Hem percebut que, sota un mateix paraigua, estan emergint unes maneres de ser, de fer i d’organitzar-se molt interessants que, alhora, coexisteixen amb unes altres de més conegudes. Cal matisar que, dintre d’aquest qualificatiu de «conegudes», s’hi inclou un bon grapat de maneres de pensar i d’actuar, atès que la virtut que sempre han tingut els moviments ha estat saber-se adaptar i treballar sobre el territori sota unes bases ben sòlides d’ideologia educativa i de compromís pedagògic i social.
Aquesta vegada, la temàtica tractada abordava un lema que tota educadora, tot educador, podem compartir: «Una educació per a un món més just». Escrivim aquestes línies unes quantes setmanes després dels terribles atemptats de Brussel·les, els quals només evidencien el dolor, la desraó, la incomprensió.
Unes quantes setmanes després de la constatació que els murs s’eleven cada vegada més per a les persones migrants que han d’arriscar la seva vida i la de les seves filles i fills per fugir de la barbàrie de la guerra.
L’actualitat ens fa palesa la necessitat de tenyir l’educació de valors molt diferents, i no pas entesa solament en l’àmbit escolar, sinó també ampliant-ne els límits al màxim cap a la societat, la política i l’economia.
A la Trobada, de manera molt modesta però alhora contundent, real i vehement, s’hi van afrontar diversos temes molt importants al nostre món actual. L’ecofeminisme, un dels moviments amb veu insuficient i intermitent en la nostra història, va evidenciar que hauria de tenir un paper rellevant en la consciència educativa i en les pràctiques quotidianes. La finitud del nostre planeta, la limitació de les matèries primeres, l’exhauriment de les fonts d’energia fòssils, la crisi de la cura a la nostra gent gran, el poc valor atorgat al treball que es vol considerar no productiu, la primacia del que és quantitatiu per damunt del que és qualitatiu… Tot això ens està conduint a les desigualtats considerades globals, però que cada vegada són més locals i que més sovint viuen éssers propers a nosaltres.
Aquesta mirada permet que tingui lloc quelcom imprescindible a la nostra societat i a la nostra educació: disposar d’instruments per a la comprensió. I, si les llegim detingudament, podrem identificar i entendre moltes coses que ens estan passant i que la lògica del nostre sistema educatiu ha anat recollint. Aquest procés de conscienciació permet requalificar la nostra escala de valors i modificar la nostra acció docent i ciutadana. A la Trobada, s’hi van poder conèixer experiències esperançadores que van en aquest sentit. Una escola oberta a la comunitat, una xarxa de centres que estimulen l’aprenentatge cooperatiu, un projecte que fomenta la utopia pragmàtica i un altre projecte que aviva la pràctica de l’ecologia a les escoles de l’entorn.
La lectora o el lector pot pensar que es tracta de solucions arxiconegudes per a problemes complexos. Avui dia, vivim davant d’una confusió evident en referència al llenguatge. Els diversos discursos pedagògics actuals contenen aquestes paraules, però els significats i les praxis poden ser diferents o fins i tot radicalment oposats.
El denominador comú en la renovació pedagògica és ampli i sòlid, tal com s’ha pogut apreciar, però aquesta trobada va tenir i va contenir un ingredient il·lusionador: la presència de moviments emergents. Mestres molt joves, amb inquietuds didàctiques i socials compartides, amb uns sistemes d’organització molt flexibles, amb estils de comunicació i de coordinació nous, amb una mirada docent que no pot ser concebuda sense els altres agents educatius -la majoria s’articula amb les famílies, els agents comunitaris, uns altres professionals de l’educació, etc.-, amb fórmules alternatives de formació que treballin en la línia del que s’ha descrit, amb fórmules creatives de presentació, unió, reunió, etc., amb una increïble facilitat per integrar-se i compartir amb xarxes noves, etc.
L’organització de la Trobada va plantejar el dilema dels somriures i llàgrimes, emulant la llegendària pel·lícula. Aquest text ha intentat recollir la metàfora, però, com a participants en els tres dies de treball intens, ens n’anem amb un somriure ben ampli, perquè, des del nostre modest punt de vista extern, creiem que podem donar la benvinguda a la renovació pedagògica del segle XXI.
FONT: Revista Guix n. 424 (Maig 2016). Clic aquí.
