10 anys del Diari de l’Educació. Jaume Funes a la revista ‘Un viatge compartit’: “Les adolescències d’avui són adolescències d’un món més injust i perceben que no tothom té les mateixes possibilitats”. Amb la teva subscripció faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa.
Un parell d’anys abans que es comencés a publicar El Diari de l’Educació escrivia una tesi doctoral, que mai vaig defensar, sobre com entendre l’adolescència i com ser educativament útils en les seves vides. Al text (que va acabant ser part del llibre “9 Ideas clave para educar en la adolescencia”) proposava que, per entendre com són les adolescències i com van canviant, calia considerar tres grups de variables: les adolescències que cada adolescent tenia la possibilitat de ser (va per barris); les adolescències amb les quals podia conviure, imitar, practicar, reproduir (múltiple o uniforme); les adolescències que el món adult amb les seves respostes permetia ser (problemes i desconcerts). Quan ara em pregunten si, en els darrers deu anys, han canviat els nois i noies adolescents i com ho han fet, he de preguntar-me si han canviat i com aquests tres grups de variables.
Sempre hem sabut que la diversitat era, en primer lloc, un producte de la desigualtat. Les adolescències d’avui són les adolescències d’un món més injust i, a més, perceben (o amaguen) amb claredat que no tothom té les mateixes possibilitats de futur. En un món hiperconnectat observen els “paradisos” existents i el dret negat a entrar-hi. El gran canvi ha estat poder descobrir mons desconeguts als quals no sempre es pot accedir i, de rebot, l’increment de les frustracions que condueixen viure de la manera més feliç possible el present.
El segon grup de variables té a veure especialment amb les segregacions i, també, amb les homogeneïtzacions. L’increment de la segregació escolar (quan l’escola és el principal territori adolescent) ha fet que les formes de practicar i ser adolescent es donin en cercles més limitats, esdevenint una dificultat tant pels marginats com per l’elit. Abans, dèiem que alguns aspirants a “pijos” només podien ser “pijos de mercadillo”. També, que alguns de classes benestants acabaven en el món marginal farts d’estar obligats a ser “pijos”. Conviure amb una d’adolescència diversa permet practicar-la amb menys problemes. Tenir la pressió de conformitat que imposa una manera limitada de ser-ho, sempre genera dificultats.
Contradictòriament, la virtualitat digital en la qual estan immersos facilita uniformitats aparents (ja no podem identificar en una classe, per exemple, les “tribus” a partir de l’estètica) i imaginaris de construcció adolescent que tenen l’aparença d’universals i accessibles (un exemple és el predomini de l’aspiració dominant a ser influencer i la frustració de no poder ser i viure com es proposa al Tik Tok corresponent).
Com que sempre els i les adolescents han acabat sent allò que els adults els deixem ser, per saber si han canviat allò que cal estudiar són els canvis en les respostes adultes. Es podria dir que és la variable que menys ha canviat. O, millor dit, la variable més canviant però sempre de manera repetitiva entre la preocupació desconcertada i el control, enmig d’una tendència a l’abandó. Els adolescents ja porten dècades generant pànics morals i inseguretats educatives. No només posen en crisi el món adult sinó que surfegen entre les ones accelerats del món canviant, mentre que els adults mantenen la seguretat de la sorra. Han canviat els adolescents? Van aprenent a sobreviure a les canviants respostes adultes. Els seus canvis són més aviat l’indicador de l’immobilisme adult.
Canviïn o no canviïn (sempre ho fan i molt) aquesta no ha de ser la principal preocupació educativa. El veritable repte és com continuar veient, mirant, observant les seves vides, descobrint les velles i noves claus que ens permeten aparèixer en elles com a adults propers i positius.
