El 27 de novembre passat, em van convidar a participar en un petit debat amb Manel Merino i Amparo Chumacero, en el marc de la jornada del DICE que l’Ajuntament de Sant Boi impulsa per celebrar el dia de la ciutat educadora. El debat girava entorn de l’educació al llarg de la vida en el context de la ciutat educadora, un concepte que sens dubte és una guia en aquesta construcció de polítiques educatives locals. El debat va ser interessant pel públic i per les dues persones amb qui compartia la taula. Malgrat fer servir un llenguatge lleugerament diferent, la mirada sobre reptes i oportunitats educatives convergia, sobretot, en el concepte ciutat educadora, d’espai compartit i educació com a bé comú.
Ja fa uns mesos, sí, però aquell diàleg va reforçar posar molt més èmfasi en tots aquests aspectes en el sí dels diferents programes d’acompanyament i assessorament als ens locals, i volia compartir algunes reflexions.
Ens preguntaven sobre els reptes educatius en el context de les noves realitats emergents. De realitats emergents n’hi ha moltes: canvi climàtic, societat heteropatriarcal, feminisme, auge de l’extrema dreta, neoliberalisme econòmic i ideològic, habitatge… Clar, la qüestió és si des de l’àmbit de l’educació podem abastar-ho tot. La resposta és que no, però sí que és cert que la majoria de realitats emergents tindran un impacte en l’educació, convertint-se en petits o grans reptes educatius als quals sí que haurem de fer-hi front. Si parlem de crisi de l’habitatge, és clar que una situació de desnonament podria afectar qualsevol dels alumnes de qualsevol edat de la nostra ciutat o poble i, òbviament, afectarà el seu procés d’aprenentatge. Per tant, tenim un repte educatiu. El canvi climàtic ens situa com a corresponsables en la formació d’una ciutadania conscient i responsable en l’ús de l’aigua i les emissions de CO2, per posar un altre exemple de repte educatiu.
Ara bé, el propi sistema educatiu presenta una sèrie de reptes més amplis als quals també cal donar resposta, com són l’abandonament escolar i educatiu prematur, l’absentisme, l’atenció a les transicions o la segregació escolar i educativa. Reptes que ja són a la taula de la comunitat educativa per treballar-hi. Però una reflexió és que hi ha elements més globals, que si els identifiquem i abordem, poden ajudar a donar resposta a aquests reptes. En primer lloc, tenir una mirada àmplia de l’educació al llarg de la vida, que ens permeti mirar la trajectòria educativa com a garant del dret a l’educació, des de l’embaràs fins a la mort, sense segmentar la persona. Principis rectors com equitat, qualitat i inclusió, caldrà anar-los abordant al llarg d’aquesta trajectòria en tots els temps i espais d’aprenentatge.
No segmentar la persona implica no segmentar la seva trajectòria educativa i les actuacions que generem des del territori per acompanyar-la. Però estem actuant de forma segmentada, i força, i d’aquí el segon repte. Parlo de posar en valor les estructures de treball i de governança. Aquells espais on la comunitat educativa ha de compartir llenguatge, mirada, fonamentació, coneixement de la normativa i de l’àmbit sobre el qual es vol actuar, dels recursos i serveis, entre altres. Espais sòlids i sostenibles, que han de poder fer front als canvis constants de la societat. Clarament, és necessari focalitzar i crear espais específics de treball, però sempre han d’estar interconnectats a través d’estructures, com per exemple, el consell d’educació municipal (CEM), una eina fonamental i gairebé diria que un tresor que tenen els ens locals. Aquesta interconnexió és la que permet treballar amb la mirada àmplia d’educació al llarg de la vida, de trajectòria educativa i d’èxit educatiu a partir de l’abordatge compartit de reptes propis del sistema educatiu i d’aquells altres resultants de noves realitats emergents que s’aniran modificant segons el context històric, econòmic, social i cultural.
Les tendències d’èxit i bones pràctiques des dels nostres àmbits de treball, era un tercer repte. Parlar de tendència sempre fa una mica de por quan parlem d’educació. Des del punt de vista metodològic pot generar massa soroll i portar-nos a caure en el parany de posar l’instrument per davant del procés i de la finalitat. Hem posat i hem retirat ordinadors, hem iniciat i retirat metodologies “innovadores”… Una mica allò de fer “assaig – error” però amb l’alumnat i els professionals. Amb bona intenció, sens dubte, però amb poca fonamentació i consens, i amb poc temps de diàleg de la comunitat educativa.
Des del punt de vista estructural, aniria a parar, de nou, a la governança i al treball en xarxa. També, al valor que té la planificació estratègica però sempre des d’aquesta mirada de comunitat. És quan harmonitzem metodologies, conceptes i llenguatges que podem definir objectius i prioritzar actuacions. En el cas de la Intel·ligència Artificial, per exemple, que genera posicionaments molt diversos, què fem des de l’educació? Doncs assegurar que hem escoltat totes les veus de la comunitat educativa, que tenim prou coneixement o sabrem cercar-lo, si és el cas, per prendre decisions fonamentades, viables i sobretot estables. Hem de ser àgils, però no podem córrer sense mirar on posem els peus.
Un últim punt en el debat posava l’accent en les oportunitats del territori vinculades a l’educació al llarg de la vida tenint en compte tots aquests reptes i tendències. La proximitat és una de les grans oportunitats. El coneixement únic dels ens locals sobre el seu territori -habitatge, urbanisme, extraescolars, mobilitat, accés a recursos, dinàmiques relacionals de la ciutadania, ubicació dels equipaments educatius, entorn natural (o no), entre altres- representa una aportació indispensable en el coneixement sobre les trajectòries educatives i, per tant, sobre l’educació al llarg de la vida. I una capacitat única de poder planificar de manera ajustada a la seva realitat territorial. Si parlem de distribució d’alumnat, podran identificar els barris i famílies de procedència d’aquest alumnat i plantejar accions d’acompanyament a aquestes famílies, per exemple.
Conèixer i reconèixer l’ecosistema educatiu local és un altre element fonamental. En formen part totes les oportunitats d’aprenentatge. Les trobem en forma de recursos, serveis, agents, espais de treball i de governança. Més o menys orientats a un tema o un altre, però el que és important és que hi són i/o que hi poden ser. Cal prendre consciència de les fortaleses i mancances del territori, per mirar de generar les màximes oportunitats educatives sempre tenint en compte la nostra realitat però també pensant en clau de trajectòria educativa i, òbviament, de dret a l’educació.
El Diari de l’Educació, 2025