El Diari de l’educació: deu anys en defensa de la DIVERSITAT. Article de Neus Sammartí i Digna Couso, publicat a la revista “Un viatge compartit”. AMB LA TEVA SUBSCRIPCIÓ faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa
El que realment et motiva a aprendre és creure que tu, siguis noi o noia, filla d’un tipus de família o una altra, parlis una llengua o una altra, visquis en un barri o a un altre, pots sortir-te’n aprenent.
Al llarg de l’escolaritat, i des dels primers anys, els infants van reconeixent les diferències amb els companys i companyes que els envolten, i decideixen si són bons o no acadèmicament, si tenen capacitats suficients per aprendre determinats sabers, i si val la pena fer l’esforç que requereix aprendre. És a dir, van construint la seva identitat com aprenents. Quan valorem que, a l’etapa de secundària, a un noi o noia no li agrada dibuixar o la matemàtica, molt sovint és el resultat de la decisió que va prendre quan ja de ben petit comparava els seus dibuixos amb altres companys o reconeixia que no era tan ràpid fent les sumes. Ens avaluem des que naixem, i és quelcom necessari per aprendre sempre que les decisions ajudin a superar dificultats i, per tant, a construir una identitat que no renuncia a aprendre.
Però la construcció de la identitat no només es relaciona amb el coneixement (en la percepció sobre si s’és capaç o no), sinó també amb el fet de situar-se i pertànyer a un determinat grup, com, per exemple, els relacionats amb el gènere o l’etnicitat. En el cas de les ciències, per exemple, els estudis mostren que bona part de les noies, probablement seguint l’estereotip socialment compartit sobre qui excel·leix en tecnologia i/o ciència, creuen que no són eficaces aprenent sabers d’aquest àmbit i/o que no són “per a elles”. L’experiència viscuda a l’escola influeix en l’autoconcepte que es va generant i, no cal dir, en les aspiracions personals i professionals, així com en els interessos, entre molts altres aspectes. A poc a poc, els infants es van situant en determinats col·lectius que sovint perceben com a contraposats: el dels bons o no tan bons estudiants, el de les noies femenines o les que no, el dels nois futbolers o els altres, el dels que fan el que toca o el dels trapelles, el dels que els agraden les ciències i els números i dels que no, etc., i aquestes decisions condicionen com es veuen capacitats per aprendre i la seva motivació i esforç en fer-ho. El desenvolupament de la identitat i l’aprenentatge van de bracet, perquè per construir la identitat es necessita aprendre, i aprendre és, de fet, convertir-se en algú diferent.
Al llarg de l’escolaritat, i des dels primers anys, els infants van reconeixent les diferències amb els companys i companyes
Tanmateix, no poden oblidar que els docents també hem construït la nostra pròpia identitat com aprenents, i sovint creiem que és la idònia i que és la que volem ‘transmetre’ al nostre alumnat. Per exemple, si hem estat persones del grup preocupat per obtenir bones qualificacions, més o menys conscientment intentarem donar valor a promoure aquest objectiu, mentre que si érem del grup interessat en preguntar (el dels ‘curiosos’), les actuacions seran ben diferents. El mateix passa si ens agradava treballar en equip o, en canvi, creiem que era una pèrdua de temps. Per tant, el primer repte que tenim és el de donar valor a la diversitat d’identitats, i aconseguir que el nostre alumnat percebi quins són els punts forts de cadascuna, i com incorporar trets d’altres que puguin ser útils per aprendre. Per exemple, no cal enfrontar una identitat molt femenina (que pressuposem superficial) amb una de científica (que pressuposem seriosa). Fins i tot l’entitat ‘trapella’ la podem valorar des del seu vessant creatiu i de bon humor, enfront de percebre-la com a tramposa o falsa.
No podem deixar d’aprofitar la gran influència de la identitat en les decisions i comportaments dels infants i joves, i utilitzar-la com a catalitzador de la seva motivació i implicació a l’escola. Especialment pot ser important aportar testimonis de persones que han trencat estereotips de tot tipus, per exemple, de científics i científiques que destaquin les dificultats que han superat en comptes de la seva excepcionalitat o talent natural, i que explicitin que el seu gust per la ciència és compatible amb els seus altres hobbies o passions, orígens i característiques. El repte és que els que senten que hi ha un gap entre la seva identitat i la cultura de l’escola, puguin reconèixer que és quelcom que moltes altres persones senten i que això no els ha impedit aprendre.
És ben cert que la gènesi de la identitat (de les identitats, de fet) no té lloc només a l’escola i que es dona en molts més cercles de la vida, des de la família fins als grups d’amics fora de l’aula, i passant per la televisió, les xarxes socials i els jocs d’ordinador. Però també és cert que l’escola és el lloc on més podem despertar el sentit crític i ajudar a generar una identitat relacionada amb el gust per aprendre que sigui rellevant i gratificant.
