“Del que parlem és del repte de garantir els drets culturals de la ciutadania”. Aquesta és una de les conclusions que s’han destil·lat de la trobada ‘Les escoles municipals de música i arts (EMMA): on som i cap a on anem?’, celebrada divendres passat i organitzada per la Diputació de Barcelona. Es tracta d’una sessió d’avaluació sobre l’estat d’aquests més de 100 centres que donen cabuda a més de 32.000 alumnes.
En aquest espai s’han presentat els resultats del quart panel sobre aquestes escoles, basat en una enquesta que han respost 78 de les 102 escoles municipals sobre el curs 2020-2021. Els objectius han estat analitzar les característiques de l’alumnat, del personal docent, la innovació que es duia a terme o les capacitats d’accés.
La trobada ha començat amb una radiografia general de les dades extretes, en què han destacat dos reptes principals: la precarització del professorat i la dificultat per arribar a certs col·lectius. En vista d’això, des de la Diputació s’ha encarregat a quatre experts que redactessin un article sobre diverses qüestions importants pel desenvolupament de les EMMA, sobre els quals s’ha dut a terme un debat.
Un professorat sobrepassat
Ruben Bes, cap del Departament d’Educació i Mediació Artística de l’ESMUC s’ha encarregat d’analitzar la situació laboral dels docents de les EMMA. Arran de les dades extretes del panel, Bes ha pogut constatar el “drama” de la situació laboral de molts professors. I és que un 77% d’ells tenen dedicació parcial. És a dir; necessiten estar pluriempleats, “amb fins i tot tres feines” per arribar a finals de mes.
A més, destaca el fet que el 57% de docents té contractes de menys de la meitat de jornada. “Això suposa menys disponibilitat, menys afiliació pel projecte i una alta càrrega cognitiva”, assegura Bes, que apunta que no només s’han de tenir en compte les hores lectives. De fet, els docents preguntats expliquen que el 47% de la seva jornada la passen fora de l’aula, ja sigui reunint-se o organitzant les classes. “Aquesta càrrega, que és molt gran, es multiplica quan s’imparteix a diversos centres. Aquest sistema ens duu a ser poc eficients”, sentencia Bes.
“Encara que treballis a un centre amb bones condicions laborals, si estàs a jornada parcial, estàs precaritzat”, ha esclarit el docent, que ha volgut incidir que no hi ha una diferència clara entre la situació laboral dels qui treballen en centres de gestió directa i la dels qui ho fan en centres de gestió indirecta. El que sí afecta és en la diferència de sous que hi pot haver en diferents escoles de la demarcació, on la forquilla salarial va dels 22.000 euros als 53.000. “Això seria inimaginable en un centre d’educació general”, s’ha lamentat Bes.
Ciutat vs Poble
Les dades extretes de l’enquesta permeten fer un dibuix de l’estat de les EMMA que canvia substancialment si s’enfoca a un poble o a una ciutat. “Als pobles, l’impacte que tenen les escoles de música és molt més gran, arribant al 5% de població que hi assisteix. Una dada impensable en una ciutat”, apunta Dani Medina, director de l’Escola Municipal de Música de Torelló.
El problema, segons Medina, és que la viabilitat d’aquestes escoles és també més volàtil. Tot i comptar amb menys diners que una escola urbana, posar-les en funcionament suposa fer servir un tant per cent del pressupost municipal que pot arribar al 5%, cosa que duu a “negociacions dures i periòdiques amb els ajuntaments”.
Ja sigui perquè hi ha una menor oferta o perquè hi ha més proximitat amb l’alumnat, la implantació d’aquests projectes al territori no urbà és més gran. Ara bé, segons Medina, aquest èxit podria ser encara més gran “si ens enfoquéssim millor”.
El director apunta a la piràmide demogràfica actual, que mostra com la població de la tercera edat cada dia creix més i, en el cas dels pobles, en molts casos els majors de 65 anys són majoria. Tot i això, no es fa formació especialitzada per a aquest segment. “Per què seguim anant sempre als mateixos?”, es qüestiona Medina, que destaca que el perfil d’alumnat més freqüent és de 5 a 8 anys.
“Per què no anem a buscar la gent gran, que és la que està més sola? O la gent migrant, que és la que dóna vida cultural als pobles? Necessitem ser més inclusius”, assegura Medina, qui lamenta que només 3 escoles de les 102 existents tinguin més d’un 6% d’alumnat de més de 65 anys.
Una oferta per a tothom
“Per què hem de fer una oferta per a tothom?”, s’ha preguntat Carles Geli, musicoterapeuta i professor de l’Escola Municipal de Música Blai Net de Sant Boi de Llobregat. La resposta l’ha donada ell mateix: “L’art és una manera de dur benestar a les persones. I les escoles som un servei públic que ha de treballar per fer una societat millor”.
Aquest argument, segons Geli, és suficient per justificar que l’equitat a l’hora d’accedir a l’ensenyança musical i artística ha de ser total. Tot i això, la xifra de població que ha rebut educació artística és molt baixa. “Hem de qüestionar la idea de l’elit musical”, apunta Geli. I això vol dir diversificar l’oferta. “L’assistència cau a la franja dels 16-24 anys. Per què just quan els nanos comencen a decidir què fan?”, es pregunta.
Segons Geli, caldria disposar d’una oferta més flexible i escoltar l’alumnat per saber què vol. Això, sumat al fet de potenciar unes garanties d’accés que no deixin ningú fora. “Som a una societat plena de desigualtats. Com a centres educatius, hem d’estar oberts a la diferència”, assegura el musicoterapeuta.
Escoles de música o escoles d’arts?
El que abans es coneixien com a escoles municipals de música, després van passar a ser escoles de música i dansa. Avui se les coneix com a escoles municipals de música i arts. D’aquesta manera, encara que la música continua tenint un paper preponderant, es reconeix la importància de la resta de disciplines artístiques. Això, però, cal que vagi més enllà del nom.
Segons dades extretes del panel, només el 28% d’escoles responen que tenen un projecte de centre multidisciplinar. Però Jordi Umbert, director de l’Escola d’Arts en Viu del Prat de Llobregat -que les coneix bé totes- estima que, “entenent correctament què vol dir interdisciplinarietat”, el percentatge baixa fins al 22%.
“No es tracta de fer activitats puntuals com un musical a final de curs o que s’ensenyin diverses disciplines, han d’interactuar”, especifica Umbert. I una altra dada a destacar: encara que imparteixin diverses modalitats artístiques, vora un 30% d’aquestes continuen sent només ‘escoles municipals de música’.
“Si volem arribar a més gent, hem de començar a trencar la barrera de les disciplines, la barrera de les edats i la barrera dels estils. Anem a les escoles, a les residències a buscar alumnes. Obrim-nos a altres possibilitats”, ha etzibat Umbert. “Tot plegat passa per garantir els drets culturals de la població”, ha afegit el docent, que assegura que les escoles d’arts poden arribar a doblar la implantació que tenen al territori les escoles de música.
