“Jo sabia que a l’ESO no duraria gaire. Era un liante, sempre al fons de la classe. Ningú volia saber res de mi. Em van expulsar. Vaig venir a parar a aquí, i ha estat un gran canvi per a mi, a nivell psicològic i a tots els nivells. M’han ajudat molt. Tot ha anat a millor. Em sento valorat.”. Qui parla és Pablo, de 17 anys. Estudia un PFI (Programa de Formació i Inserció) de Mecànica a la Fundació El Llindar, un centre que es defineix com a una escola de segona oportunitat per a joves que, per diferents motius, no encaixen en l’ensenyament formal.
El Pablo ara comença a imaginar un projecte de vida després d’anys molt durs. “Vaig tenir problemes a casa, els meus pares es van separar, vaig canviar de ciutat i vaig fer un bajón. No tenia ganes d’estudiar. No tenia ganes de res. Però ara tot ha canviat. Aquí m’escolten i puc explicar els meus problemes. Ha estat com passar de ser a terra a pujar un esglaó”. El curs vinent voldria continuar formant-se a El Llindar i en el futur voldria ser mecànic o tècnic de seguretat.
La història de Pablo té elements comuns amb la de molts joves que cada any es matriculen a El Llindar. Són adolescents que, segons defineix la directora i fundadora de l’entitat, Begonya Gasch, han estat “centrifugats del sistema”. Nois que no s’hi han adaptat i que a les estadístiques oficials es mesuren en xifres que representen actualment un 13% de fracàs escolar. Una xifra que en realitat és enganyosa. “A la Formació Professional de Grau Mitjà hi ha un 40% d’abandonament. El graduat d’ESO per a molts nois i noies és una porta tancada perquè no tenen el nivell que se’ls exigeix després”, assegura Gasch.
Davant d’aquestes taxes tan elevades de nois que deixen els estudis, què està fallant, doncs? Els joves fracassen o el sistema educatiu no es troba a l’alçada? Gasch ho té clar: el sistema no compleix les expectatives. “No permet una aproximació que tingui en compte la singularitat de cada jove per acompanyar-lo en la seva trajectòria vital. Expulsa molts joves generant circuits de segregació i dinàmiques d’exclusió vital”.
Un oasi de tranquil·litat
La Fundació El Llindar, situada al parc de Can Mercader, un oasi de natura i tranquil·litat al bell mig del cinturó industrial barcelonès, a Cornellà de Llobregat, acull aquests adolescents i els ofereix l’atenció personalitzada i integral que no han tingut a l’educació reglada. Una atenció que té en compte les diferències i fuig de les receptes homogènies i de les lògiques de simplificació. “Aquí cada alumne és escoltat. Passem moltes hores amb ells, construïm un vincle. Veiem les seves dificultats i reconeixem el seu esforç. Respectem que cada alumne porti el seu ritme perquè l’avaluació també és diferencial. No tenim objectius grupals sinó individuals”- explica Carlos Alcaine, docent i coordinador de Formació Professional Inicial (FPI) al centre.
A l’escola es treballen molt els aspectes emocionals perquè la majoria de nois i noies arriben “molt desmotivats” i amb “manca de confiança en ells mateixos”. Al llarg d’anys d’escolarització han estat “etiquetats” i han acabat creient que els estudis no eren per a ells. “Facilitem que es desperti en ells el desig d’aprendre” –incideix el docent.
Per a cada alumne es dissenyen itineraris educatius singulars, que poden allargar-se durant dos o tres anys, amb abordatges molt a mida en escenaris mixtes que integren formació i treball. S’ofereix als alumnes la possibilitat de transitar entre diferents ofertes formatives: des d’una ESO flexible i adaptada fins a programes de Formació Professional de diferents famílies (restauració, jardineria, informàtica, estètica, manteniment, mecànica o comerç) que els capaciten per després poder optar al Grau Mitjà o al mercat laboral. Quant a metodologia, s’aposta per treballar en grups reduïts d’entre 10 i 17 alumnes, pel treball col·laboratiu i per competències, i per la sinèrgia escola-empresa a través de convenis amb companyies com el recent acord amb la cadena de restauració Tragaluz que ofereix un recorregut formatiu certificat, alternant formació i treball, permetent especialitzar-se en Cuina o Serveis de Restauració.
Aquest plantejament dóna bons de resultats? La resposta és afirmativa, a jutjar per l’alt grau de satisfacció que mostren els joves i les seves famílies i perquè l’entitat no ha parat de créixer. “Quan vam començar, el 2003, era jo sola amb vuit alumnes. Llavors no m’hauria cregut que catorze anys més tard tindríem l’arquitectura que tenim ara. Amb cinquanta persones a l’equip pedagògic, una àmplia oferta formativa i 400 alumnes matriculats cada any”- relata Begonya Gasch, que és psicopedagoga i educadora social.
Inicis complicats
5.000 alumnes ja han passat per El Llindar al llarg de la seva història, malgrat que els inicis no van ser gens fàcils. “Aquí hi havia hagut un projecte que anava molt malament i que va tancar. S’havien donat episodis greus, d’agressions amb arma blanca. Se’m va fer un encàrrec per part del Departament d’Ensenyament, que era muntar una guarderia de bojos, però jo decideixo construir un discurs i un argument: no són bojos i delinqüents, són adolescents i joves que pateixen. Tenen un profund malestar i això és un obstacle per poder aprendre”.
Quan el projecte tot just arrencava, un alumne li va dir a la Begonya: “conmigo no vas a poder”. D’aquella frase, ella va quedar-se amb el conmigo. Aquest és el discurs conceptual: amb ells. Tenir-los en compte. A ells i a les seves famílies, que arrosseguen situacions vitals molt complexes i que han patit la crisi econòmica de manera cruenta, però que abans ja vivien moltes dificultats amb quadres, en alguns casos, de violència i maltractaments, presó o drogues. I que a més provenen de la immigració en el 50% aproximat dels casos.
Les famílies són convidades a participar del projecte i a assistir a múltiples reunions de grup on poden dir la seva i explicar com veuen evolucionar els seus fills. “La mare de l’Ari va dir l’altre dia que després de molts anys ha vist somriure la seva filla. Això dóna molta satisfacció”- manifesta Gasch. I afegeix: “amb testimonis així veus que no es literatura dir que aquest és un espai de vida on els joves recuperen el desig d’aprendre”.
Joves com el Marc, qui després de passar per una ESO complicada, que no va acabar, aprèn ara l’ofici de lampista i també visualitza el seu futur vinculat amb l’esport i, en concret, les arts marcials, una de les seves passions. O l’Andrés, que va tenir una difícil arribada de Colòmbia i que ara ja es permet somiar amb molts futurs possibles. Com ara una carrera esportiva: “estic jugant a l’hoquei herba del Barça. He arribat a entrenar amb la selecció”- diu amb orgull, encara que no descarta optar a un Grau Mitjà d’Infermeria, perquè també “voldria ser infermer, com la meva mare, i perquè m’agrada ajudar als altres”, i fins i tot li agrada l’ofici de cambrer, on s’hi està formant. Les possibilitats són moltes perquè l’horitzó, finalment, s’ha eixamplat. I ara arriba molt més lluny.
