Recordo, com una de les meves decepcions docents més grans, la primera vegada que vaig ser en una reunió d’equip de cicle. Per fi assistiria al moment de coordinació pedagògica on es prenien decisions importants sobre la pedagogia, la didàctica, el currículum i altres aspectes que es posarien en pràctica amb l’alumnat durant el curs. Això no obstant, el tema de discussió que va acaparar gairebé tota la reunió va girar al voltant de si les llibretes havien de tenir 5 mil·límetres o 6 mil·límetres, o si era més efectiu el quadret que la pauta.
Vint anys després es continuen debatent aquestes qüestions de manera invariable mentre ens passa una allau per sobre. L’aferrament a les pràctiques tradicionals, a allò de «sempre s’ha fet així», sembla que ens manté en una mena de bombolla que ens protegeix del que és inevitable, del que és necessari i de la realitat. I així van passant els cursos i es van mantenint els quadrets o les pautes sense voler assimilar que aquestes qüestions estan en un segon o en un tercer pla i que mai podran donar resposta al que l’alumnat, les seves famílies i la societat actual, fuetejada pels canvis i els reajustaments, necessita.
L’aferrament a les pràctiques tradicionals, a allò de «sempre s’ha fet així», sembla que ens manté en una mena de bombolla que ens protegeix del que és inevitable, del que és necessari i de la realitat.
La pandèmia de la covid ha despullat les nostres fortíssimes mancances educatives i les grans limitacions que patim per adaptar-nos als canvis. Mentre alguns docents gairebé no s’han despentinat amb la teledocència, l’agrupament per àmbits, la semipresencialitat, l’educació emocional, les noves maneres d’entendre i d’atendre la diversitat; n’hi ha uns altres que continuen obstinats a afirmar que el llapis de gruix X afavoreix l’escriptura millor que el de gruix Y. Com volent normalitzar el que és anormal. Com si refermar el de sempre hagués d’eliminar l’amenaça del que és diferent.
Però estem comprenent que necessitem passar de les llibretes a la tecnologia; dels llibres de text a les recerques guiades; del «nen, estigues al cas» a l’autonomia personal del nostre alumnat; del rendiment escolar manifestat per les notes a la competència d’aprendre a aprendre; del «castigat» a les competències socials i afectives; del «porta’m el Joan al PT» a la docència compartida. I tantes i tantes qüestions que sempre van quedant al calaix del «si de cas, demà» etern. Ja no podem guardar més la clau d’aquest calaix. Malgrat tot, però, gairebé es comprèn que passi això. No estem en situació d’exigir més als professionals de l’educació, perquè, després de tant d’esforç, de tanta adequació als temps i de tanta formació per a la renovació, s’han vist abandonats a la seva sort per part de l’Administració educativa.
Ens mereixem un model millor. Ha arribat l’hora que cada actor afrontem els propis reptes per començar a mirar-nos com un sistema educatiu que ofereixi autèntiques garanties de futur al nostre alumnat.