“Vaig sortir del Grau Superior d’audiovisuals dient: ‘Uau, soc boníssima, soc la millor!’. I això la carrera no m’ho donava. I això que fent la carrera era l’orgull de la meva mare, perquè allí hi estudiava xinès clàssic, llatí i grec… Però tot això no m’ho donava. I recordo les teves paraules: “És que ets bona!” I és que, al final, el que t’ha de donar un professor és seguretat en tu mateix, i tu ja aniràs adquirint els coneixements.” L’assessora d’imatge Marta Pontnou (Santa Coloma de Queralt, 1980) es confessa com una enamorada de la Formació Professional (FP). I amb qui parla és amb Héctor González (Barcelona, 1962), el seu professor de tecnologia fotogràfica i audiovisual –”tot i que se’m donava fatal, m’aprovava suposo que perquè m’hi esforçava…”, deixa anar de resquitllentes- a l’institut La Mercè de Barcelona.
A l’hora de proposar-los l’entrevista conjunta, González “es va sorprendre” que Pontnou el triés com a professor que l’havia marcat al llarg de la seva etapa escolar, “perquè no li havia dit mai” que l’hagués marcat tant a la vida. “Però la concepció que té un mateix no té per què ser la de l’altre”, reflexiona Pontnou.
Ella mateixa explica: “Tota la vida havia arrossegat el complex de l’impostor. I aquí, no. Aquí hi trobes un professorat superproper, que et dona suport, que d’ajuda a trobar la teva vocació. La proximitat que et dóna un Grau Superior no te la donen enlloc més”. “Et vas empoderar, aquí!”, li deixa anar González. “Molt, molt!”, respon ella sense dubtar-ho.
“Jo sempre havia tingut molt clara la meva vocació: sabia que volia fer alguna cosa amb la televisió. Jo deia que volia ser periodista, però no era ben bé així, tot i que en aquell moment no sabia com dir-ne. Però va ser l’època de la sèrie ‘Periodistas’… I tothom volia ser-ne. I la nota per cursar la carrera va passar a ser d’una barbaritat. Jo tenia un 7,25 i em vaig quedar a les portes d’entrar-hi. I com que estava tan convençuda que faria allò, no havia omplert cap més opció. Al setembre, com a alternativa em van dir que podia fer Humanitats, i que a mig cicle em podria canviar cap a Periodisme. I ho vaig fer, però amargadíssima de la vida! Plorava pels passadissos, no m’agradava gens…”, exposa Pontnou amb desassossec.
Perquè, de fet… La Universitat era l’únic horitzó possible? “Clar!”, respon contundent. “A mi ningú no m’havia explicat que hi havia uns cicles de Grau Superior als quals jo podia entrar per la porta gran! Amb anar al Saló de l’Ensenyament no n’hi ha prou, hi hauria d’haver un servei personalitzat!”, s’exclama.
“Vaig fer un any de carrera, i a segon vaig pensar: ‘Tens 20 anys, arribaràs als 25 sense cap experiència’. Jo és que tenia molta pressa per viure, i veia que amigues meves ja col·laboraven en mitjans… Per sort, una persona que és amiga de la família del meu pare era professor d’automoció aquí a l’institut, i li va explicar que aquí hi feien un cicle de producció audiovisual que segur que era el que jo volia fer. Jo havia marxat de casa als 17 anys i de seguida ja em vaig espavilar a venir cap aquí a informar-me’n. I de seguida m’hi vaig apuntar! Però els meus pares no volien, perquè creien que havia de continuar la carrera. I així va ser com als matins anava a la Pompeu, a migdia menjava de carmanyola al cotxe, enmig de l’embús diari de la Ronda Litoral, arribava aquí a les 3 i m’hi estava fins les 9 de la nit!”, recorda. “Però aquí va ser on vaig dir: ‘Hòstia, això és el que vull fer!’”.
“Això no és una fàbrica!”
Pontnou parla amb emoció dels dos anys passats a l’institut. S’hi va sentir plenament escoltada i guiada, per González i pel conjunt de professorat. Però la motivació amb què venia Pontnou, entrant a un Grau Superior després d’haver cursat batxillerat i un any de carrera, no necessàriament és el mateix que el de molts dels joves que cursen FP.
“Els nois que arriben aquí a Grau Mitjà… a molts els veiem ‘tovets’. Perquè han patit un primer trauma al seu institut, on algú segurament els ha dit que no tenen més remei que anar a fer una FP. Quan passa això, aquest és un període de reflexió per a ells. Perquè possiblement no han tingut temps fins llavors per pensar en què volen fer amb la seva vida, i aquí intentem acompanyar-los”, exposa González. I sentencia amb vehemència: “Qui ve motivat de casa, molt bé. I a qui ve desmotivat… Se’l motiva!”
I com se’l motiva, al desmotivat?, seria la pregunta. “Cadascú té el seu manual, però, per exemple, pots encetar converses aparentment informals, que en el fons estan totalment dirigides, per detectar on és el problema. I després d’unes quantes converses t’adones del punt on hi ha allò que el frena: o bé la dificultat amb la tecnologia, o bé temes familiars, o bé que s’adonen que aquesta no és la seva vocació… Però sempre acabes trobant aquell punt en què aquesta persona pot brillar. Els alumnes necessiten descobrir allí on poden brillar. Perquè aquesta personeta, el dia de demà s’haurà de poder valdre per ella mateixa”, explica amb passió. I continua: “Per mi és indecent deixar passar la gent sense que descobreixin la seva vocació, sense que vegin que de tot allò que els poses damunt la taula, com a mínim en trobin una on puguin excel·lir.” Una reflexió, que, assevera, és vàlida tant per als instituts d’FP com per les escoles i instituts de Secundària. “Això no és una fàbrica!”, s’exclama. I hi afegeix: “A base d’anar parlant amb ells, trobes el punt en què els canvia la mirada, els brillen els ulls. I dius: ‘Pam, a tu t’agrada la producció! A tu t’agrada la il·luminació! Tu seràs directora de fotografia!’ I, al cap del temps, ells mateixos ho acaben veient. I llavors els parles de cursos d’especialització perquè puguin seguir el seu camí.”
Universitat-FP, una relació tensa
“Als meus pares els vaig prometre que acabaria la carrera… I encara està per acabar! I, de fet, m’he tornat una defensora dels graus d’FP, i els recomano a tothom. El meu germà va fer un grau mitjà, un superior i carrera, i ara és enginyer! I era mal estudiant, i a l’escola li deien que no arribaria enlloc! Però als cicles va trobar-hi allò que li agradava, que era l’electricitat i l’electrònica, i això el va animar a continuar estudiant”, exposa Pontnou.
González exposa quins ànims es palpen entre el professorat d’FP: “L’arribada tardana de la Marta al Grau Superior venia provocada per una manca d’orientació a l’institut, que actualment és el gran problema del sistema. A les escoles i instituts hi ha un estigma tan brutal envers l’FP que a les sessions formatives l’últim que t’aconsellen és que facis un cicle. Jo mateix soc orientador, i algun jove m’ha explicat que just en acabar la meva xerrada i sortir per la porta de l’aula, el seu professor els havia dit: ‘No li feu cas, feu una carrera’.”
En sentir aquesta anècdota, Pontnou salta a l’instant: “Una carrera està associada a més prestigi. Però de la meva fornada, la Marga Huguet, per exemple, té un Goya per ‘La sociedad de la nieve’. I González la complementa: “I tenim un nominat a l’Oscar, en Daniel Villanueva!”
Un cert orgull de classe es transmet a cada frase: “Jo em trobava aquí amb professors que eren gent normal, treballadors com els meus pares, en un barri humil… Perquè a la Universitat tot és molt elitista. O almenys ho era per a mi, una noia de Santa Coloma de Queralt, de 1.500 habitants. I els meus pares, treballadors, aconsegueixen portar la nena a la Universitat, aconsegueixin que visqui a Barcelona… I va i jo els dic que vull fer una FP!”
De pràctiques, feines i compromís
La pressió social a favor de la Universitat en detriment de l’FP és tanta que, tot i que Pontnou veia clarament que era per allí per on havia de tirar, la família s’hi oposava. “La promesa als meus pares va ser que compaginaria el cicle amb la universitat. Al segon any de cicle els vaig continuar dient que anava a la Pompeu… Però no ho feia”, confessa.
En canvi, es va bolcar amb tot allò relacionat amb el cicle. “Una cosa que em va donar molta empenta van ser les pràctiques. Em va tocar a la UAB, al servei de lloguer de material dels estudiants de Periodisme, però al cap d’una setmana vaig plegar i vaig buscar-me una història a Mediapark, un dels platós més grans d’Espanya. Vaig entrar-hi de becària, i m’hi vaig quedar cinc anys! I d’allà vaig anar saltant de productora en productora. Ja des del primer moment vaig veure que el que havia après a l’institut era completament actual. L’Héctor ens havia parlat de tal o qual tecnologia innovadora, i quan a les pràctiques sortia el tema jo ja podia participar perfectament de la conversa”, exposa.
Des del seu punt de vista, el contacte directe amb el món laboral que González els oferia va ser essencial en el seu procés formatiu.”Tenir un professor que et diu que acaba d’estar en un rodatge… Uau, això et motiva, i et mostra que tu també ho pots fer”, assevera, reafirmant el compromís de González amb l’ofici, amb la transmissió de coneixements i amb la preocupació envers l’evolució de cada alumne. González, amb 35 anys d’ofici a l’esquena, ja es podria jubilar. “Però no ho faré encara, això meu és totalment vocacional!”, exposa tot desprenent bonhomia per cadascun dels porus de la pell. I convençut que l’FP juga un paper clau en la construcció de la societat: “Quan es deriva algun alumne a FP, socialment es considera que fracassen a nivell de formació reglada… Quan probablement aquest desviament els conduirà a l’èxit!”.
Pontnou, i la multitud de companys de promoció esmentats durant la conversa, en són l’exemple paradigmàtic. Malgrat els disgustos familiars a causa de la carrera inacabada.
El Diari de l’Educació, 2025