Quin paper han de jugar els municipis en la innovació educativa?

Aquest és l’interrogant que va moure a la Diputació de Barcelona a organitzar el Fòrum d’Innovació Educativa. Un interrogant que s’explica per la necessitat que tenen els municipis de conèixer millor el nou context educatiu, marcat pel canvi i la transformació. Una necessitat que és de tota una societat perquè, res del que passa en educació, és aliè al seu entorn. Per posar-nos en situació i mirar-nos de respondre, inicio la reflexió amb el que entenc que és la innovació educativa i a partir d’aquí, veure com hi pot contribuir el municipi.

Si la raó principal de l’escola és l’aprenentatge, com hauria de ser per tal que respongués a la seva comesa? Probablement, coincidiríem molts en fer-la menys memorística, més significativa, més personalitzada. Per a poder tenir aquesta escola ara, és del tot necessari que dins seu s’hi incorporin els canvis generats per la revolució tecnològica que han modificat l’accés al coneixement i de retruc, la manera d’aprendre tradicional.

Un nou paradigma que anys enrere no hauríem pogut ni imaginar i que ens obre la possibilitat d’una nova educació en el qual els nois i noies poden ser els autèntics protagonistes del seu propi procés d’aprenentatge. Això trenca esquemes sobre quins coneixements s’han de treballar a l’escola, com els transmetem i com els avaluem. L’escola manté unes continuïtats en el temps: segueix essent un espai de relacions significatives, d’experiències i aprenentatge però hi ha moments que toca adaptar-la als canvis de context. Hi ha moments que ha de ser disruptiva. I ara n’és un d’ells.

Innovar a l’escola és doncs l’acció de transformar-la, és deixar de fer el que fins ara fèiem, per a fer-ho millor, per aconseguir aprenentatges significativament millors. Innovar avui, és dotar d’eines a les persones per tal que, des de la seva autonomia, avancin amb responsabilitat i solidaritat. Eines que els permetin respondre els reptes de la vida. Innovar és fer de l’aprenentatge una experiència gratificant i amb sentit. Innovar és equitat i és no deixar a ningú arraconat a carrerons sense sortida. Innovar és passar de l’escola transmissora a l’escola que aprèn com a acte col·lectiu. Perquè l’aprenentatge és consubstancial a l’essència humana i gràcies a ell, hem sobreviscut.

Molts professionals observem des de fa temps, la desconnexió emocional del nostre alumnat en determinats continguts i sobretot en determinades formes d’aprendre. Els docents hem vist el símptoma de la malaltia a través de les cares de molts nois i noies que ens mostren així,  l’allunyament entre l’escola i el món en el qual viuen. I d’aquesta observació, n’han arribat alternatives transformadores.

Unes propostes que han vingut de la mà dels professionals de l’educació que han estat atents al món que emergeix. Persones que han entès com aprenen els nois i noies en aquest nou context i han proposat noves metodologies d’aprenentatge. Totes elles comporten transformacions de calat rellevant. Es reconfiguren rols, estructures organitzatives i relacionals, espais, etc. Per tot això cal un canvi mental, decidit i convençut. Fins i tot, tossut.

Tot aquest procés s’està fent, en diferents nivells, dins el món educatiu, amb els seus avenços i les seves resistències. Entenc però, que no és només de l’escola. Quan es qüestiona i es repensa un model educatiu, cal que, per la seva condició sistèmica, hi hagi la complicitat de tota una comunitat. Aquesta comunitat s’ha de sentir part d’aquest procés i que s’hi senti és cosa de l’escola també.

L’escola no pot fer sola la transformació profunda que sembla exigir el nostre temps. El municipi és l’estructura política i administrativa més propera a l’escola i el seu teixit social. Junts formen un tot. És imprescindible que aquesta comunitat es reconegui  i faci visibles tots els seus actors que sovint s’han vist més d’esquena que de cara.

Un reconeixement que ha de posar l’educació al capdavant de les agendes municipals. Un reconeixement que passa per la trobada de centres educatius i serveis municipals per dissenyar estratègies de millora dels índexs d’èxit educatiu. Uns índexs que haurien de ser referencials a l’hora de calibrar el nivell de benestar dels seus ciutadans. L’aliança municipi-escola pot aconseguir cotes d’equitat molt més altes que si van per separat. A més equitat, més innovació perquè els ciutadans que se senten ben atesos, confien més en el sistema educatiu i continuen formant-se, una activitat que el context ens demana continuar al llarg de la vida.

Des dels municipis es poden detectar necessitats, obrir espais de participació que permetin abocar inquietuds de tota la comunitat i generar noves possibilitats. Es pot contribuir a implicar a les famílies en l’educació dels seus fills i reduir el mal anomenat fracàs escolar. Totes aquestes accions ajuden a propulsar el canvi a les escoles. Estic convençuda que d’iniciatives municipals en aquest sentit n’hi ha moltes i de fa temps. Cal seguir-les impulsant en aquests casos o iniciar-les en els llocs que no hi són. I sobretot, enfocar-les cap a l’objectiu comú que és la transformació educativa que ja fa dies que demana pas i que depèn d’aquestes sinergies que acabi emergint definitivament.