La pobresa segueix essent un dels majors i més oblidats problemes socials. Hauria de ser l’hora dels pobres, dels pobres de tota la terra. Però els rics cada vegada són més rics i els que viuen en condicions indignes i inacceptables cada dia més nombrosos.
Ens preocupa la cronificació d’una pobresa estructural devastadora i que la infància en pateixi les conseqüències. Ens preguntem com afecta la pobresa als infants i als joves i com es pot garantir, amb contundència, els seus drets i afavorir que l’educació en el lleure esdevingui un marc d’igualtat d’oportunitats educatives, de cohesió i inclusió social.
El dret universal de la Infància al lleure en situacions d’emergència social
Al llarg dels darrers quaranta anys, amb mirades diverses però amb una compartida inquietud i preocupació, hem estat atents a fenòmens socials que mostraven la persistència, continuïtat i cronificació progressiva de la pobresa a Catalunya.
No creiem exagerar si afirmem que l’alarma social que suscita el coneixement de la situació d’alguns barris i el deteriorament progressiu de la convivència ciutadana que es pot constatar en alguns d’ells és, en molt bona part, fruit de l’absència d’un treball comunitari sostingut i de la manca de continuïtat en les polítiques públiques, quan no l’oblit, la desídia administrativa o la manca de cooperació entre les Administracions. Es tracta de realitats que romanen inalterades, vives en els seus efectes i conseqüències, passades dècades.
Assenyalem alguns moments històrics en què, en un context de crisi econòmica sostinguda, la pobresa infantil va ocupar un bon espai en les preocupacions ciutadanes i administratives.
Amb motiu dels Traspassos dels Serveis Socials a la Generalitat de Catalunya (1980) s’ elaborà un Mapa de Serveis Socials per a analitzar la situació heretada de l’Administració Central i fixar elements de ruptura i progressió, enmig d’un ”laberíntic” traspàs dels Serveis Socials. El traspàs de competències dels Serveis Socials a la Generalitat de Catalunya va ser el d’una sèrie molt dispersa de Programes, Ajuts i Subvencions de l’Estat referits a serveis finalistes. Encara a finals de la mateixa dècada, la Generalitat de Catalunya realitzava un Mapa de la Pobresa a Catalunya. La recerca prèvia es realitzaria, dues dècades més tard, durant els anys 1988- 1989.
Seguint aquest breu repàs històric, citem, algunes situacions més recents.
En el març del 2016, el Parlament abordà un debat monogràfic sobre la situació d’emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d’una resposta institucional a la situació. A la compareixença de la Plataforma Pobresa-Zero es feia una anàlisi que recordem avui per ser un referent molt significatiu i indicar-nos fins a quin punt els problemes de la Pobresa i la desigualtat no només perduren sinó que s’han agreujat. La Reforma Laboral del 2012 havia generat una dualitat estructural entre els/les treballadors/es estables i els precaris; una forta precarització de l’ocupació; una gran degradació de les condicions laborals i una davallada molt important dels salaris.
L’any 2010 s’aprovà la LLEI 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència que reconeix el dret fonamental de la infància al lleure, en un marc d’inclusió i diversitat. El desplegament normatiu d’aquesta llei ha estat poc més que simbòlic.
A l’Informe sobre els drets de l’infant del 2022, que va presentar el Síndic de Greuges al Parlament de Catalunya, es declarava que el lleure educatiu és un àmbit bàsic per als infants i adolescents a l’hora d’accedir a oportunitats educatives fonamentals per al seu desenvolupament.
Per fi, l’any 2024, el Govern de Catalunya aprovava una Estratègia contra la pobresa, d’alt interès social, treballada i consensuada amb el Sector, que abordava, per fi i en la seva complexitat, el problema. La convocatòria de noves eleccions “congelaria“ les actuacions previstes. Mesos més tard, el desembre del 2024, el Govern de Catalunya anunciava “la revisió i el desplegament de l’Estratègia” i “l’impuls del Pla Nacional de Joventut 2030”. Un nou compàs d’espera que no caldria allargar més del compte. Amb motiu, i amb tota la raó, la Fundació Bofill i la Plataforma d’Infància de Catalunya proposen aquests dies, que s’activi, d’una vegada, l’Estratègia de Lluita contra la Pobresa Infantil.
Algunes consideracions prèvies
El sistema socioeconòmic no redistribueix la riquesa i l’impacte de les crisis recau en la població vulnerable que cada dia és més pobre. Comencem per recordar algunes dades significatives.
A Catalunya, 1 de cada 4 persones es troba en risc de pobresa o exclusió (al voltant del 25%, percentatge que no ha canviat gaire en els darrers 15 anys). Segons dades de l’Eurostat, publicades al juny del 2023, Espanya i Letònia ocupen el quart lloc de la UE en el rànquing de major risc de pobresa i exclusió social. Un 26% de la població que només és superat per Romania (34,4%), Bulgària (32,2%) i Grècia (26,3%). Segons l’Enquesta de Condicions de Vida del 2022, de l’INE, a Catalunya la pobresa afectaria un 24,7% de la població i, segons l’IDESCAT, l’impacte de la pandèmia de la covid elevaria el percentatge fins a un 26,7%. En un Informe del Banc d’Espanya, sobre La situació financera de les llars i les empreses, presentat al juliol del 2023, s’afirma que les despeses bàsiques en béns de primera necessitat de les famílies arribava al 79% dels ingressos i que es preveu pugui arribar al 87%, mentre un 1,68 milions de llars no arribaven ni a cobrir-les.
I l’Informe del Síndic de Greuges, de gener de 2023, indicaria que la segregació escolar ha baixat un 15-16% i que, en les necessitats educatives per raons socioeconòmiques, la forquilla en què es mou la taxa infantil de pobresa se situa entre el 28% i el 32%. La pobresa s’hereta: el 80% dels infants que viuen en situació de pobresa seran adults pobres. No lluitar contra la pobresa infantil significa perpetuar-la. A Catalunya, l’any 2022 un total de 436.400 infants, 1 de cada 3, es trobava en risc de pobresa o exclusió social.
Pobresa extrema i pobresa infantil
És ben sabut que la pobresa extrema es perpetua en els àmbits de la Salut, l’Habitatge, l’Educació i l’Ocupació. I es fa imprescindible preguntar-se com es pot sortir del cercle viciós de la pobresa, quan la discriminació és sistèmica i l’oblit i abandó de sectors sencers de població en els marges del sistema social dominant s’ha perpetuat durant dècades. Sabem que la vida col·lectiva, en determinats barris d’algunes perifèries urbanes, és un polvorí latent de difícil solució. Com deia Olivier De Schutter, relator especial de l’ONU per l’extrema pobresa i els drets humans, el fenomen és multidimensional. L’increment de les desigualtats no és només un drama social contra el qual cal lluitar per motius d’equitat o de solidaritat, sinó que disminueix clarament les potencialitats de progrés d’un país. La desigualtat d’avui és la debilitat econòmica de demà.
Pobresa Educativa
La pobresa educativa té, almenys, tres vessants.
L’abandó prematur de la formació. Les dades sobre abandonament escolar prematur indiquen que un de cada deu alumnes no inicia cap estudi postobligatori un cop acabat 4t d’ESO, i un de cada quatre dels qui es matriculen en un grau mitjà no acaba el primer curs. La taxa d’abandonament escolar a Catalunya se situa en el 14,8%, una de les més elevades d’Europa.
La lluita contra el fracàs escolar. El fracàs escolar és a Catalunya d’un 17%, front del 6% del nord-europeu. Com se sap, igualment, les dificultats d’aprenentatge, la incomprensió lectora i la manca d’interès són determinants del baix rendiment i de les repeticions de curs. No fa gaire s’ha demanat que s’elabori, per part de Sanitat i Educació, un Pla per a la detecció, diagnòstic i tractament dels trastorns de neurodesenvolupament.
Les desigualtats en l’accés al lleure educatiu. Pel que fa al lleure i l’educació fora de l’àmbit escolar hi ha un ampli sector d’infants i adolescents catalans que continuen sense tenir-hi accés, molt majoritàriament de famílies pobres, malgrat els esforços realitzats per convocar beques, per part de les Entitats Socials del Sector del Lleure Educatiu.
Davant tot això, constatem que la inversió pública és minsa: venim d’un model de benestar històricament dèbil en inversió de polítiques familiars. A més, les ajudes que hi ha són poques i ineficaces. Entre d’altres possibles mesures, s’ha parlat d’una major inversió pública en la infància, a través de la renda bàsica o del “bonus del lleure ciutadà”, per a avançar en l’accés al lleure per aquelles famílies amb ingressos per sota del llindar de la pobresa. Sabem que és urgent treballar amb les famílies perquè col·laborin en l’aprenentatge dels seus fills, però també per aconseguir que tinguin les necessitats mínimes cobertes per a una vida digna. Cal, igualment, un treball en xarxa entre els serveis socials, els CAP, els centres oberts, l’escola i les entitats dels barris. L’arrelament al barri i les xarxes veïnals de suport mutu són cabdals. és necessària una intervenció temprana amb els infants. Potser ens cal pensar en un nou contracte social, en el qual la petita infància sigui considerada un preuat bé comú. Un dels temes que afecten moltíssim els infants és el problema de l’habitatge. La crisi de l’habitatge és també una crisi d’infància, pels impactes profunds, directes i transversals. L’ús d’un temps lliure i de qualitat, pot proveir els infants amb les màximes oportunitats educatives.
Fem nostre el plantejament de la PINCat que proposa mesures com desplegar el Pla de Millora del Sistema d’atenció a infants i joves; desenvolupar itineraris d’inclusió social i laboral; Implementar un model de garantia de rendes; apostar per la desinstitucionalització, prioritzant l’acolliment familiar, garantint que cap infant menor de 5 anys estigui en centres residencials; reforçar el sistema de protecció; fomentar els processos d’emancipació de les persones joves més enllà dels 18 anys; establir una prestació per a fill a càrrec de caràcter universal; impulsar polítiques que tinguin en compte l’efecte diferencial de l’edat de la persona amb discapacitat.
El problema de fons no és un altre que l’absència de polítiques públiques de família i de lluita contra la pobresa extrema, infantil i educativa. No s’ha fet prou en la lluita contra la marginació social, per molt que es pugui haver avançat en la millora de les condicions salarials als treballadors que tenen ocupació.
Algunes referències:
- Llei 14/2010. Del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la Infància i l’adolescència.
- Pacte contra la segregació escolar a Catalunya. Informe de progrés sobre el desplegament del Decret 11/2021. Síndic de Greuges, gener 2023).
- Olivier De Schutter La persistencia de la pobreza: cómo la igualdad real puede romper los círculos viciosos. Informe del Relator Especial sobre la extrema pobreza y los derechos humanos. Naciones Unidas A/76/177 Asamblea General Distr. general 19 de julio de 2021.
- L’abandonament a 4t d’ESO: les desigualtats en la transició a l’educació postobligatòria. Fundació Bofill, maig 2023. També, Una agenda de xoc contra l’abandonament escolar prematur a Catalunya. Fundació Bofill, març 2023).
- Col·lectiu Treva i Pau Units contra el fracàs escolar. La Vanguardia, 8 de juny 2023, p.20.
- Garantim el dret a gaudir d’activitats d’estiu? Enquesta de participació d’infants i adolescents a les activitats d’estiu a Catalunya, 2022. Educació 360, abril 2022.
- T. Crespo. Text de la compareixença al Plenari del Parlament de Catalunya de la Plataforma Pobresa Zero- Justícia Global sobre La situació d’emergència social / 9-10 de març de 2016.
- Plataforma d’Infància de Catalunya (PINCAT) Informe sobre l’estat dels drets de la Infància i Adolescència a Catalunya. Barcelona, 2023.
- Carmen Marquez i Laura Moya La formació inicial docent per a l’educació inclusiva. Fundació Eguia Careaga, Servei d’Informació i Investigació Social. Desembre, 2024.
El Diari de l’Educació, 2025