Em costa de creure que ja ha passat un any de la publicació d’un decret tan anhelat per professionals, famílies i organitzacions del camp educatiu. Des que l’abril del 2014 molta gent ens vam posar a treballar plens d’il·lusió davant d’uns canvis d’organigrama al Departament d’Ensenyament que intuíem assertius. Aprofito aquest article d’opinió per agrair a les persones responsables de la Direcció General d’Educació Infantil i primària no només la tenacitat, persistència i actitud proactiva en la consecució d’un objectiu que afegeix valor en una contesa pedagògica complexa i tan necessària per a assolir una societat més justa, sinó també pel temps amable, sincer i deferent que van tenir amb els diferents ressorts de la comunitat socioeducativa. Petites pedres que van anar delimitant camins d’equitat vers una educació que ha de permetre abraçar tothom.
Amb una perspectiva de vint anys i enmig d’un entorn sociopolític prou galvanitzat, el sol fet de la seva publicació ja va ser tot un èxit. A partir d’aquí caldrà ajustar-lo i fer-lo créixer sempre des de l’interès superior de l’alumne amb independència de les seves condicions personals, culturals, econòmiques o socials.
Qualsevol projecte humà ha d’esmerçar molt d’esforç en els seus fonaments bàsics. En elements no sempre evidents, sovint soterrats i sobre els quals recolza l’estructura de l’edifici de l’equitat i la dignitat educatives. Ens apareixen diferents tipus de fertilitats de sòl, d’alçades pedagògiques, de càrregues actitudinals en funció del basament i la seva funció és contrastar totes les forces que conformen l’Escola com a sistema. En el cas d’un edifici, podria incloure la dels mobles, les persones, la neu acumulada en la teulada, les variacions estacionals d’un terreny, els riscos sísmics, etcètera. Per tal que la construcció es mantingui estable i segura hauríem de parlar d’excavació de rases, de sabates aïllades o seguides, de lloses i de pilons…
Conseqüentment, aquest any hauria d’haver servit per assentar-ne aquests fonaments i, tot escalfant els motors, posar-nos en camí d’una veritable transformació social. Una escola inclusiva (aviat hauríem de parlar tan sols d’escola) només té sentit si serveix per a desenvolupar una societat per a tothom. Tenim, doncs, tres anys de desplegament del Decret, que haurem d’anar avaluant amb dades objectives i fiables, per tal d’anar trencant barreres a l’aprenentatge i la participació de tot l’alumnat.
Definiria les següents idees com a prioritats principals:
- Definir clarament la inclusió i els seus objectius específics en cada nivell educatiu, deixant clar que és un dret i que la denegació d’ajustaments raonables constitueix una discriminació.
- Eliminar la segregació interna que poden representar les unitats dins les escoles, així com les anomenades “escolaritzacions compartides”.
- Concretar i afavorir per part dels EAP la derivació de l’alumnat cap a centres educatius ordinaris, donant el suport necessari als mateixos per a endegar processos d’innovació estratègica i metodològica.
- Incrementar el nombre d’alumnes amb NESE (necessitats específiques de suport educatiu) escolaritzats adequadament en centres ordinaris plasmat en un mapa territorial
- Afavorir la detecció de l’alumnat amb necessitats especifiques per tal d’actuar preventivament amb una correcta coordinació entre CDIAP, escola bressol, EAP, CEIP i famílies.
- Actualitzar la formació i capacitació de tot el professorat en plantejaments pedagògics guiats pel Disseny Universal de l’Aprenentatge i la cooperació.
- Transformar els centres d’educació especial en Centres de Recursos com a peça clau per a transferir coneixement a la xarxa de suports (a Barcelona ja n’hi ha 5 en funcionament d’acord amb les directrius marcades pel Consorci d’Educació).
- Capgirar la realitat actual i els suports als menjadors i temps de lleure escolars en espais realment educatius.
- Facilitar les transicions educatives entre etapes dels estudiants amb NESE i incrementar l’oferta de programes de formació professional (PFI, IFE…)
- Desenvolupar sistemes d’avaluació i seguiment dels progressos individuals amb ajustaments raonables.
A tall d’acotació constructiva, personalment m’hauria estimat més tenir una llei no tant complexa i un Decret més amable. Estem acostumats a mirar al nord i al món anglosaxó, però un país com la República de Paraguai va ser capaç fa quatre anys d’aprovar la Llei 5.136 d’Educació Inclusiva amb les idees essencials nítidament definides d’acord amb la Convenció de Drets de Nacions unides. En recomano la seva lectura, només té vuit pàgines.
