Joan Subirats (Barcelona, 1951) és catedràtic en Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzat en governança, gestió pública i anàlisi de polítiques públiques. També va ser ministre d’Universitats entre 2021 i 2023. En el marc del Dia Mundial de l’Educació (1 d’abril) parlem amb ell del seu darrer llibre La brecha entre saber y hacer. Democracias más fuertes con políticas más efectivas (Anagrama), del rol de les ciutats educadores per enfortir les democràcies i de les articulacions que es donen entre agents educatius i culturals.
Al teu últim llibre exposes la distància i les maneres de fer diferent entre la política institucional i l’acadèmia. Dius que l’acadèmia està més amb les “conclusions” i la política, amb les “decisions”. Com es veu aquesta bretxa que apuntes en l’àmbit educatiu?
És un moment especialment complicat perquè moltes de les pautes pedagògiques que s’havien anat plantejant i els processos de formació i d’accés al coneixement de la gent de totes les edats estan canviant d’una manera enorme, i això afecta moltíssimes coses. Un exemple recent impactant és el que vam veure fa poc a la Casa Blanca, on Melania Trump es va presentar a una cimera d’educació i tecnologia amb un robot, i va proposar l’ús de robots humanoides per educar criatures a casa mitjançant la IA. Però hi ha molts altres temes sobre la taula: el debat que hi ha sobre fins a quina edat els alumnes poden o no fer servir telèfons mòbils o pantalles a les classes, la crisi de presencialitat a les universitats, el debat sobre si la formació s’ha d’estendre al llarg de la vida i no té sentit seguir parlant d’una etapa concreta sinó de la formació com a accés a la ciutadania plena…
Des del punt de vista del debat intel·lectual sobre l’educació hi ha un nivell d’efervescència brutal i no sembla que en l’àmbit de l’acció, de les polítiques educatives, s’estigui produint una acció a l’alçada. Això no vol dir que sigui senzill, perquè el llibre el que planteja precisament és les dificultats que té passar de les conclusions a les decisions.
Quines limitacions hi ha quan es passa del debat acadèmic a fer polítiques educatives? Tu que ho has viscut des de les dues bandes…
Quan passes de la conclusió a la decisió, entres en un àmbit en el qual comencen a confluir altres coses: interessos, valors, el moment adequat pels canvis… Tot es complica i, per tant, no és senzill.
Per exemple, en la meva època a l’Ajuntament de Barcelona [va ser comissionat de Cultura de 2017 a 2019 i regidor de Cultura de 2019 a 2021] vaig posar molt l’èmfasi en la necessitat de relacionar més intensament l’àmbit cultural, sobretot les extraescolars i tot allò que implicava una certa capacitat d’experimentació, amb l’àmbit més formatiu tradicional. Ara mateix, entre una persona que surt amb el títol de batxillerat d’un institut del Besòs o de l’escola europea Aula, el títol és el mateix, però les motxilles culturals, l’experiència, i tot allò que ara en el món de l’ocupació se’n diuen “les competències febles” són importants, i són elements que segurament es troben més en les activitats fora del marc escolar tradicional, i tenen més a veure amb les experiències que un ha tingut a casa seva, amb l’accés a esplais o a altres extraescolars. Si no aconseguim, com en altres països han fet, incorporar des de l’educació infantil aquests elements més experimentals, llavors els formats educatius pateixen, perquè no són capaços de donar aquest gruix de competències.
Quan passes de la conclusió a la decisió, conflueixen interessos, valors, el moment adequat pels canvis… Tot es complica
En l’àmbit de les universitats, jo vaig posar l’èmfasi en les microcredencials, és a dir, la formació al llarg de la vida. El 93% dels universitaris tenen menys de 30 anys, i en canvi els dèficits formatius més importants que té el país se situen en franges d’edat molt més tardanes. Aquí el paper de les microcredencials, que és una cosa en què la Unió Europea està insistint, és molt important i les universitats han de començar a canviar els seus rols. Per no parlar dels dèficits que hi ha de presencialitat des de la pandèmia, i que es comencen a detectar. Les formes de docència que es fan servir a les universitats, haurien de canviar per ser capaces de fer un gir i sortir de models caducs.
Has defensat molt el rol de les ciutats educadores, de les comunitats educatives que haurien d’agafar el protagonisme en l’educació. Quin és el potencial transformador que veus en aquestes ciutats?
El que veig és que la relació de les entitats educatives amb el territori és clau. La capacitat que el territori entengui que la formació és molt important i que, per tant, busqui articular millor espais educatius amb espais ciutadans és molt important. La ciutat o el territori és un recurs pedagògic de primer nivell i, al mateix temps, les ciutats i els territoris necessiten molt intensament que les institucions educatives estiguin també presents en el propi debat sobre el futur d’aquestes ciutats. Ara que hi haurà el XVIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores a Granollers el mes de maig, crec que és un bon moment perquè aquest tipus de debats es plantegin.
Hi ha també un teixit d’espais formatius que no són les escoles, ni les universitats, com per exemple les biblioteques, els centres cívics. Quan es donen les circumstàncies que el personal de biblioteca i el personal de les escoles són sensibles a aquestes articulacions, es donen situacions en què tothom hi guanya i es reforcen molt aquestes infraestructures socials que són les biblioteques, que són claus. Les biblioteques, de fet, estan ocupant un paper molt important també amb la formació de persones d’una certa edat, amb els clubs de lectura… És un espai d’experiència formativa de primer nivell.
La ciutat o el territori és un recurs pedagògic de primer nivell
L’àmbit dels espais o educadors socials també és importantíssim. Jo de vegades faig broma i dic que si ara hagués de fer un currículum meu, posaria primer de tot que vaig ser boy scout, perquè gairebé marca més això que no els títols que hagis pogut acumular. El que vull dir és que hem de tenir una mirada molt més àmplia sobre el que vol dir educació, cultura, i aquesta relació que tots hem de tenir amb l’espai formatiu.
Ara està passant una mica que les famílies es pensen que són clients del sistema educatiu i porten els seus fills o filles perquè els formin, quan en realitat és una responsabilitat compartida. Tothom ha de ser una mica coproductor d’educació i de cultura, des de l’àmbit de les escoles fins a les famílies i fins al conjunt d’activitats extraescolars que facin. No em vull deixar tampoc les activitats d’aprenentatge i servei o els TFGs que es fan a les universitats que podrien tenir un contingut més vinculat als territoris. Hi ha eines també que poden servir per fer aquest vincle més fort entre entorn i espai educatiu.
Quin rol creus que podrien jugar els ajuntaments per facilitar que es donin aquests ecosistemes de relacions entre actors educatius?
Els ajuntaments tenen un paper central. Per exemple, una diferència important que té Barcelona és que és l’únic ajuntament de tota Espanya que té competències educatives. El Consorci d’Educació, que també és un consorci de Salut i és un consorci de polítiques socials, fa que l’Ajuntament de Barcelona tingui capacitat d’estar present en els òrgans de govern d’aquestes polítiques. I això fa que la lògica d’articulació territorial sigui molt potent.
En canvi, si tu mires la Generalitat, no hi ha encara cap conselleria de la Generalitat que tingui un mapa territorial comú, tot i que algunes àrees estan tendint a acostar-se. Això ens posa de relleu la importància que té poder encarar els temes de complexitat creixent que tenim des de diverses mirades. Els problemes estan barrejats, som nosaltres els que els hem diferenciat en regidories i conselleries. Per tal d’assumir la gestió d’aquesta complexitat que es dona, d’aquesta policrisi, l’única forma de fer-ho és des de la proximitat. Per tant, els ajuntaments o els territoris haurien de reforçar la seva capacitat de fer política.
Tothom ha de ser coproductor d’educació i de cultura, des de les escoles fins a les famílies
Es tracta d’articular municipis que permetin que la Generalitat comparteixi competències en matèria d’educació o d’altres amb l’àmbit territorial, sigui en consorcis, consells comarcals o vegueries. La lògica és que l’espai municipal tingui més capacitat d’incidència, perquè permetria articular millor la relació entre educació, cultura i territori.
Poses en relleu que tota aquesta distància entre el coneixement i les polítiques, el que fa és erosionar la democràcia, la qualitat democràtica. En quin sentit i com es pot revertir des de l’educació?
Crec que el que és important d’aquest debat és que no caiguem amb la temptació de considerar que això és un tema tècnic: és un debat polític. Cal entendre que si volem aconseguir que el sistema democràtic funcioni en un procés d’acceleració brutal com està havent-hi, en què la gent considera que la democràcia és massa lenta i hi ha massa burocràcia en comparació amb els ritmes de la vida actuals, necessitem que la democràcia sigui més capaç de respondre als reptes que té plantejats.
I això vol dir entendre que no és un problema només de les administracions. El fet que les polítiques públiques i en aquest cas les educatives siguin millors i més efectives no és un problema tècnic, és un problema de defensa de la democràcia. La democràcia no són eleccions cada quatre anys, és la capacitat de resoldre problemes de la gent de manera efectiva, generant igualtat i dignitat i de forma compartida, de manera que la gent pugui sentir-se part d’això. Per tant, lluitar perquè les polítiques educatives funcionin millor, en el fons és lluitar per la democràcia, i perquè aquesta també funcioni millor.
El Diari de l’Educació, 2026