Quan el coneixement s’esvaeix…, cal tornar-hi? O cal preparar-se per retenir-lo?
A l’aula hi ha moments que et deixen una sensació estranya. D’aquelles que saps que s’arrosseguen durant dies.
Era un dimecres al matí, després del pati. Estàvem corregint una activitat sobre la vista i les parts de l’ull –feia tot just dues setmanes que havíem començat a treballar sobre aquesta temàtica i l’activitat aparentment havia generat força interès–, i una alumna, amb ulls propis de no entendre res, em va dir, amb absoluta naturalitat:
—«Ah! Però…, això ja ho havíem fet?».
I allà vaig tenir la sensació –recurrent, tot sigui dit– que una part del que fem a l’aula s’escola entre els dits com l’aigua, que l’esforç per construir coneixement no sempre té una estructura on pot arrelar. I no és només que ho oblidin… És que sovint no saben com tornar-hi.
La sensació no era nova, però d’aquesta anècdota, que va tornant al llarg dels anys en diferents moments i situacions, en va sortir una pregunta compartida pels companys i companyes.
Com podem ajudar els infants a retenir, a consolidar, a recordar?
Aquesta va ser la llavor. El punt de partida d’una mirada que va anar prenent forma al llarg dels cursos següents i que continua, ara com ara, sent una part fonamental de la nostra petita escola: ensenyar a evocar. A entrenar l’hàbit de recuperar de la memòria allò que ja s’ha après, a tornar-hi –sense tornar a mirar– i a fer que el coneixement revingui sol, perquè s’ha treballat, s’ha fixat, s’ha sentit, s’ha lligat.
Perquè sí, estudiar no és repetir. I, com mostra la recerca en psicologia cognitiva, una de les eines més potents per aprendre a llarg termini és precisament aquesta: practicar l’evocació.
«El simple acte de recordar reforça la memòria»
Roediger i Butler, 2011
D’on parteix tot plegat? Una aula, un dubte
Som a cicle superior, en una escola pública d’entorn rural. A la nostra aula hi ha infants molt diferents de cinquè i sisè junts: alguns amb una memòria aparentment privilegiada, que poden repetir conceptes de manera sorprenent; d’altres que necessiten més temps, més suport, més estructura. Però tots –absolutament tots– tenen un llindar comú d’oblit: aquell punt en què el que s’ha après deixa de ser accessible. I, sovint, no perquè no ho hagin entès, sinó perquè no n’han entrenat la recuperació.
Durant anys, havíem parlat d’ensenyar a estudiar, però gairebé sempre això acabava en instruccions com ara «repasseu-ho», «llegiu-vos-ho» o, en el millor dels casos, «feu-ne un esquema». I ens vam adonar que, sense voler-ho, confoníem estudiar amb tornar a mirar. Així que vam decidir fer-hi un gir: provar de canviar el focus de l’entrada d’informació a la sortida.
És a dir: què poden recuperar els infants sense mirar res? Com ho poden fer? I com podem entrenar-ho?
Comencem amb una conversa on exposem la nostra preocupació i el repte amb la classe i que, més o menys, va anar així:
—Us passa que llegiu i després no ho recordeu?
—Sempre! –responen alguns.
—I com ho feu per estudiar?
—Llegeixo tres vegades, subratllo, faig una mica de mapa mental…
—I com ho saps si ho saps?
—Si em sona… –diu algú, sense gaire convicció.
Aquí hi entrem: «Que et soni no vol dir que ho sàpigues. El que importa és si pots treure-ho del cap cap enfora, si ho pots evocar». I aquesta paraula, evocar, entra per primer cop al vocabulari de la classe.
Decidim fer petits canvis a l’aula:
A partir d’ara, començarem moltes sessions amb una pregunta curta sobre el que vam fer el dia abans, però no per veure si «s’ho saben», sinó per practicar l’hàbit de recordar.
També ens servirem de fitxes o d’activitats de recordatori ràpid: preguntes curtes, amb un minut per respondre-les, i després compartir-ne la contestació en parelles.
I hi introduïm una idea nova: «Els forats de memòria s’omplen millor si primer intentem veure què hi ha dins, abans de tornar a mirar fora».
Perquè, tal com apunta la recerca de Roediger i Karpicke (2006), la pràctica de recuperació activa és més efectiva per consolidar l’aprenentatge que no pas la revisió passiva.
Al cap de pocs dies, alguns infants veuen canvis en el seu aprenentatge…, i el camí s’obre.
Evocar per aprendre: estratègies senzilles, efectives i transferibles
Un cop la paraula evocar es va fer habitual a la classe, vam decidir construir tot un repertori de pràctiques al seu voltant, algunes de senzilles, unes altres de més elaborades, però totes amb un mateix objectiu: ajudar els infants a recuperar coneixement sense mirar, a tornar-hi pel seu propi compte.
Les preguntes bumerang
Cada matí, al començar la sessió de medi, llengua o matemàtiques, escrivim a la pissarra una o dues preguntes relacionades amb el que hem treballat dies enrere. No són exercicis de memorització mecànica, sinó petites invitacions a pensar:
«Què en recordes del que vam parlar sobre els nutrients?»
«Quines són les tres propietats que vam veure de la matèria?»
«Quina estratègia ens ajuda a multiplicar nombres amb decimals?»
Dediquem tres minuts a escriure en silenci. A continuació, compartim els relats. I només després ens mirem els apunts sobre la temàtica tractada, si cal. Aquesta rutina –mínima en temps, màxima en impacte– no només ha millorat el record dels infants, sinó també la seguretat a l’hora de parlar sobre el que saben.
Els mapes d’evocació
En lloc de dissenyar esquemes després d’estudiar una matèria, vam proposar fer-ne mapes conceptuals abans. Sense llibres ni apunts, amb només una pregunta:
«què pots recordar sobre…?»
A mesura que evoquen idees, les connecten. I llavors sí, després les comparen amb els materials, hi detecten buits, hi afegeixen informació, els reestructuren. Això els proporciona un doble guany: l’evocació afavoreix la consolidació, i la reflexió posterior permet realitzar l’avaluació formativa real i significativa.
Tests de pràctica… sense nota
Aquí va ser clau desvincular els tests de la qualificació. Els vam presentar com un joc, un entrenament, una manera de «despertar» el que teníem al cervell.
Els primers cops hi havia resistència («i si suspenc?»), però a poc a poc els infants van entendre que l’error també ensenya, i que el simple fet d’intentar recordar ja millora la memòria.
Vam començar amb targetes tipus flashcard o fitxes de notes, després vam passar a Kahoots i també comptàvem amb pissarres blanques, petites, magnètiques i individuals per contestar ràpidament.
Evocar en veu alta, evocar amb el cos
Alguns alumnes aprenen millor parlant. D’altres, movent-se. A l’aula hi vam introduir activitats com ara les següents:
- Evocació en parelles. «Explica-li al teu company què recordes de…».
- Pissarres blanques. Respostes breus a preguntes espontànies, amb un temps límit per respondre-les.
- Policies i lladres. Durant 5 minuts els infants escriuen tot el que recorden sobre un tema (policies); quan el temps s’acaba, poden aixecar-se i «robar» idees d’altres companys, compartint-les durant 2 minuts (lladres).
- De la A a la Z. Escriuen i posteriorment justifiquen oralment (si cal) una paraula de vocabulari que comenci per cadascuna de les lletres de l’alfabet i que faci referència a un tema proposat.
La gran cistella, el passi de sortida
A l’aula tenim una cistella comuna on hi ha introduïdes totes les preguntes mesclades que van sorgint al llarg de l’any sobre les diferents matèries. Al final del dia, un alumne n’agafa una i la llegeix en veu alta: és el passi de sortida, el moment en què hom contesta la pregunta com a joc final de la jornada. Dades curioses, explicacions… Tot hi val. I el més bonic? Llegir-ho després i veure com la memòria compartida també és aprenentatge viscut.
Què hi vam observar? Aprendre a recordar és aprendre a confiar
No vam necessitar esperar gaire. En pocs dies en van aparèixer els primers efectes. No eren espectaculars, però sí reveladors. I així, gairebé sense voler-ho, havien après una cosa que durant anys no havíem fet explícita: recordar no és un acte passiu, sinó un entrenament actiu.
A mesura que avançàvem, vam veure canvis reals entre els infants:
- Començaven a parlar amb més seguretat sobre el que sabien.
- Les seves explicacions eren més clares i organitzades.
- Davant d’una pregunta ja no deien immediatament «no ho sé», sinó que feien un esforç per buscar dins seu.
I el més interessant? No únicament recordaven més coses, sinó que també valoraven més el que sabien.
Com si l’acte d’evocar reforcés no només el contingut, sinó també la percepció d’autosuficiència.
«Quan ensenyem a recordar, no només construïm memòria, també construïm autoestima»
Bjork i Bjork, 2011
Tancar per recordar: què ens enduem i què podem continuar construint
Amb el pas dels mesos, la pràctica de l’evocació es va integrar a la vida quotidiana de l’aula. Aquesta pràctica ajuda els infants a valorar què passa quan recordem, com recordem i per què val la pena entrenar aquest gest tan senzill i tan complex a la vegada.
Com a mestres, hem après que:
- L’evocació és un hàbit, no una excepció. I que es pot entrenar des de ben petits de manera constant i natural.
- No calen grans materials, només constància i intenció. Tres minuts al dia poden exercir un impacte profund entre l’alumnat. Constant i natural.
- Els infants necessiten saber que oblidar és normal, però que també s’aprèn a recordar. Constant i natural.
- Que evocar no és només un mitjà per retenir dades, sinó una eina per construir significat, connexió i consciència sobre el que s’aprèn. Constant i natural.
- També vam descobrir que evocar ens ajuda a ensenyar millor quan veiem què poden recuperar, sabem què ha quedat clar del que hem explicat, què se n’ha diluït o què cal tornar a treballar. És un tipus d’avaluació formativa constant i natural.
Però potser el més important és que l’evocació ens ha retornat una idea clau que sovint obviem que aprendre, cal donar temps, espais i confiança perquè la memòria pugui fer la seva feina. I que ajudar els infants a recordar no és només ajudar-los a aprovar… És ajudar-los a comprendre i a retenir la bellesa del que s’ha après.
Bibliografia
Bjork, R. A. i Bjork, E. L. (2011). Making things hard on yourself, but in a good way: Creating desirable difficulties to enhance learning. Psychology and the Real World: Essays Illustrating Fundamental Contributions to Society.
Brown, P. C., Roediger, H. L. i McDaniel, M. A. (2014). Make It Stick: The Science of Successful Learning. Harvard University Press.
Reverter, A. (2025). Enséñame a enseñar: Una historia real de ensayo, error y evidencia. Graó.
Roediger, H. L. i Karpicke, J. D. (2006). Test-enhanced learning: Taking memory tests improves long-term retention. Psychological Science, 17(3), 249–255.
Ruiz Martín, H. (2020). Cómo aprendemos: Una aproximación científica al aprendizaje i la enseñanza. Barcelona: Graó.
Willingham, D. T. (2023). ¿Por qué a los estudiantes no les gusta la escuela?. Graó.
