La lògica interna de l’acció creativa demana que s’apliqui a com més àmbits millor i de manera sistemàtica. Al mateix temps, es produeix un efecte de retroalimentació, de tal manera que un centre que comença a ser creatiu en la seva gestió i dinàmica, va augmentant aquesta capacitat a mesura que la practica. De manera similar al desenvolupament de la memòria (com més s’entrena i es practica, més se’n té), una organització creativa també augmenta el seu nivell de creativitat com més el posa en pràctica.
Ja que és molt complex ser creatiu al mateix temps en totes les tecles que toca un centre, és recomanable començar per una tecla, aquella que el professorat vegi més factible o en tingui més necessitat. Per exemple, en un centre on no funcionen prou bé les reunions en general, es comença a aplicar la creativitat en les reunions i, de mica a mica, es va ampliant a altres temes: organització de les classes, activitats extraescolars, horaris, etc. Ara bé, quins són els trets que defineixen una organització creativa, com és un centre educatiu?.
No n’hi ha prou que algunes persones del centre siguin creatives, ho ha de ser l’organització com a tal i, per tant, la majoria dels seus membres.
En aquest sentit, una organització ha de complir una sèrie de condicions si vol ser creativa de debò. No n’hi ha prou que algunes persones del centre siguin creatives, ho ha de ser l’organització com a tal i, per tant, la majoria dels seus membres. Els passos necessaris perquè un centre educatiu sigui creatiu són:
- La direcció del centre ha de creure en el projecte i ho ha de transmetre al claustre, que també ha d’assumir i estar convençutq ue la creativitat serà profitosa per a tothom. Per tant, cal una etapa inicial de màrqueting de la creativitat dirigida a tot el professorat.
- Formar les persones del centre en creativitat, mitjançant cursos de formació sistemàtics.
- Dedicar un temps de la feina a crear, a pensar noves propostes, idees, alternatives, dins de l’horari habitual i en uns espais previstos.
- Facilitar la comunicació interna i incentivar les propostes creatives.
- Assumir els costos de ser creatiu; o sigui, el risc que una innovació no funcioni i viure aquest risc com una part inherent del procés creatiu.
- Funcionar segons el model de treball en equip, una estructura que potencia la creativitat, i crear sistemes de comunicació de màxima transparència sobre les propostes creatives que sorgeixin.
- Buscar la complicitat de l’administració educativa en el projecte.
- Aplicar les propostes creatives en un funcionament de consens i no d’autoritat, malgrat les jerarquies funcionals que hi ha als centres.
Amb els passos que hem definit, el centre pot començar a ser creatiu.
Un univers fascinant per explorar apareix de cop i volta quan simplement hom es pregunta: «Per què els passadissos són d’aquest color gris i avorrit i tots iguals?». I aleshores es pinten els passadissos de colors diversos i s’hi col·loca fusta càlida. O bé: «Per què les classes han de durar totes 50 minuts?». I es reorganitza tot l’horari adaptant-lo a les necessitats dels crèdits, del professorat i l’alumnat i no repetint l’estructura que fa 30 anys va crear un cap d’estudis.
L’aplicació de la creativitat en aquestes situacions no s’acaba utilitzant les tècniques creatives en cada situació. Recordem que després de l’aplicació de la tècnica, cal una validació de les possibilitats reals i pràctiques d’aplicació de la proposta creativa. L’interès de la metodologia és separar els dos moments del procés: el moment creatiu i el moment d’avaluació. Habitualment el moment creatiu està «contaminat» per actituds de judici i crítica a la proposta creativa. Per això és millor separar les dues fases, primer l’aplicació de la tècnica creativa, sense cap tipus de limitació i estirant totes les possibilitats, i després avaluar, tocar de peus a terra, analitzar els avantatges i inconvenients de la proposta creativa i posar-la en pràctica en allò que es pugui realment.
Caldrà un esforç suplementari de dialèctica, enginy i habilitat per sortejar trampes legals per ser creatius sense que la senyora Norma i la seva cosina, la senyora Burocràcia, s’enfadin massa. (Una mica, segur que s’enfadaran…)
Els centres educatius, des d’educació infantil fins a la universitat, són organitzacions burocràtiques, ja siguin privats o públics. El món educatiu i la formació reglada estan plens de normes, lleis, protocols, instruccions, programes i itineraris que obliguen i limiten la iniciativa. La burocràcia i la creativitat no són gaire «amigues», sinó tot el contrari. La burocràcia es fonamenta en el respecte i l’estricte compliment de la norma i la creativitat, just al contrari. Cal tenir present aquesta realitat (i dificultat) a l’hora de voler que el centre educatiu sigui creatiu. Caldrà un esforç suplementari de dialèctica, enginy i habilitat per sortejar trampes legals per ser creatius sense que la senyora Norma i la seva cosina, la senyora Burocràcia, s’enfadin massa. (Una mica, segur que s’enfadaran…)
FONT: El món des de Nova Zelanda. Tècniques creatives per al professorat (Graó, 2008). Col·lecció Desenvolupament personal del professorat, 12. Podeu accedir a aquest llibre fent clic aquí.
