent-nos amics d’uns i deixant de ser amics d’altres en funció de les valoracions que tenim a les xarxes socials!”

 “Hi ha persones de la classe que tenen 800 o 1000 “amics” a les xarxes socials. És possible mantenir tants amics???”

 “Els seguidors a les xarxes socials, o el nombre de likes que reps, em recorda les qualificacions del batxillerat. Pel que sembla, les qualificacions que fan altres persones de tu (ja sigui amb els likes, ja sigui amb les notes) determinen el teu futur.”

Com es pot observar en aquest recull de reflexions, les seves opinions, fonamentades en les seves experiències vitals, són d’un gran nivell filosòfic. Totes elles promouen una sèrie d’accions en l’anomenat moment normatiu de l’ús de les noves tecnologies.

Els temps estan canviant, el món és cada vegada més complex. Com a educadors, és importantíssim generar espais com aquest; de pensament crític, de reflexió, d’autoconeixement i de debat perquè, no ho perdem de vista, per davant de tot, formem persones.