Pel que sembla, la capacitat de ser creatius té un fonament biològic relacionat amb l’instint de supervivència. Quan els nostres avantpassats es van enfrontar a perills desconeguts, circumstàncies climatològiques adverses o nous enemics, la flexibilitat i la creativitat per trobar solucions i alternatives eren bàsiques per a la supervivència. I, per tant, els individus més «creatius» tenien més possibilitats de supervivència, i aquests som nosaltres.
Aquest pòsit de creativitat aplicada a la supervivència és un dels components genètics de l’espècie humana, i, per tant, des que naixem ja disposem d’aquesta capacitat. De fet, només cal veure la creativitat i imaginació de la quitxalla per aconseguir alguna cosa que consideren essencial per viure, com ara un gelat, sortir al parc o que els regalin una joguina. A part de la riquesa d’estratègies que desenvolupen perquè els pares i mares acabin fent allò que desitgen, els nens i nenes també manifesten la seva creativitat a l’hora de dissenyar i inventar jocs, dibuixar, fer preguntes i jocs de paraules o resoldre els seus problemes.
Totes les persones tenim, per tant, un «nen creatiu» amagat en algun racó del cervell, entre neurona i neurona. On s’ha amagat aquest nen? En realitat no està amagat, sinó adormit, fent una mena de letargia hivernal com els óssos i les marmo-tes. El que cal és despertar-lo i que abandoni l’estat d’hibernació.
A la famosa fira d’art contemporani ARCO de Madrid, uns periodistes van fer el següent experiment.
Van demanar a un nen de cinc anys que fes un dibuix. Van emmarcar el dibuix i, d’amagat, el van penjar a la fira d’art.Després van entrevistar persones del públic i experts en art i van dir coses com: «Es nota que és una persona madura i que ha viscut molt», o bé «La força del traç ens revela un artista que dialoga amb l’art contemporani» i d’altres de similars que fan pensar especialment en la validesa que es dóna a l’«expert» en la nostra cultura.
Les causes que han provocat aquesta situació s’expliquen detalladament en aquest capítol. Així que vam tenir idees massa «creatives» de menuts, una colla d’adults responsables i que es preocupaven per nosaltres ja ens van informar que allò no era lògic, assenyat, racional, que no tenia i que anava contra els bons costums. Després es van inventar les expressions despectives, com ara «Són coses de la canalla» i «La canalla té cada idea!». Més endavant, va aparèixer el fantasma de la vergonya, una de les enemigues més ferotges de la creativitat, i, al final, la nostra raó, lògica i seny ens van convèncer que la conducta més intel·ligent era deixar les vel·leïtats creatives, tocar de peus a terra i anar pel camí marcat pels adults que ens estimen tant.
En tot aquest procés, el nen creatiu ja feia estona que dormia el somni dels justos enmig de les neurones havent decidit que potser ja no es despertaria mai més… I, per si de cas hi havia alguna ombra de dubte, quan el nen o nena de dotze anys entrava a la secundària i presentava el primer treball rebia el següent comentari: «Fer la portada del treball de colors és una pèrdua de temps, una bestiesa i no vull que ho tornis a fer, entesos? I sobretot no m’hi tornis a posar un dibuixet!». Després d’aquesta frase, el nen creatiu estava convençut que calia roncar profundament.
En el procés de «despertar» trobarem inconvenients: vergonyes, pors, comentaris burletes dels companys, baixades de la pròpia autoestima i similars.
Prendre consciència de totes les barreres és la primera fase per despertar el nen. L’aplicació i l’entrenament en les tècniques creatives seran els despertadors reals que ens permetran recuperar les habilitats que ja posseïm i que tenim oblidades.En el procés de «despertar» trobarem inconvenients: vergonyes, pors, comentaris burletes dels companys, baixades de la pròpia autoestima i similars. Un dels remeis per a aquests inconvenients és despertar al mateix temps un altre nen quetambé tenim adormit: el nen juganer. Si associem el nen creatiu amb el nen juganer, les possibilitats de desenvolupar la nostra creativitat i aplicar-la a la vida quotidiana augmenten moltíssim.
Font: Llibre “El món des de Nova Zelanda. Técniques creatives per al professorat”. GRAÓ, 2008. Col·lecció Desenvolupament Personal del Professorat, 12. Clic aquí.
