Acostumem a proposar el conte clàssic de L’aneguet lleig per reflexionar amb l’alumnat d’educació infantil sobre la distinció Conducta vs. Identitat1 del Programa de Implantación de la Inteligencia Emocional en el ámbito educativo (PIIE). L’objectiu és que l’alumnat, més enllà de les conductes i resultats que estigui obtenint ara, sigui capaç d’identificar-se amb maneres de ser empoderadores, que li permetin avançar i prosperar en la seva vida. Així, l’alumnat d’entre 3 i 5 anys es pot identificar amb el cigne, un animal bell i majestuós. Els objectius que no s’estan aconseguint ara, així com qualsevol actitud que no els sigui favorable la poden associar a l’aneguet lleig, que pot convertir-se en cigne, sobretot si s’esforcen i pensen que és possible.
Amb aquesta metàfora afavorim que els més petits del col·legi puguin iniciar-se en l’ús de l’àrea prefrontal del seu cervell i anar més enllà del que veuen i senten ara (recordem que el nostre sistema educatiu fa coincidir l’inici d’aquesta etapa educativa amb l’edat en què s’inicia el desenvolupament de l’esmentada zona del nostre sistema nerviós que ens permet “viatjar en el temps” -3 anys-2). És aquest viatge en el temps, per exemple, el que va poder salvar emocionalment els nostres alumnes a l’inici de la pandèmia, quan no podien sortir de casa i, en alguns casos, podien sentir-se espantats, quan els vam proposar dibuixar un arc de sant martí amb la següent frase: “Tot anirà bé”. Aquesta habilitat de persones emocionalment intel·ligents és una de les que necessitem si volem ser feliços i efectius i també conviure amb altres persones.
En una ocasió, en un centre educatiu on estaven implantant el PIIE, es va donar una situació que em va fer reflexionar força. Una de les senyos d’infantil havia declinat realitzar la formació que veiem completament necessària per a la implantació del programa. En canvi, bé per la inèrcia de la resta del claustre o, com passa en moltes ocasions, per l’exigència de l’equip directiu, havia decidit treballar també el mateix conte amb els seus nens i nenes de 4 anys. En una de les visites que vaig poder realitzar al col·legi vaig tenir l’oportunitat d’entrar a la seva aula i ella em va mostrar orgullosa l’adaptació que havia fet de l’activitat: havia elaborat una taula amb els noms de tot l’alumnat a una de les columnes i, a les altres dues, les dues possibilitats: l’aneguet lleig i el cigne. Que l’alumne es portava bé, ella dibuixava un tick a la cel·la del cigne; que l’alumne es portava malament, ho assenyalava a la cel·la corresponent a l’aneguet lleig…
¿On queda el propòsit d’empoderar l’alumnat? ¿Per què feia aquesta senyo aquest assenyalament? ¿Quines possibilitats tenia l’alumnat de rescatar-se a si mateix del present desfavorable, en veure’s a la columna dels aneguets lletjos? ¿Potser la mestra estava sent exemple de persona emocionalment intel·ligent, capaç de viatjar ella mateixa i fer viatjar el seu alumnat en el temps cap a un desenvolupament favorable com a alumnes i éssers humans?…
He de reconèixer que, després de més d’una dècada dedicat a la formació del professorat (trans-formació en realitat és la meva intenció), sento cert cansament quan veig la dis-capacitat de moure’s d’alguns.
Difícilment aconseguirem educar els nostres nens i nenes si no triem educar-nos a nosaltres mateixos en primer lloc; proposo que ho fem sense culpa
Volem que els alumnes siguin respectuosos, però els faltem al respecte contínuament, rient-nos, per exemple, de les seves equivocacions als exàmens amb la resta de professors. Critiquem que l’alumnat no s’esforci i s’amagui en excuses, però veiem una oportunitat a la ràtio i el temps que ens treu la burocràcia per acomodar-nos en una metodologia que és incapaç de despertar emoció en cap ésser humà3. Demanem respecte i civisme a l’alumnat i que siguin capaços de mirar el que els altres tenen de bo, però aprofitem qualsevol publicació de la Conselleria a les xarxes per posar com un drap brut el conseller i el lapidem amb paraules feridores. Exigim l’alumnat que escolti, que sigui empàtic i que tingui una actitud de millora, però els empaperem amb comunicats de disciplina quan les coses no són com nosaltres volem. No acostumem a formar-nos i actualitzar-nos com a docents o, si ho fem, alguns anem a la formació obligats o més compromesos amb demostrar el que sabem i minimitzar el ponent que amb l’ànim d’integrar noves possibilitats com a ésser humà i docent.
Difícilment aconseguirem educar els nostres nens i nenes si no triem educar-nos a nosaltres mateixos en primer lloc. La meva proposta és que ho fem sense culpa, doncs no en tenim cap de les conductes que l’alumnat porta de casa, de la quantitat de papers inútils que, sense empatia ni propòsit humà, se’ns exigeix complimentar per part de l’administració o de la ràtio inassumible que es tracta de normalitzar. Podem triar fer-ho com qui es fa un favor a si mateix: mirar cap endins i fer el camí cap a la felicitat4.
Només des d’aquest lloc (i dic “felicitat” i no “alegria” o “comoditat”) podrem activar les neurones mirall de l’alumnat i aconseguir el que a base de crits i males cares i, per tant, sense cap èxit, de vegades intentem assolir.
Les noves generacions estan atapeïdes d’estímuls que els porten a tenir o d’interpel·lacions i ordres que els portin a fer milions de coses, però van força mancats de referents que, simplement per qui són ells, els conviden a ser. Puc triar queixar-me del seguiment borreguer que els nostres joves fan dels influencers i assenyalar-los a la columna dels aneguets lletjos. Tanmateix, també puc agafar les regnes del resultat que m’agradaria obtenir, viatjar en el temps, convertir-me en cigne, ser exemple i ser el seu màxim influen-SER.
