La Lídia Puigvert Mallart és investigadora de prestigi i autora de diverses publicacions sobre feminisme. Pertany a SAFO (grup de dones de CREA1), ha dirigit l’estudi sobre gènere de la investigació internacional INCLUD-ED, com també l’anàlisi sobre l’impacte de la Llei contra la violència de gènere en la formació del professorat i moltes altres investigacions encaminades a detectar la violència contra les dones en diferents àmbits i a actuar-hi.
Per què proposen «Violència 0 des dels 0 anys»?
Perquè la investigació internacional que existeix vinculada amb l’edat 0-6 assenyala que no s’han de trivialitzar les interaccions que estableixen les nenes i els nens en aquestes edats, atès que moltes d’aquestes interaccions acaben derivant després en actituds violentes permeses, fonamentalment, perquè no són identificades com a assetjament o com a violència de gènere.
Però a moltes persones els semblarà exagerat i pensaran que, en realitat, es tracta de jocs d’infants…
És cert que aquesta idea genera, en alguns casos, resistències i incomprensió, i que costa identificar aquestes situacions com a assetjamentperquè sempre hem vist jugar a perseguir una nena per fer-li un petó o per aixecar-li les faldilles. Si permetem això a les nostres aules perquè ho interpretem com un joc, perquè ens han dit que forma part de l’evolució i de la socialització, que això vol dir créixer sans, estem provocant que, a les interaccions que després establiran d’adolescents i d’adults, entenguin que forçar forma part del joc, que és divertit, i la diversió s’acaba convertint en excitació. Per això, la investigació internacional proposa tolerància zero.
Quina sol ser la reacció del professorat d’aquestes etapes davant d’aquestes propostes?
Hi percebem una mica de tot. Quan et qüestionen alguna cosa que és lateva pràctica habitual des de fa temps, d’entrada et resisteixes a pensar que això que estàs fent provoqui violència de gènere, perquè creus que tu no estàs socialitzant en el maltractament. Però el professorat no és qui s’hi resisteix més…
Qui hi mostra més resistència?
Si el professorat ha estat format en la idea que el fet que un nen en mossegui un altre en aquestes edats forma part del descobriment del cos, evidentment, quan això passa l’ensenyant entén que el que li han explicat al seu període de formació era cert. Per tant, ho ha de permetre i, a més, és sa que passi. En aquest cas, la responsabilitat és de qui ha investigat aquestes actituds i les fonts de què s’ha servit per dir això.
Per exemple: quan parlem de conflictes en aquestes edats de 0 a 6, una cosa que passa molt a les aules és que s’insisteix en el fet que tots han de ser amics de tots, però, què passa quan, a l’aula, hi ha un nen o una nena que constantment genera situacions violentes, insulta, pega, etc.? Hem d’obligar les nenes a qui pega que siguin amigues seves o hem de crear un ambient que provoqui que aquest infant que pega deixi de fer-ho? Aquesta és la qüestió. Això és tolerància zero a la violència i això és el que encara no estem promovent prou.
És a dir, allò de «Feu-vos un petó i no us baralleu més» no és gaire positiu.
Aquest missatge és terrible, però es fa així perquè al professorat se li ha dit que és la manera de resoldre el conflicte.
En el context familiar, les baralles entre germans no són una manera de buscar el seu propi espai a la llar?
El problema no és que es barallin, sinó que jo consideri que la baralla forma part de la trajectòria en una vida familiar. Les evidències científiques no diuen enlloc que això sigui així o que això després provoqui menys violència. El que diuen és que, si fas això, vas alimentant unes actituds on després esdevé difícil identificar que jo sigui violent. La violència no és natural. No forma part de l’evolució de les persones. La violència ens l’han imposada i la manera de resoldre els problemes no és traient la violència que portem dintre.
La violència com a manera de gestionar qualsevol relació es rebutja des de la investigació científica. Potser jo no podré evitar que els infants es barallin, però sí que puc dir que aquesta no és la manera d’actuar. És la meva responsabilitat com a persona adulta.
Què hauria de fer la mestra d’infantil per intentar socialitzar aquesta criatura i que entengui que el que fa no és positiu?
Nosaltres podem explicar què diuen les investigacions, però la manera com es concreti dependrà del context propi de cada aula. Allà, l’experta és la mestra, és qui coneix l’alumnat. El que les evidències científiques mostren és que el que cal fer és crear contextos lliures de violència, i això significa que a l’escola ningú no pot pegar ningú o que, quan algú pega, serà rebutjat per la resta de companyes i companys. És important generar un context en el qual l’infant que actuï així no sigui visibilitzat com el més atractiu, sinó que cal fomentar, fer visibles i donar seguretat a aquells nens i nenes que generin actituds de respecte, de no-agressió ni violència. Les evidències científiques també indiquen que, quan dues criatures es peguen a l’escola, cal ajudar sempre la que és agredida,n que no s’ha desconfiar de la víctima ni quedar-se mirant. Aquestes actituds i aquests sentiments s’han de formar en aquestes edats. Però tot això es pot fer de moltíssimes maneres a l’aula.
[…]
Podeu accedir a la lectura completa d’aquest article fent clic aquí.
FONT: Revista GUIX D’INFANTIL, núm 75
