En totes les històries en les quals s’han produït avenços, hi ha centenars de persones que, des de l’anonimat, han sabut posar els seus millors recursos a disposició del bé comú. Són una cosa així com activistes o ciutadans anònims, sense els quals la història s’hauria escrit d’una manera diferent. Chemi Martín és potser una d’aquestes persones que, des de la invisibilitat, dibuixen un futur millor per a qui té un present difícil.
Fa dos anys i mig que col·labora amb Aulas en la Calle de Fuenlabrada (Madrid), 1 un moviment social que té l’objectiu següent: «afrontar les situacions, fer arribar el nostre missatge més enllà de les concentracions. L’educació és quelcom que involucra tota la societat. No pertoca solament als mestres, és un tema transversal. El dret a l’educació es defensa des de tot arreu».
Des d’Aula s en la Calle, es detecten les necessitats educatives properes: «és un projecte amb uns objectius molt ambiciosos i amb un entorn molt concret. La idea és visibilitzar les necessitats properes i proposar-hi alternatives, accions, concentracions; sense ofegar-nos, enfocant l’acció cap al que podem millorar. Analitzar la realitat és el punt de partida». «El tsunami cultural del pensament dominant ha fet mal a l’educació. El capitalisme se n’ha apoderat. La pobresa infantil creix, les retallades han afectat més les persones que menys se’n poden defensar. Hi ha un bon grapat d’infants que no tenen garantides les mateixes oportunitats que la resta. L’única alternativa que els resta a aquests nens i nenes de sortir d’on són és l’educació». No és el primer ni l’últim a afirmar que l’educació necessita uns altres valors, uns altres pilars sobre els quals es pugui edificar. Els que ha imposat el capitalisme estan minant l’equitat que l’escola pública pot oferir. «No es tracta de donar una cadira a cada infant. Es tracta que hi hagi igualtat de condicions. Trobem realitats que no podem canviar. De vegades, solament servim de testimoni, però sempre proposem alternatives o iniciatives per millorar.»
El Chemi diu que sent el suport d’una bona part de la societat: «Les famílies tiren molt el carro, sempre són a l’avantguarda. Hi ha nivells diferents d’implicació i de participació, però el dret a l’educació és cosa de tothom. No cal arribar a cap consens artificial, perquè, en el fons, es tracta dels infants, i això facilita que s’estableixi el diàleg entre tots els que hi estem implicats».
Sabem, com el Chemi, que la gent que injecta aquesta energia al seu context sembra alguna
cosa que ens beneficia a totes i a tots, en el present i en el futur. Fa anys, probablement, no l’hauríem escoltat. Avui, en canvi, sabem que, mercès a aquestes persones anònimes i compromeses amb el bé comú, s’ha mogut quelcom. Ja no val tot. Hi ha coses que no poden passar i drets que no es poden tocar. L’educació és això, un dret, no un privilegi per a alguna gent. Que no ho oblidin: som vius, ens sentim capaços i som molts. De fet, som tots.
Podeu accedir a l’article en qüestió adreçant-vos a aquest enllaç.
Font: Revista GUIX, núm. 404. Graó, 2014