Ramon Grau té molt clar que els canvis costen. Sobretot aquells que impliquen diversos actors que s’han de posar d’acord i moure’s alhora. Però el canvi de paradigma del sistema educatiu és un de molt necessari. Grau és director de l’institut Quatre Cantons de Barcelona, un centre pioner en l’aplicació de tècniques de personalització de l’aprenentatge que han canviat del tot els rols d’alumnes i professorat.
Tot i que els avantatges de la personalització estan clars, costa que tots els canvis necessaris es donin de manera coordinada: re-configurar el currículum, les maneres d’avaluar, la forma com s’arriba a la universitat…però també inclou les famílies i els mitjans de comunicació com a agents clau d’aquesta revolució.
Parlem amb ell en el marc del XXXI Fòrum Local d’Educació dedicat a la personalització de l’aprenentatge organitzat per la Diputació de Barcelona el passat mes de desembre.
Es parla molt de la personalització de l’aprenentatge però no s’acaba d’implementar. Quins són els principals impediments per a no fer-ho?
Crec que hem de re-orientar molts conceptes. Re-interpretar el currículum en sentit ampli, els seus continguts, prioritats, metodologies, espais, horaris. Re-interpretar la funció i el paper que juguen alumnes i professorat. I quan tantes coses canvien de significat, canviem el model i es produeix un canvi de paradigma. I això costa molt. De vegades només es produeixen quan els defensors dels paradigmes antics es moren. Així de senzill.
Quan parlem d’aprenentatge és possible que cadascú parli de coses diferents: hi ha qui pensa d’objectius de la matèria, de nivells i assoliments. I en canvi hi ha qui parla de capacitats de les persones. Com transitem d’un paradigma fins a un altre? De vegades cal que ens adonem que no hi ha manera, que si continuem pel mateix camí no ens en sortirem i que hem de buscar noves solucions. Hi ha regions i països en què el paradigma ja ha canviat, però aquí ho tenim complicat. Calen polítiques decidides amb tots els agents que configuren l’ecosistema educatiu: famílies, entitats, administracions, centres, professorat…
Quin seria l’actor que més hauria de canviar en aquest ecosistema?
La teoria del canvi és del més complicat que hi ha. Per una banda cal una conscienciació social, un clam, perquè tenim una urgència: l’educació d’uns joves que viuen en un món que ha canviat. Aquest hauria de ser un clam de les famílies, liderat per l’administració educativa, que és qui ha d’estar al cas del que passa al món. També caldria un toc d’atenció als mitjans de comunicació: que deixin estar les PISA, perquè hi ha altres coses més importants, com la creació de pensament crític o la creativitat i les PISA no mesuren res d’això.
Van estar molt bé en el seu moment per dir ‘Alto, que no anem bé’, però són proves que han estat superades per la realitat, igual que les competències bàsiques. Per descomptat que hem d’assumir aquestes competències, però no ens podem quedar en les capacitats bàsiques. Tot això s’ha d’explicar, però si als diaris només surten les PISA, es dóna un missatge a la comunitat que no va pas en la línia de canviar de paradigma.
Tot plegat implica molt de temps i una sèrie de canvis que, tot i que són possibles, han de donar-se i funcionar alhora.
Parlaves de les PISA i de les avaluacions. Si s’aconseguís canviar el paradigma, què passaria amb les proves d’accés a la universitat i amb l’educació post-obligatòria?
Aquí tenim un problema greu, perquè encara que assolíssim les experiències de transformació educativa a primària a i a l’ESO, qui s’atreviria amb la post-obligatòria quan són les mateixes famílies les qui, des del principi diuen que el seu fill necessita un 12,5 perquè vol fer medecina? Tot el sistema et diu que, a la post-obligatòria, les notes compten i es genera un ecosistema totalment tancat i aïllat que és el batxillerat.
Potser caldria pensar una renovació de les prioritats per accedir a la universitat, mesurant-les amb proves que siguin molt més de caire competencial. El problema és que quan diem competencial hi ha qui diu que això rebaixa els nivells. Quins nivells? Estimular el pensament crític, ser capaç d’avaluar afirmacions a partir de criteris propis és baixar el nivell? En absolut. És fer que les idees es converteixin en accions. Hem de transformar com treballem per a, després, transformar com avaluem.
Diries que les dinàmiques d’aprenentatge que es donen a les universitats van més en la línea del canvi de paradigma que comentaves?
Hi ha alumnes que han sortit del nostre centre i han arribat a la universitat, on aprenen amb metodologies d’investigació i recerca en les quals se senten còmodes perquè han estat formats en aquesta línia. No obstant, també hi ha estudis universitaris en què els Power Points i els exàmens tipus test estan molt presents. La formació dels universitaris és una qüestió que, ara per ara, se’ns escapa.
El que marca la vida professional, però també personal, d’una persona no és el que sap, sinó el que sap fer. No hem de subjugar l’educació a la part professional de la vida, perquè hi ha els valors, la humanística de la persona per davant de tot. I per a qu una persona tingui una vida plena, ha de tenir pensament crític i capacitat d’innovació. Saber buscar solucions creatives als problemes, saber comunicar-les i treballar amb els altres per a arribar a llocs als que ell sol no arribaria. Això és l’avenç i no es mesura amb un examen de competències bàsiques.
En l’escenari que planteges cobra importància el treball transversal, més que no pas les matèries tradicionals
La realitat ens fa tocar de peus a terra. Hi ha professors que se senten còmodes abordant els currículums tradicionals i hi ha qui es veu més com un activador d’aprenentatges més que com un transmissor de coneixements. Això vol dir que hem d’invalidar les matèries? No. Oi que a llengua catalana podem escriure teatre, sobre les problemàtiques dels adolescents? D’aquesta manera es treballaria la morfosintaxi, l’ortografia, l’organització del pensament i la seqüenciació mentre fem llengua. No sé si ens adonem que podem crear mentre treballem competències bàsiques i, alhora, les d’alt nivell.
Sé que és difícil sintetitzar, però quines serien les claus per aplicar aquest canvi de paradigma?
Llegir. I mirar què fa el mon. Què passa a Estats Units, Canadà…què passa a Uruguay, Holanda o Austràlia. Mirar què tenim al currículum, llegir el nostre propi currículum. Formar-nos una mica i obrir la finestra al món. Els centres hem d’obrir les finestres per a que entri la realitat i el país l’ha d’obrir a la resta del món. Hi ha camins, alguns ja oberts i amb cert recorregut, dels quals podríem aprendre. I per a tancar aquesta conversa fent-ho rodó, diré que això s’ha de plantejar des del conjunt d’agents de la societat, l’administració, les famílies, mitjans de comunicació que han de generar una pressió per a que els centres es vegin esperonats.
5 comentaris
Mai havia vist un titular que lloés de manera tan descarada l’utilitarisme i l’antiintel·lectualisme que, d’una manera o un altra, duen implícits les noves modes pedagogistes. Mai havia vist un menyspreu tan gran a la tradició cultural com en aquest titular suposadament “progressista”. Em fa sentir vergonya. A aquest senyor li faria llegir el llibre que ja he referit en algun comentari (BELLAMY: “Los desheredados. Por qué es urgente transmitir la cultura.). Estem creant desheretats, persones buides a les quals estem privant de la capacitat de poder mirar, escoltar i discernir entre les millors opcions entre les possibles.
(Per cert, sobre “l’avenç”: no el podem mesurar amb exàmens de competències bàsiques, perquè no el reflecteixen; no el podem mesurar fent-los escriure una dissertació o valorant els seus coneixements, perquè això no porta enlloc… Hem de tenir, doncs, una fe cega en “l’avenç”: tenim davant una generació inculta, no llegida i incompetent… Però hem de confiar en “l’avenç”.
Lloat siga “l’avenç”.)
Totalment d’acord amb la crítica anterior. Vergonyós el personatge i la seva “filosofia” i el pitjor és que aquesta gent són l’establishment i cada cop costa més fugir.
Anem per parts. El títol de l’article traspua, efectivament, neoliberalisme. M’agradaria, però, saber què pensa el Ramon i si ha emès la frase tal com està expressada, perquè a continuació diu: “perquè hi ha els valors, la humanística de la persona per davant de tot. I per qu una persona tingui una vida plena, ha de tenir pensament crític i capacitat d’innovació. saber buscar solucions creatives als problemes, saber comunicar-se i treballar amb els altres … “. D’altra banda, estem jugant massa amb foc tot sacralitzant aportacions de persones que, sent bons gestors, perquè permeten i faciliten que altres treballin, el seu pensament didàctic-pedagògic no està a l’altura del seu lideratge.
Amb tots els valors, emocions, destreses, humanística i la vida plena que vulgueu… Però el ben cert és que hui un company, derrotat, m’explica que els docents del seu cicle, que estan programant tallers super cuquis, activitats vivencials i competencials vàries, han passat una hora discutint si després de la Prehistòria havien de fer un taller sobre l’Edat Mitjana o “l’Edat Clàssica”… A partir d’aquest punt, continuem denigrant i menyspreant els coneixements.
Per descriure el que passa només trobo paraules com decadència, crisi, nihilisme.
Per això els discursos com el que apareix en aquest article em semblen una autèntica irresponsabilitat.
Aquest, personatge, és al·lucinant, vaig assistir a uns cursos que fa, com a director d’institut innovador, per cert uns cursos caríssim amb zero contingut.
El seu discurs era la denigració absoluta de la cultura i fanfarronejava afirmant” Al saga ens inventem les notes” i que ells com a centre feien el que volien.
Va ser increïble escoltar a un tió prepotent, inculte i el més al·lucinant és que tingui el poder de fer el que vulgui amb el professorat a causa del decret de plantilles i direccions.
Vergonya