10 anys del Diari de l’Educació. Antoni Navío Gámez a la revista ‘Un viatge compartit’: “La qualitat de la llar és fonamental per poder desenvolupar una educació efectiva”. Amb la teva subscripció faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa.
La intervenció professional de les pedagogues i els pedagogs, quan s’adreça a infants i joves que, per diverses raons, estan afectats pel sensellarisme s’ha de desenvolupar des d’espais residencials dignes per tal de garantir la seva qualitat i impacte positiu. Sobre aquesta base d’espais residencials dignes cal teixir, des de la col·laboració professional, una xarxa educativa suficientment forta que permeti proporcionar experiències dins i fora de l’espai formal educatiu per excel·lència, que és l’escola, enfortint les experiències formals amb les de caràcter no formal i, fins i tot, informals.
Això té, almenys, una implicació important: donar continuïtat a la tasca educativa més enllà de l’escola, en espais i oportunitats diverses en el marc o a l’empara de l’anomenada educació no formal, que malgrat la seva “no formalitat”, esdevé una estratègia clau per aconseguir la inclusió d’aquests infants i joves. Efectivament, aquesta continuïtat educativa té implicacions polítiques i econòmiques (o costos), però és que el cost de no fer res o de deixar en mans d’una educació, la formal, la inclusió d’aquesta població, és molt més alt que la necessària continuïtat.
La qualitat de l’espai residencial o de la llar és fonamental per poder desenvolupar una educació efectiva per als infants i joves. Perquè la llar o l’espai d’habitatge és també un espai educatiu i, alhora, un espai per poder garantir l’esmentada continuïtat.
L’acompanyament professional educatiu d’infants, joves i, per extensió, famílies, ha de vetllar per la qualitat dels espais on aquesta educació es desenvolupa. Per tant, com l’escola, l’esplai, el cau, el centre esportiu, la biblioteca, el centre cívic, l’associació, etc., la llar ha de ser un espai referent fonamental. Aquest acompanyament educatiu ha de garantir la continuïtat educativa en el temps, la seva sostenibilitat, evitant l’abandonament educatiu que provoca desigualtats i vulnerabilitat. També, per descomptat, ha de vetllar per l’equitat i la justícia social.
La pregunta que ens fem els i les professionals és: Com podem contribuir des de la pedagogia per assegurar la continuïtat educativa dels infants i joves sense llar? La resposta, com sempre, és polièdrica i té moltes implicacions, però ens centrarem en una lectura professional des de la pedagogia.
En primer lloc, cal assegurar un diagnòstic centrat en la persona (infant i/o jove) i el seu voltant (famílies, administracions, institucions educatives i educadores, etc.). Aquest diagnòstic és el punt de partida, ja que és la base per a l’anàlisi de necessitats. El diagnòstic de necessitats ha de permetre activar el que podríem anomenar “transcurs pedagògic”.
A continuació, l’explicitació de les necessitats ens porta a la planificació, que suposa el disseny general i particular del procés educatiu. Si és general, com a política, com a declaració d’intencions, necessària per poder elaborar programes diferencials i personalitzats. Si és específic, concretant els plans en programes i projectes, que aportin propostes concretes adreçades a persones, famílies, comunitats i contextos específics.
Posteriorment la intervenció, que suposa treballar amb els infants i joves de manera personalitzada, desenvolupant els programes i els projectes i implicant a diferents agents de l’entorn que proporcionen oportunitats educatives variades i enriquidores, basades en les necessitats explicitades i prioritzades, sobre la base de la col·laboració interprofessional.
Un moment important del transcurs pedagògic és el de l’avaluació, que suposa, a més del seguiment de la intervenció, la verificació de l’assoliment dels resultats educatius i, més important, l’impacte que les polítiques i els programes i projectes personalitzats i contextualitzats tenen en la societat i en els i les infants i joves.
Podem afegir un darrer element de marcat caràcter pedagògic, que és el de la innovació. Aquesta innovació, entesa des de la pedagogia, ha de provocar que l’educació sigui el motor de transformació social i de les persones. Una transformació que, sense cap mena de dubte, ha de teixir-se des de les professions, les institucions, les administracions, les entitats, les fundacions, les associacions, etc.
Diagnòstic, planificació, intervenció, avaluació i innovació no és patrimoni exclusiu d’una figura professional, sinó patrimoni col·lectiu interprofessional en col·laboració i coordinació. Perquè com ja hem advertit des del COPEC, la xarxa educativa d’oportunitats és la base per fer front als desafiaments del sensellarisme.
El Diari de l’Educació, 2025