En aquest inici del camí, les famílies van començar a lluitar per tenir una escola igual que per la resta dels seus fills. Aquesta és una història de treball conjunta de les famílies, amb els claustres de professors, les escoles ordinàries, els equips multidisciplinaris relacionats en l’àmbit de l’educació especial i per descomptat amb les administracions públiques competents, per tal de poder desenvolupar projectes educatius que miressin de cara la realitat i les necessitats de l’alumnat, que fins llavors s’havia mirat amb un to d’exclusió.
L’educació per a tothom sempre ha disposat d’uns pressupostos emparats tant per les legislacions vigents com per les administracions. Però, a la pràctica, per a les escoles d’educació especial ha estat un camí tortuós, llarg i de difícil recorregut. Per donar resposta a un sector de molta fragilitat i vulnerabilitat educativa, el sistema i la societat en general, han de garantir els recursos adequats per a afrontar les necessitats de l’alumnat amb diversitat funcional, independentment dels canvis socials i polítics.
En una societat que vulgui avançar sumant, sense deixar ningú al darrera, els diferents recursos educatius no han d’entrar en competència en una cursa per un estatus, sinó que s’han de complementar i treballar de manera conjunta, per tal de compartir experiències i vivències professionals, amb la fita de millorar la vida de les persones. Qualsevol modalitat d’escola que vetlla per la qualitat de vida quotidiana i l’educació del nostre alumnat ha de tenir cabuda i sentit a la nostra comunitat.
Actualment els coneixements i competències es transmeten de manera diferent i canviant de manera activa, fet que provoca que l’escola d’educació especial també s’ha de continuar actualitzant constantment. Ho fem i es constata en els projectes educatius dels centres. L’escola d’educació especial no deixa mai de dibuixar un mapa que dóna context i cabuda, als continguts curriculars i a una sèrie d’activitats terapèutiques i extraescolars que complementen la part emocional i social de l’alumnat.
Ara estem vivint una situació de gran excepcionalitat per a tothom, durant el qual, tot i les mesures de prevenció plantejades a nivell global per aturar el coronavirus, és un cop més des de les escoles d’educació especial on es replanteja i planifica el dia a dia. S’opta per mesures d’intervenció i prevenció reals, per a que tant l’alumnat com les famílies rebin els recursos necessaris per fer front al confinament i que, sobre tot, es puguin sentir acompanyades i recolzades per tot l’equip multidisciplinari de professionals que hi treballen.
És per això que cal constatar una gran predisposició de tot el col·lectiu, amb la finalitat que l’escola pugui aconseguir, per sobre de tot, que l’alumnat se senti bé, amb l‘objectiu principal del seu benestar, que es trobin en un entorn de confinament acompanyat i amb els recursos necessaris per poder afavorir la qualitat de vida de tota la família: metodologies, estratègies petites i grans, orientacions, professionals per afavorir la inclusió i amb una mirada evolutiva cap al nostre alumnat de benestar socioeducatiu i emocional.
Per tot això, i per tal de poder continuar amb la nostra vida educativa, és necessari partir de dos pilars fonamentals com són el sentit de pertinença amb el col·lectiu i el reconeixement institucional per poder continuar desenvolupant la nostra intervenció educativa i terapèutica centrada en la persona amb necessitats educatives especials, així com el nostre compromís ètic, tècnic i educatiu en benefici del nostre alumnat i les famílies.
