El 30 de novembre, al voltant de 500 ciutats de tot el món estan d’aniversari. Es compleixen 31 anys d’ençà que es va refrendar la primera carta de Ciutats Educadores, que deixa palesos una sèrie d’objectius per tal que les urbs es consolidin com a agents educadors en tota la seva magnitud. Enguany, el lema de l’aniversari és “La ciutat educadora no deixa ningú enrere”. Aquesta voluntat de cohesió i acompanyament és un compromís amb la igualtat i l’equitat. Però no deixar ningú enrere també implica tenir en compte el desenvolupament i característiques de tots els municipis, siguin grans o petits, rurals o urbans. Per això, amb motiu d’aquest aniversari, hem volgut preguntar quatre municipis ben diferents què suposa per ells ser una ciutat educadora.
Per Núria Montanyà, 1a Tinent d’alcalde i regidora d’Educació, Benestar Social i Igualtat de Torelló, és ser “un ecosistema d’agents, espais i moments educatius que interaccionen entre ells per educar en totes les etapes de la vida i crear una comunitat més enfortida”. Cristina Bernabé, cap de la secció d’Educació de Barberà del Vallès, afegeix que un dels aspectes més destacats és que “fa que tothom tinguem consciència que contínuament estem educant i rebent educació”. Aquest ser conscient promou que la ciutadania sigui un agent actiu, perquè “tot aquest ecosistema brinda les persones la capacitat d’incidir en el plantejament dels recursos”, segons apunta Mònica Jofre, tècnica d’educació del Consorci del Lluçanès. Tot plegat “facilita que cada ciutadà i ciutadana, de totes les condicions i edats, se sentin implicats en millorar el lloc on viuen”, afegeix Maria del Mar Salvador, cap del Servei d’Educació de Santa Perpètua de Mogoda.
Aquests quatre municipis (Torelló, Barberà del Vallès, Lluçanès i Santa Perpètua de Mogoda) són molt diferents entre ells i, per això, les iniciatives i projectes desenvolupats per assolir els mateixos objectius són dispars. Per exemple, Torelló ha impulsat l’Aliança Local Torelló Educació 360 (inspirada en l’Aliança Educació360 d’educació a temps complet). “És un compromís entre agents educadors per una educació de qualitat i per a tothom”, assegura Montanyà, que destaca que aquesta aliança comporta assumir uns valors educatius compartits, fer d’altaveu d’iniciatives d’altres agents o impulsar projectes comuns. Pel que fa a Barberà, ha apostat per escoltar la ciutadania i dissenyar un projecte de ciutat d’acord als aspectes que el veïnat ha considerat clau. Així va néixer el projecte EduCoB, que es basa en la Complicitat, Corresponsabilitat, Cocreació, Cooperació, Cohesió, Conciliació. “Aquestes són les claus per una ciutat Compromesa, Connectada i Coeducadora”, afegeix.
La ciutadania, un agent educador a ser escoltat
Les ciutats educadores es basen en la premissa que tot i tothom educa en qualsevol espai i moment de la vida. Per això, escoltar les inquietuds de la ciutadania és clau per assolir projectes de ciutat veritablement transformadors. Per fer-ho, hi ha diversos mecanismes. Per exemple, el territori del Lluçanès, format per diversos municipis, aposta per fer una política educativa comuna a través del Pla Territorial d’Educació, una forma de “consensuar el debat i el treball en xarxa, promogut des dels diversos ajuntaments i destinat a tots aquells projectes que generin oportunitats educatives”, assegura Jofre.
I, com no podia ser d’altra manera, escoltar els infants també és indispensable, en tant que són un dels protagonistes principals d’aquestes Ciutats Educadores. A municipis com Santa Perpètua de Mogoda fa vint anys que van impulsar el Consell Infantil Municipal, un òrgan de participació i consulta d’infants de 5è i 6è de primària, que fan propostes per millorar la seva vida. “L’única manera de generar igualtat d’oportunitats és escoltar les persones que viuen al territori”, assegura Maria del Mar Salvador. I és que implicar la ciutadania en la presa de decisions i disseny de les polítiques de ciutat genera dinàmiques participatives molt enriquidores. Si l’objectiu d’una Ciutat Educadora és assolir un aprenentatge constant en qualsevol indret, fer partícips els ciutadans i escoltar-los com a agents educadors importants és clau.
“El treball en xarxa implicant la ciutadania dona fruit a iniciatives molt potents que fan taca d’oli. És la manera d’assolir l’educació a temps complert”, assegura Bernabé, que afegeix que, tot i que les escoles són uns espais educatius imprescindibles, obrir les portes de les aules “ens fa prendre consciència i ens empodera com a ciutadania en el compromís de garantir el dret a l’educació més enllà de les lleis o les administracions”. Donar el poder i el protagonisme a la gent, tant per educar com per aprendre, és bàsic en les Ciutats Educadores. “Pertanyem a una comunitat en la qual tothom té un paper rellevant”, sentencia Salvador.
Els municipis, la clau de volta de l’educació
Si les persones i la comunitat són part essencial de la xarxa educativa, els municipis són les entitats amb més capacitat de fer polítiques i canvis educatius efectius. “Descentralitzar és apropar. És facilitar i oferir més oportunitats a les persones, ja siguin joves o adults”, assegura des del Lluçanès Mònica Jofre. “En un territori rural i dispers, com el nostre, la descentralització és una de les claus per oferir oportunitats reals a les persones, a la vegada que dinamitzem i cohesionem els municipis”, afegeix. Aquestes dinàmiques participatives i d’escolta activa només són possibles si són organitzades per una administració propera i els governs locals “tenen la capacitat de detectar necessitats i inquietuds dels seus ciutadans i ciutadanes. A més, són els que estan en contacte directe amb els agents del territori que poden copsar aquestes necessitats i donar-hi resposta”, explica Salvador.
Tots quatre ens locals coincideixen en el fet que són molt més àgils que altres administracions a l’hora d’aportar propostes i solucions. Però també asseguren que, per dur-les a terme, “cal que se’ns aportin els recursos necessaris”, afegeix Salvador. Reconeixen que les lleis i administracions educatives són necessàries, però reclamen més autonomia per poder dur a terme propostes personalitzades per assolir l’equitat, la igualtat i la coeducació. Perquè no té res a veure un territori format per diversos municipis petits i rurals amb una gran ciutat. Si la innovació educativa ens ha ensenyat que cada persona té els seus ritmes i interessos d’aprenentatge, les polítiques educatives també haurien de ser personalitzades. Només així, totes les ciutats podran educar.
