El Diari de l’educació: deu anys en defensa de la INCLUSIÓ. Article d’Efrèn Carbonell, publicat a la revista “Un viatge compartit”. AMB LA TEVA SUBSCRIPCIÓ faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa
Fa gairebé deu dècades que es va estrenar el Bolero de Ravel. Una peça musical coneguda, però complexa i senzilla alhora, amb un ritme i un temps inacabables enmig d’un desplegament melòdic obsessiu. Una tonada única repetida sense parar, tret dels efectes orquestrals que progressen obstinats i que finalitzen amb una coda inquietant i estrident. Cada direcció orquestral, acompanyada d’un virtuosisme instrumental —amb més eminència que rigor— la sol interpretar a conveniència amb els cromatismes i llicències habituals. La versió d’Alondra de la Parra amb l’orquestra simfònica de la WAR és una meravella.
Des que fa tres dècades, la Declaració de Salamanca, en el marc de la Conferència Mundial sobre Necessitats Educatives Especials, amb 92 governs representats, enconà el concepte d’inclusió (escola per a tothom dins d’un sistema comú d’educació), hem assistit a moltes —potser massa— versions pedagògiques, jurídiques i socials d’un tema que s’ha “ravelitzat”. El Diari de l’Educació n’ha estat un testimoni i talaia d’excepció al llarg d’aquesta dècada, amb una trajectòria caracteritzada pel rigor, l’objectivitat i la solidesa dels seus articles.
Fa deu anys, a Catalunya no teníem el Decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, en el qual tanta gent no només hi va participar, sinó que va ser escoltada, durant gairebé tres anys. Carme Ortoll i Merce Esteve en van brodar la direcció.
Fa deu anys, en canvi, sí que disposàvem de la Llei General de Drets de les Persones amb Discapacitat i de la seva Inclusió Social (2013) i de l’instrument jurídic més potent per fer aquest camí de justícia social, signat per 164 estats: la Convenció per a la defensa els drets humans de les persones amb discapacitat, aprovada al desembre de 2006 a la seu a Nova York de Nacions Unides. La Convenció té uns principis molt clars: el respecte de la dignitat inherent, l’autonomia i la independència, la no discriminació, la participació i inclusió plenes i efectives en la societat, el respecte per la diferència i l’acceptació de la diversitat, la igualtat d’oportunitats, l’accessibilitat, la igualtat entre gèneres i el respecte a l’evolució de les facultats i la identitat dels infants i joves.
La inclusió no és un principi, és un dret que s’ha de poder exercir en entorns lliures de segregació
Fa deu anys, no sabíem què volia dir covid i potser tampoc som conscients, ara, que va acabar malmetent i abocant al patiment massa alumnes al llarg de tres cursos escolars; amb un impacte estrident i demolidor a la línia de flotació d’un sistema Educatiu amb voluntat de ser inclusiu, que tot just començava a desplegar-se. La inclusió social i educativa és una prioritat dels governs i tracta de justícia social, de drets i dignitat humana. Implica agermanar l’equitat i la qualitat per garantir que tots els infants tinguin la mateixa importància.
Ara, a banda de l’ODS 4 que pretén garantir una educació de qualitat inclusiva i equitativa i fomentar oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida i per a tothom, tenim un Comitè de Nacions Unides que monitoritza tot el procés i demana comptes als estats davant determinades polítiques que puguin atemptar a la igualtat d’oportunitats, la negació d’ajustaments raonables, la no discriminació, i als drets i llibertats.
A tall d’exemple, tant en el comentari general número 4 de 2016, com en l’informe de juny del 2017 d’aquest Comitè en relació a l’acompliment de l’article 24 —Dret a l’Escola Inclusiva— de la Convenció i la plena realització del mateix; afirma que no es poden mantenir dos tipus d’educació: el corrent principal i els sistemes d’educació especial. I insta els governs a transferir recursos dels centres educatius especials a l’educació general, eliminant progressivament l’excepció de l’educació segregada de la legislació, fins i tot les unitats segregades en centres ordinaris, ja que són pràctiques encobertes d’exclusió.
L’estructura de la partitura de la dignitat i la justícia és ben clara. No en fem variacions ni sorolls superflus. És una composició sistèmica que ha de tenir en compte tots els instruments i talents amb uns lideratges cooperatius i compromesos. La inclusió no és un principi, és un dret que s’ha de poder exercir en entorns lliures de segregació.
