L’escola entre l’Autoritat i la Zitzània

Objectius, per Philippe Perrenoud

No us poseu com a objectiu a la vida ser alguna cosa, sinó ser algú. (Victor Hugo)

Un professor té el deure evident de no sortir del seu programa. (Ernest Renan)

L’activitat de l’ensenyament pretén suscitar un desenvolupament i uns aprenentatges en els alumnes. En aquest sentit, és una activitat acomplerta que presenta un projecte i que, per tant, s’exposa que se li pregunti sobre quin és el grau de consecució d’aquest projecte. Les investigacions internacionals destapen el fet que fins i tot en àmbits tan centrals com ara la lectura, el sistema educa-tiu no aconsegueix els seus objectius per a tothom. Per tant, es tendeix a insistir-hi i a avaluar de manera més contínua i rigorosa el seu grau de realització.

Ara bé, això, que vist amb una mica de perspectiva, sembla perfectament simple i racional, suscita un gran nombre de perplexitats o de divergències. Per començar: de quina natura són els objectius de l’escolaritat de base? Es tracta només de les capacitats generals com ara la lectura i els coneixements disciplinaris? O bé també cal desenvolupar competències transversals o disciplinàries? S’han de transmetre valors, fer interioritzar normes, forjar actituds, desenvolupar una relació específica amb el coneixement, amb la llei, amb els altres? Fins a quin punt s’han d’imposar els mateixos objectius de formació a tots els alumnes?

La redacció dels textos per marcar els objectius de l’escola sempre topa amb la qüestió del grau d’abstracció que és convenient. La pregunta és com es pot anar més enllà de les generalitats difícils de precisar (per exemple, «saber expressar-se» o «saber situar en el temps») sense caure en una miríada d’objectius detallats com ara «conèixer el condicional d’un verb irregular» o «saber els rius d’aquesta regió o d’aquella altra»?

També es plantegen altres preguntes relatives a la traducció dels objectius en recorreguts de formació distribuïts al llarg de nombrosos anys: com s’han de declinar els objectius de la fi de l’escolaritat en objectius intermedis per permetre progressions raonades? Cal preveure objectius intermedis per a cada any escolar o bé es preferible només definir-los per a cada cicle d’aprenentatge de dos, tres o quatre anys? Els objectius són suficients per guiar la planificació dels continguts o de les activitats o bé cal traduir-los en programes tot i sabent que aquests últims permeten estandarditzar les activitats i els continguts treballats en el dia a dia i, a la vegada, dispensen temps d’una referència constant als objectius de fi de cicle?

Però passem ara a preguntes més didàctiques: com es poden tenir en compte els objectius en l’organització de les activitats? La idea aparentment més racional és treballar un objectiu de manera intensiva i, a continuació, passar al següent. Aquest procediment ha triomfat en l’anomenada «pedagogia per objectius» cap allà als anys setanta. Però això va ser fins que es va veure que s’apartava de situacions d’aprenentatge més riques, mètodes actius, pedagogies constructivistes i procediments de projecte i d’investigació, ja que només l’exercici escolar tradicional pot tancar-se en un sol objectiu.

Els procediments actuals no estan tan dirigits a una finalitat i ens condueixen a servir-nos d’objectius com ara graelles de lectura dels aprenentatges efectivament treballats, tant si s’han anticipat com no en detall. Tanmateix, sense renunciar a una diversitat de procediments, podem evitar la dispersió? Seria especialment més assenyat treballar alguns objectius de manera més intensa, per exemple seguint el ritme d’una organització modular en què cada mòdul se centra en un objectiu definit.

La qüestió de les relacions entre objectius i avaluació no és possible eludir-la: com podríem només apreciar el grau de consecució d’un objectiu a final de cicle i no la progressió cap a aquest objectiu? I, a més, com podríem formular els objectius de manera que puguin ser compresos pels alumnes i permetre’ls situar-se en relació amb els objectius de la formació més que en relació amb altres alumnes?

Totes aquestes preguntes complexes no tenen res d’estrany. Concerneixen les finalitats de l’escola, la seva traducció en continguts, el control dels seus efectes, i la selecció i diversificació dels itineraris. Els problemes sempre són tècnics i ideològics a la vegada. Sigui qui sigui que simplifiqui aquest panorama o bé que n’ignori deliberadament les tres quartes parts, no li fa cap favor al sistema educatiu.