A aquestes edats són massa petits per ser conscients de si són nens o nenes. Quin mal pot fer que digui que una nena és bonica i un nen valent?. No hi ha contes per nens i per nenes. Aquestes són algunes de les creences que, sovint, es tenen sobre la primera infància. Molts adults, ja siguin famílies o personal educatiu, no són conscients que, amb les seves actituds, accions i comentaris, estan perpetuant rols de gènere que, tot i que semblin inofensius, acaben afiançant una cultura sexista en què no s’espera dels nens que mostrin les seves emocions i en què les nenes són les qui cuiden.
“Sembla que, com que aquestes edats encara no parlen, no sigui una etapa important, però és quan les criatures, a base d’observació, es fan una idea mental de com és el món i de com s’hi relacionen les persones”, explica Alba González, formadora de la cooperativa feminista Vira (abans Coeducacció). Com s’acostuma a dir, les criatures són esponges. Sobretot en aquesta etapa, que és quan comencen a observar, sense ser-ne conscients, que la majoria de coses del seu entorn estan vinculades a la masculinitat i la feminitat. “Així que, a mesura que creixen, busquen reconéixer-se amb allò que els han dit que són”, afegeix González.
En altres paraules: si a casa i a l’escola veuen que són les dones qui cuiden i es preocupen dels aspectes reproductius de la vida, les nenes aprendran aquests rols i entendran que el seu paper és cuidador. En canvi, si els homes mai no expliquen com se senten i s’ocupen de les tasques més físiques, aprendran que ells han de ser valents i poc expressius.
Quan es parla de rols de gènere, venen al cap episodis que es donen en etapes més avançades de la vida i, és cert que per si mateixos aquests rols no comporten episodis de violència de gènere. Però, segons González, en són la base. “És imprescindible intervenir des d’edats molt primerenques per no arribar a punts de no retorn. I en això, l’escola bressol és una aliada claríssima”, diu.
És per això que des de la Xarxa d’Escoles Bressol Municipals de la Diputació de Barcelona es van posar fil a l’agulla per elaborar una guia de coeducació a aquests centres municipals. Aquest document de referència va ser presentat en la Trobada d’inici de curs de la Xarxa d’escoles bressol municipals de la Diputació de Barcelona el passat dijous 27 d’octubre.
Dèlia Risques és directora de l’Escola Bressol Municipal Marrecs de Sant Just Desvern, un dels centres que ha participat de l’elaboració de la guia. La seva experiència amb la coeducació va començar el 2017, amb un curs que se’ls va proposar des de l’Ajuntament. “Pensàvem que estàvem molt avançats, però ens vam adonar que hi havia moltes reflexions que no havíem fet”, recorda Risques. Després del curs, van proposar-se realitzar alguns canvis a l’escola i van començar per la comunicació amb les famílies.
“Tots els formularis i cartes donaven per suposat l’existència d’un pare i una mare. No teníem gens en compte la diversitat familiar”, recorda la directora de l’EBM Marrecs. Aquest petit canvi va ser rebut molt positivament per les famílies i va encendre l’espurna de la coeducació. És a partir d’aquí que aquest centre educatiu s’uneix a la Xarxa d’Escoles Bressol Municipals de la Diputació de Barcelona per tal de participar en l’elaboració de la guia.
Canviar la mirada de les educadores
A banda dels beneficis pels infants i famílies de treballar la coeducació a la bressol, professionals com Alba González i Dèlia Risques consideren que també ha suposat un benefici per les mateixes escoles. “Cada vegada ens creiem més la importància que tenim com a etapa educativa. Posem els ciments del seu desenvolupament i no som només ‘guarderies’”, reivindica Risques. Aquesta revelació va ser determinant perquè les educadores es decidissin a formar-se i a revisar materials dels centres.
Segons Alba González, les eines educatives on hi ha més càrrega de gènere són els contes i les cançons, que moltes vegades estan “vinculades a hàbits, objectes o animals que segueixen rols de gènere”. Elles, princeses, mares, o belles. Ells, valents, herois i forts. Revisar aquests elements és tant important com revisar, també, la manera en com ens dirigim a les criatures i les propostes de joc que els fem. Així, encara que moltes escoles hagin renunciat als jocs simbòlics (com les cuinetes o els tallers d’eines) i s’hagin decantat més per espais indefinits i naturals, els rols de gènere s’hi continuen notant.
“Cal veure si, encara que diem que tothom juga al mateix, els nens ocupen més espai que les nenes o qui és el primer en triar les joguines”, reflexiona González. Així mateix, apunta que hi ha tot d’actituds de les educadores que poden ajudar a reforçar rols de gènere, encara que no en siguin conscients. “Es tendeix a dir que no veiem nens ni nenes, només persones, però això no és veritat. La nostra mirada és plena de prejudicis i això afecta”, diu l’experta, qui insisteix en que encara hi ha la tendència a alabar la bellesa de les nenes i la valentia o energia dels nens.
És precisament aquest punt en el que més incideix Vira, a canviar la mirada de les educadores. I és un dels aprenentatges més ben valorats per part de docents com Dèlia Risques. “On hem vist més canvis és en els adults i no en els infants. Costa que els prejudicis no se’ns colin en la tasca, però ara tenim més habilitat per detectar-ho”, reconeix.
En aquesta línea, González diu que les educadores de la bressol són el públic “més obert i agraït” per treballar la coeducació, ja que tenen la “consciència que treballen des de les cures, des del respecte a les necessitats individuals. Una tendència que es perd quan s’arriba a la primària, quan els objectius es dirigieixen cada cop més cap a allò productiu”.
Tot i això, encara que aquesta mirada cuidadora sigui molt positiva, el fet que la majoria d’educadores de la bressol siguin dones suposa perpetuar un altre rol de gènere. “Hem de fer un esforç per incorporar més educadors homes, per tal de mostrar que les cures no tenen a veure només amb les dones. Aconseguir-ho seria un missatge molt potent, tant per infants com per famílies”, explica Risques.
Tots aquests aprenentatges no s’han fet en solitari. Ha estat gràcies a formacions per part d’entitats com Vira i gràcies també a la tasca de treball en col·lectiu desenvolupada des de la Xarxa d’Escoles Bressol Municipals. “Ens ajuda a valorar el que tenim i a veure altres problemàtiques o situacions amb les que encara no ens hem trobat”, apunta Risques. Ambdues professionals consideren que encara queda molta feina per fer, però que el simple fet de ser-ne conscients ja plana el camí per assolir la plena coeducació.
