10 anys del Diari de l’Educació. Jordi Mir a la revista ‘Un viatge compartit’: “La universitat té un gran poder: pot canviar la vida de les persones i de la seva societat. Ho ha de fer amb justícia”. Amb la teva subscripció faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa.
Fa una dècada les universitats catalanes estaven en una etapa post-Bolonya. Després d’uns anys de mobilització en contra de les reformes que associades a l’anomenat “Pla Bolonya”, especialment les del curs 2008-09, es començaven a veure les conseqüències de tot plegat. Els debats o confrontacions van servir per plantejar diferents preguntes públicament: Quina ha de ser la funció de la universitat? Qui ha de pagar la universitat? Qui ha de poder accedir a la universitat?
Quina ha de ser la funció de la universitat? A la universitat s’ha consolidat la idea que els seus estudis han de servir per preparar per al mercat laboral. Aquesta era una de les crítiques del moviment estudiantil i una de les voluntats de les reformes que s’estaven implementant. Estudis universitaris que es volen més orientats i adaptats a les suposades necessitats que es trobaran les persones que en surtin. No tindria sentit no pensar en el futur laboral, però podem acceptar el mercat laboral existent? En aquests anys, per exemple, s’ha parlat sovint de la sobreeducació o sobrequalificació i la frustració que això pot suposar quan no trobes llocs de treball adequats a la teva formació i interessos. Ha costat, però comencem a parlar també de la precarització del mercat laboral. Potser més que de sobreeducació hem de parlar de la infraocupació. Potser necessitem una universitat preocupada per aquestes realitats i amb voluntat per formar part d’un canvi que no porti a la precarietat del seu estudiantat, tampoc de qui no pot arribar a les seves aules, tampoc del seu personal…
Qui ha de poder accedir a la universitat? La mobilització universitària va aconseguir parar temporalment l’augment dels preus públics. Però les retallades a partir del 2010-2011 es van tornar a fer notar. L’infrafinançament crònic de les universitats es va buscar compensar, en temps de retallades, amb un augment significatiu de les matrícules. Aquesta mesura acordada pel govern català i els rectorats va rebre una contestació del moviment universitari que va aconseguir tornar a situar en el debat el camí cap a la gratuïtat dels estudis universitaris. Els preus a Catalunya estan lluny d’altres autonomies espanyoles i d’altres països europeus. La gran mobilització dels darrers anys ha aconseguit que s’aprovin polítiques de reducció, però cal tenir present que una part important de la nostra societat continua patint les barreres d’accés a la universitat. No és només la barrera de la matrícula, també ho és el cost que té dedicar-se a estudiar i no poder contribuir laboralment a la família. Fins i tot, la barrera simbòlica de les persones de famílies amb pocs recursos que mai han imaginat que poden arribar a la universitat. La universitat encara avui ofereix a qui hi pot accedir i superar-la unes millors opcions de futur que a les persones que no hi van. Aquesta millora en les condicions de vida no pot ser un privilegi, cal aconseguir que ningú pateixi les barreres d’accés a la universitat.
La universitat té un gran poder: canviar la vida de les persones i de la seva societat. La universitat és una institució formativa i recerca que transforma, en una direcció o una altra. El coneixement pot contribuir a fer canviar la gent i el món. Necessitem continuar mantenint vives aquestes preguntes, fer-ne d’altres que busquin qüestionar els desafiaments que vivim. Necessitem una universitat que faci possible, en el seu interior i a la societat de la qual forma part, la justícia i la sostenibilitat que ara no tenim.
