El traspàs de competències dels serveis socials a la Generalitat de Catalunya en 1980 va ser ”laberíntic”, propi d’una sèrie molt dispersa de programes, ajuts i subvencions finalistes. A finals de la mateixa dècada, la Generalitat realitzava, per primera vegada, un Mapa de la pobresa a Catalunya com a instrument de planificació d’un Pla de Lluita contra la pobresa. En la dècada dels 90 es van realitzar alguns esforços més d’àmbit municipal, que fora injust oblidar, com els realitzats a la ciutat de Girona, amb el Pla de lluita contra la pobresa.
El problema, amb el pas dels anys, esdevindria un mal endèmic. El març del 2016, al Parlament se celebrà un debat monogràfic sobre la situació d’emergència social, promogut per la Plataforma Pobresa-Zero: la Reforma Laboral del 2012 havia generat una dualitat estructural entre els treballadors estables i els precaris i una greu degradació de les condicions laborals.
La pandèmia de la COVID19 provocaria una nova situació d’emergència, esdevenint un factor, encara no superat, generador de noves i majors desigualtats. Avui la pobresa és un problema crònic i estructural.
La situació actual
Amb el pas dels anys, el discurs de l’odi a l’emigrant pobre i l’existència real d’incidents han plantejat problemes d’una envergadura i complexitat inusitats. No falten bones pràctiques a tenir presents. Però s’ha mirat massa temps cap a una altra banda.
Només des d’una política integral, centrada en el territori i amb la col·laboració dels membres i les institucions de les comunitats locals, és possible abordar degudament el tema. Per lluitar contra la pobresa infantil calen accions ben coordinades entre les diferents instàncies administratives; han d’haver-hi plans integrals, com ara potents Plans de Barris; i una base social activa i compromesa en el territori.
El Govern Illa heretaria l’enverinada patata calenta de l’atenció i cura de la infància abandonada i la dels menors emigrants sols. A mitjans d’abril de 2025 es feien públiques les Cinc prioritats Estratègiques del Govern de la Generalitat: garantir l’accés a l’habitatge; liderar un model econòmic de prosperitat compartida; avançar en la transició energètica verda i ambiental; oferir seguretat i serveis públics de qualitat; millorar l’autogovern i el finançament singular. Alhora, es preparaven fins a 16 Plans d’Acció Departamental, com a instruments de planificació política de les diferents Conselleries.
Un mes més tard, la Conselleria de Drets Socials i Inclusió anunciava el seu Pla d’Acció de l’Estratègia contra la Pobresa Infantil, anunciant una inversió del Govern de 700 milions d’euros en accions de lluita contra la pobresa Infantil. Una intervenció que deixà al Sector sumit en certa perplexitat.
Finalment, el 13 de maig, es feien públiques la revisada Estratègia de lluita contra la pobresa infantil a Catalunya 2025-2030 i el corresponent Pla d’acció 2025. El Govern ha volgut donar continuïtat al marc general d’actuació, que es va presentar el 2024, i presentar un conjunt de mesures orientades a garantir el benestar i oportunitats per a tots els infants. L’Estratègia 2025-2030 estableix fins a set eixos estratègics i ha estat elaborada amb la implicació dels departaments de la Generalitat, un Comitè Assessor, la participació dels Serveis d’Intervenció Socioeducativa i la col·laboració del Consell Nacional dels Infants i Adolescents de Catalunya (CNIAC). El Pla, per la seva banda, elaborat per l’equip de la Secretaria d’Infància, de Drets Socials i Inclusió, inclou el conjunt d’accions que els departaments han de dur a terme el 2025 i detalla objectius, mesures, pressupost i períodes previstos per a cada actuació.
L’Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, ha presentat la seva Estratègia de lluita contra la pobresa infantil per al període 2025-2030: un model integral, dotat d’un pressupost de 607 milions d’euros i construïda sobre cinc eixos prioritaris, 33 objectius i 56 actuacions.
Malgrat els canvis de govern, els poders públics estan actuant, des del 2024, com els actors principals i responsables que són de la cohesió social i econòmica. Sense dubte, venint d’on venim, un bon inici. Cal esperar, però, que les diferents administracions tinguin voluntat i siguin capaces de cooperar entre elles; que comptin, efectivament, amb els agents socials comunitaris; i que la base social respongui adequadament. El desafiament és col·lectiu.
El Diari de l’Educació, 2025