Exposició sobre Lluís López del Castillo a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet

En l’acte hi van intervenir Carles Ferrer en nom de la biblioteca, Jaume Cela, que va ser alumne seu a l’Escola de Mestres de Sant Cugat, i la Coral Sant Medir, on el Lluís cantava i la Carme (la seva companya) segueix cantant.

Lluís López del Castillo (1938-2018) va ser, en el pla professional, mestre, mestre de mestres, lingüista, filòleg. Va estudiar filologia catalana i es va jubilar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vaig tenir la sort de treballar amb ell a l’Escola Barrufet, al barri de Sants, on va anar a viure després de casar-se amb la Carme, que també va ser mestra al Barrufet.

En Lluís i la Carme es van incorporar, en primer lloc, com a pares quan buscaven una escola diferent de les “nacionales” per la seva filla Marta. I, els dos van ser elements importants en la vertebració d’aquell claustre i la configuració de la manera de concebre l’escola i la seva pedagogia.

El Lluís, en aquells moments, a finals dels anys 60, ja participava a Rosa Sensat, a Òmnium i a moltes editorials que intentaven editar en llengua catalana. Va ser una de les primeres persones en publicar materials, com el Faristol, per fer possible l’ensenyament de la llengua catalana. Va ser membre de l’Assessoria de Didàctica del Català. Va fundar i participar a l’Associació de Mestres de Rosa Sensat i a les diverses Escoles d’estiu. Perquè el Lluís no només sabia llengua, sinó que sabia com ensenyar-la. Va aprendre a fer de mestre amb el seu treball directe amb els infants i adolescents.

Però el Lluís també era conscient que només amb el treball a l’escola no es podia transformar el món. Va militar al PSUC, a la sectorial d’Universitats, i va tenir un paper molt actiu a la secció d’universitats a la Federació d’Educació de CCOO. Sempre es va mostrar coherent amb la seva classe i va mantenir la coherència amb la lluita pels drets socials i nacionals.

En aquests moments que hi tornen a haver debats en el món polític sobre l’ensenyament del català a les escoles és bo recordar la seva activitat i la seva lluita perquè l’ensenyament del català i en català es fes realitat.

El seu objectiu era que aquelles nenes i nens que no tenien el català com a llengua pròpia a casa la poguessin aprendre i utilitzar amb ple dret sense, en cap cas, substituir la llengua familiar.

En la presentació de l’exposició, Jaume Cela, ens explicava que d’ell va aprendre que no hi ha llengua correcta ni incorrecta, sinó que cal parlar de registres i nivells de llenguatge. En Jaume també ens va destacar la bonhomia i el sentit de la ironia. I també del seu rigor. Ens va posar en contacte amb el treball seriós i científic dels mestres de la República, per exemple, adaptant proves objectives d’Alexandre Galí.

El Lluís, com a bon coneixedor de la llengua i de la didàctica, va ser autor de molts llibres de text; en Jaume ens deia que hi ha llibres que són un bon instrument. I els del Lluís, sense dubte, eren una gran eina didàctica.

En aquests llibres cada tema començava amb una lectura de selecció acurada a partir de la que podies treballar tots els aspectes lingüístics i nivells de treball: col·lectiu, en gran o petit grup, per passar a treball individual i tornar al grup.

A l’escola els utilitzàvem a tots els nivells, no amb totes les propostes, que eren inabastables, però sempre amb bons resultats.

Recordo un dia que llegíem un text de Sebastià Joan Arbó (Terres de l’Ebre), amb un grup de setè, i va passar l’inspector de torn. Es va estar una estona a classe i jo vaig seguir treballant (i l’alumnat em va seguir) com si no hi fos; lectura individual, fragments llegits de manera col·lectiva, relacionar la seva experiència amb el que deia el text, estructures lingüístiques, comentar el que ens suggeria…Abans de marxar l’inspector va dir:

– Quina classe més divertida!- L’alumnat i jo mateixa ens vam quedar ben parats. “Divertit” no era un bon adjectiu ni era l’objectiu de la classe. Allò era una classe rigorosa, interessant, vivenciada.

El Lluís defensava que el llibre havia de ser un complement, un auxiliar. Amb ell vam treballar la revista escolar –El Cau dels Barrufets, la van anomenar (i encara s’anomena– en un taller en què l’equip de redacció i edició era el mateix alumnat. I us estic parlant dels anys 70, i la màquina amb què imprimíem les revistes era una ciclostil, una “vietnamita” en llenguatge col·loquial. Vam aprofundir en el treball a partir del text lliure i de les revistes de classe… Sempre posant la nena i el nen com a subjecte del seu aprenentatge.

A les colònies, amb el Lluís, a més d’excursions, cabanes, partits, jocs, d’observació de la natura… també fèiem l’estudi de la variant dialectal del lloc on anàvem. I també us podria parlar de les sessions per fer els comentaris de les autoavaluacions: maratonianes. Sempre amb el treball en equip –en aquest cas de l’equip de cicle– per donar resposta a les necessitats de les criatures. Un treball en equip en què totes i tots debatíem, valoràvem, ens arribàvem a discutir… per arribar a un acord.

També fruit d’un treball en equip, sota la influència del Lluís, va ser considerar  la biblioteca com a cor de l’escola, però que els llibres de lectura s’havien de concentrar a l’aula per estar sempre disponibles; en aquella època vam eliminar el llibre de lectura obligatori (igual per tothom) que encara es fa a massa escoles; cada alumne triava el llibre que volia llegir, ja fos de l’escola, de casa o de la biblioteca pública i la(el) mestra en feia el seguiment.

Un bon dia (cap als 1990) va haver d’optar entre seguir treballant a l’escola o a l’Escola de Formació del Professorat. No podia seguir fent compatible les dues dedicacions! Ell ho considerava un error perquè un bon (o bona) mestre de mestres és aquella o aquell que també viu l’escola de primària (o) de secundària.

Des de l’Escola de Formació del Professorat sempre va seguir lligat a Barrufet, ja sigui amb diversos assessoraments (llengua oral) o amb la relació amb l’alumnat de pràctiques.

En aquesta època l’equip de mestres amb el Lluís vam inventar “els tallers de llengua” en què l’alumnat de pràctiques participava com a subjectes actius formant tàndem amb la (el) mestra d’aula i amb el seu assessorament.

El seu pensament el trobem ben explicat en la presentació del llibre “Llenguatge” de l’Editorial Casals de l’any 1981.

“El llenguatge ha de ser el central en el treball de llengua a l’escola: conductor de tot quant l’escola ha d’acollir la llengua de l’infant a l’escola: desenrotllar en ell totes les capacitats expressives per una activitat lliure de llenguatge que connecti amb la pròpia vida i acció a dins i fora de l’escola, amb la seva vida individual i familiar, i amb la seva vida col·lectiva dins l’escola, ajudar-lo a precisar el pensament mitjançant una expressió adequada, ajustada; proposar-li, descobrir-li noves possibilitats expressives, tant orals com escrites… Tot plegat no és sinó el fil conductor de tot quant l’escola ha de procurar en matèria de llengua”.

Us voldria parlar de tots els llibres i diccionaris que va escriure, en solitari o amb col·laboració amb d’altres persones, però això ho trobareu a la biblioteca Tecla Sala. Esperem que aviat pugueu anar-la a veure.