Gino Ferri sempre ha estat un gran defensor del valor pedagògic i social de l’educació infantil. Un valor que no se li reconeix, ja que, en gran mesura, es veu l’escola bressol simplement com una eina que permet assolir la conciliació laboral de les famílies. En contra d’això, Ferri destaca que l’etapa 0-3 és imprescindible perquè els infants es relacionin i aprenguin de contextos diferents als quals els pot proporcionar la seva llar.
La pandèmia, el confinament i el teletreball van canviar, per un mesos, les regles del joc. Les escoles van tancar i les criatures es van haver de quedar a casa. Lluny de fer-nos repensar el paper educatiu de l’escola bressol, Ferri considera que aquest parèntesi només va fer que accentuar la visió que ja se’n tenia abans de la Covid. Considera que la pandèmia ens ha de servir com a pont per a repensar la nostra relació amb l’educació 0-3 i, en aquesta línia, participarà del seminari Què podem aprendre dels temps de Covid a l’escola bressol?, que la Diputació de Barcelona organitzarà el proper 22 d’abril.
Sovint, l’educació infantil es veu més com un servei per famílies que no pas com una etapa educativa amb fonament. Com li podem donar valor?
Fins que no canviï la visió social de l’educació en l’etapa 0-3, serà difícil que qui té les responsabilitats faci les inversions necessàries perquè l’escola infantil pugui correspondre al dret a l’educació que es recull a la Convenció dels Drets dels Infants, que ja fa anys que s’està incomplint. De fet, com s’anomena aquesta etapa? En castellà continua sent ‘guardería’. A Catalunya, ‘llar d’infants’ és la versió bonica de ‘guardería’, però els significats associats són els mateixos. No és una denominació que destaqui el valor educatiu que s’hauria de reconèixer a aquesta etapa.
Què creu que falla a l’educació infantil?
En primer lloc, manca tenir plena consciència del seu significat educatiu. Encara avui hem de tenir debats, inclús amb les persones que hi treballen, sobre si l’experiència que els infants viuen a l’escola infantil té un valor educatiu o simplement és un espai de cures. I vull deixar clar que aquest no és un problema dels professionals, perquè les persones no som més que el producte d’una determinada representació social i de la narrativa amb la qual es representen les realitats.
Quan treballo amb escoles les convido a fer una anàlisi de les famílies que acuden al centre per saber quantes d’elles porten els infants per elecció i no per obligació. Amb això ens adonem que també les famílies entenen les escoles infantils com a espais de servei, que corresponen només a una necessitat (autèntica i real, per altra banda) de conciliació.
Quan treballo amb escoles les convido a fer una anàlisi de les famílies que acudeixen al centre per saber quantes d’elles porten els infants per elecció i no per obligació
El fet d’haver-nos confinat amb les nostres criatures durant el confinament ha canviat la visió de l’escola infantil? Aquells mesos van servir per fer veure que l’etapa 0-3 no es tracta només d’entretenir i guardar infants?
Jo diria que l’efecte va ser, més aviat, el contrari. A principis de juny no es parlava tant de tornar a obrir les escoles pel valor que tenen, sinó pensant en la conciliació familiar, ja que en acabar el confinament, la gent havia de tornar a la feina. I és que l’escola fins als 6 anys, es continua pensant com una eina de conciliació.
Durant els mesos que els centres van estar tancats, què han perdut pedagògicament les criatures de l’etapa 0-3?
S’han perdut oportunitats de relació que l’ésser humà té dret a viure des del seu naixement, en el màxim nombre de contextos possibles. Aquí, a Alacant, vaig demanar els i les mestres amb les quals treballo que fessin, a principi de curs, una investigació sobre les vivències dels nens i nenes durant el confinament. La informació que hem recopilat, que va fins als 12 anys, coincideix en què en tots els casos allò que més havien enyorat els infants era el món de relacions que viuen en el context escolar. Fins al punt de dir que tot allò que l’escola els fa menjar-se amb patates és un preu que paguen, bastant a gust, per tal de poder viure i aprofitar les relacions. Així, els infants de 0-3 han perdut oportunitats d’estar en altres contextos, de viure un altre món de relacions possibles que no es quedin en allò que la seva família ja té o els pot oferir.
La pèrdua d’oportunitats relacionals va més enllà de l’escola. La pandèmia ha reduït el nombre d’espais i d’interaccions possibles. Quines conseqüències té això pels més petits?
Això no ha afectat només els infants, sinó tota la població. Però l’escola s’ofereix com a context constant que pot garantir les relacions. I quan parlem de relacions no ens referim només a la interacció amb altres éssers humans, sinó a com entrem en contacte amb l’entorn, que constantment els ofereix estímuls que els duen a descobrir, experimentar, intentar comprendre i construir el propi pensament i identitat.
Les mesures que s’han pres a les escoles per la Covid han empitjorat les experiències que s’ofereixen als infants
La relació amb l’entorn també ha canviat arran de la pandèmia. A finals de curs vam fer un reportatge sobre les escoles bressol, que destacaven que no poder tocar-se ni compartir objectes afectava la seva tasca pedagògica.
Aquestes mesures han estat útils realment? Això ens ho hem de preguntar i no només sobre el 0-3. La realitat que ens vam trobar la tardor passada ens va dir de la manera més clara possible que les mesures que s’havien pres a les escoles no servien per a res. És més: en molts casos van empitjorar l’experiència que les escoles ofereixen a diari. Una vegada més vam veure l’escola dividida entre dues pulsions: una escola que només es preocupa d’instruir i una escola que ha de restar oberta a qualsevol preu per tal de garantir la conciliació familiar. S’han prohibit les reunions de diferents bombolles familiars, però l’escola ha d’estar oberta.
S’enfoca l’escola bressol com una eina de conciliació però, arran de la crisi, moltes famílies hauran perdut la feina o s’hauran establert en el teletreball. Això pot fer que caigui el nombre d’infants que acuden a l’escola infantil. Quines conseqüències tindrà això?
Que se’ls restaran oportunitats importants. Però no hem d’oblidar que hi haurà molta gent i moltes postures educadores suposadament progressistes que se n’alegraran. Aquestes postures, que tenen molt a veure amb el moviment de la criança, afirmen que l’infant ha d’estar amb la mare, perquè no hi ha res millor que estar amb la mamà i xuclar teta fins als 20 anys.
Una cosa no treu l’altra
No, i per això parlo de contextos complementaris. Tot i que, en molts casos, aquestes postures no reconeixen la idea de la complementarietat. Només i sempre valoren la relació directa, estreta, única, entre mare i fill. La cultura, estudis i investigacions que hi ha darrere d’aquesta creença ja van ser superades fa 30 anys. Però en aquest país tenim tendència a buscar només referències que confirmin les nostres idees. Així que, hem de tenir el valor de reivindicar el valor de la 0-3 o entrarem en un moment molt complicat.
I és que la crisi econòmica que vivim ara ja va tenir un antecedent fa 10 anys. Què va passar a Catalunya amb les retallades del 2012? Tot allò que va desaparèixer no ha tornat. Parlar de valor educatiu suposa començar a preocupar-se de quines són les condicions en què es desenvolupa la tasca educativa. Això vol dir parlar del cost mitjà d’infant i abordar quina inversió pública es fa. Jo provinc d’una ciutat que va arribar a invertir el 30% del seu pressupost en l’escola 0-6. Aquí estem vora el 2 o el 3% i somiem amb el 6% que, òbviament, no serà pel 0-3 sinó per comprar pissarres digitals per les escoles de primària.
Parlar de valor educatiu suposa començar a preocupar-se de quines són les condicions en què es desenvolupa la tasca educativa
Al seminari parlarà de la importància de tenir referències culturals encertades i suportades pel rigor científic quan parlem de l’escola infantil. En què està pensant quan diu això?
Parlo de constructivisme, de psicologia del desenvolupament. Parlo d’una cultura científica consensuada que està als antípodes de tantes creences que, avui, continua havent-hi en educació. Parlem molt dels infants, però no els reconeixem la seva identitat. Si volem valorar aquell infant capaç, que hauria de ser allò que ens inspirés a tots, hem de reconèixer-lo com a tal en profunditat. Almenys en l’educació pública. I aquí, Catalunya pot ser, de nou, punta de llança perquè, al cap i a la fi, totes les evolucions educatives a Espanya han començat a Catalunya.
I, doncs, per on comencem?
Per una llei. Hauria d’haver-hi una llei que estableixi d’una manera molt més clara quines són les condicions de personal i d’horaris, que dicti mínims que vetllin molt més per la qualitat. Entre d’altres coses, aquesta llei hauria de parlar, d’una vegada per totes, dels dinars. Ja n’hi ha prou de dir que el menjar és un servei de pagament per les famílies que ho necessiten, perquè no estem parlant del valor educatiu que té poder menjar en comunitat i trobar oportunitats d’alimentació diferents dels costums, bons i dolents, que té cada família. Seria una mica més car? Sí, però és que en educació no hem d’anar a la cerca d’allò més barat.
Fer gratuït l’àpat del migdia s’eliminaria una barrera econòmica per moltes famílies que no es poden permetre pagar una escola bressol
La quota mensual ho hauria d’incloure tot. No hem de buscar la quota més barata possible perquè després, qualsevol cosa l’hagis de pagar a part. Les famílies han de comprar els seus bolquers i portar-los a l’escola. Doncs això hauria d’estar inclòs en la quota. Si penses en l’economia d’escala, sortiria més barat. Igual que el menjar. I aquesta quota hauria de ser progressiva segons la renda. Això hauria d’estar en aquesta llei. Catalunya és un dels territoris que millor ha sabut crear lleis que ofereixin oportunitats educatives, però té pendent crear una legislació molt més clara respecte al 0-3.
