[Aquest text ha estat elaborat en col·laboració amb Anna Carreras, sociòloga, investigadora i formadora sobre gènere i educació]
Ara ja fa uns 30 anys que la violència masclista es denuncia i que la societat la condemna. Però se segueix produint, fins i tot sembla que s’incrementa. Ens preguntem per què? No és tan difícil de comprendre-ho: l’any 2004 es va aprovar una llei en la qual hi havia un conjunt de mesures per anar reduint aquesta forma de violència i anar contenint els seus estralls. Entre aquestes mesures n’hi havia moltes que centraven l’atenció sobre l’educació. Lamentablement, però, gairebé tot va quedar en paper mullat, i cap d’elles no es va dur a terme en els centres educatius, començant per les relatives a la coeducació i continuant pel nomenament de persones en cada consell escolar que havien de vetllar pels canvis necessaris. Ens pot sorprendre doncs que tot hagi seguit igual o pitjor, quan no utilitzem els instruments adequats per a la prevenció?
Aquesta manca d’interès per part de les administracions educatives és molt més greu si tenim en compte que tots els estudis que es duen a terme per escatir la naturalesa de la violència masclista mostren que la seva base es troba en els aprenentatges que es fan des de la infància, en el moment de la configuració dels hàbits que formaran el pilar central que regeix els comportaments de les persones. Per la nostra experiència de constants observacions i experimentació a tantes escoles i instituts, sabem que, des del moment del naixement, les criatures són tractades de forma diferent segons siguin nenes o nens i reben missatges diferents, d’acord amb els estereotips de gènere encara vigents en la població.
En relació als nens, els missatges tendeixen a exigir-los actituds actives, valentes, d’imposició sobre l’entorn, de domini del món. Missatges que tenen com a rerefons la construcció de guerrers, cosa que suposa també la manca d’empatia, d’autoconeixement, de vinculació amb les emocions, de compassió, i el desenvolupament de l’agressivitat i la voluntat de poder. Ben al contrari, els missatges dirigits a les nenes tendeixen sempre a mostrar-los que són febles, que necessiten protecció, que han de ser atractives, estar al servei dels altres. Per tant a rebutjar l’acció, el moviment, el protagonisme, cosa que els porta cap al desconeixement dels seus propis desigs i de les seves capacitats, i les empeny a convertir-se en objectes sexuals, com a única forma de tenir un lloc específic en el món.
Tot plegat, doncs, crea un còctel explosiu: els nens van adquirint hàbits de manar, de fer-se obeir, de menyspreu cap a les dones; les nenes els adquireixen de baixa autoestima, se senten vulnerables, somien en amors romàntics en els quals se sacrifiquen pels seus companys. Tenim un escenari preparat per a tot tipus de violències masclistes: entre 3 i 4 anys trobem ja explícits els símptomes d’aquestes actituds en la majoria de nenes i nens. Difícilment ho corregirem més tard, quan a l’adolescència o la vida adulta es manifesten plenament aquestes tendències que han estat internalitzades des de la infància.
Cal actuar des del naixement, des de l’escola bressol, l’educació infantil, primària i secundària. Els diagnòstics estan fets, la metodologia està a punt. Però les administracions educatives no reaccionen. Sortosament, l’actitud de molts ajuntaments és una altra: les administracions locals saben que cal actuar, que cal començar des de la base.
Des de la nostra associació, Coeducacció, estem treballant en molts municipis, en molts centres educatius. Estem ajudant i acompanyant al professorat a fer el que en diem “la construcció de la mirada violeta”, a detectar les diverses formes d’androcentrisme que es mantenen en el sistema educatiu i en la pràctica quotidiana als centres; i també, posteriorment, a posar en pràctica els canvis i les solucions necessàries per anar eliminant la transmissió de gèneres d’una manera gradual i consensuada, d’acord amb els ritmes i necessitats de cada centre i cada equip docent. Cal, en aquest moment, anar esborrant la transmissió dels gèneres tradicionals i substituir-los per una cultura diversa que obri a tothom, a totes les criatures, totes les possibilitats de fer i ser perquè puguin decidir com volen viure la seva vida. I cal que cadascú assumeixi la seva responsabilitat individual i col·lectiva i que les administracions posin els mitjans per a fer-ho possible, perquè altrament aquests canvis s’acaben fent, però amb costos molt elevats de patiment que podem ajudar a suprimir.
Una vegada més, el 8 de març, ens trobem reivindicant per a tothom una vida digna de ser viscuda. I no podem oblidar que estem parlant de drets dels infants i de drets humans, i no en podem deixar passar ni una. Per unes escoles coeducatives lliures de violències masclistes, fem xarxa, treballem conjuntament!
El Diari de l’Educació, [current_year]