Aquest curs, prop de 1.400 escoles i instituts públics de Catalunya, al voltant de quatre de cada deu, no faran sortides ni colònies. Darrere d’aquesta xifra hi ha milers d’infants i adolescents que no dormiran per primera vegada fora de casa amb els companys, que no trepitjaran el bosc, el museu, el teatre o la fàbrica que havien d’omplir de sentit el que s’aprèn a l’aula. Em preocupa, i molt. I justament perquè em preocupa vull dir amb claredat on és, al meu entendre, la responsabilitat.
No són cap extra
Fa massa temps que en diem «activitats complementàries», com si fossin un afegit prescindible. No ho són. Després de més de quaranta anys d’escola, puc assegurar que en tres dies de colònies passen coses que no passen en tot un trimestre: l’infant que no parlava i parla, el grup que es cohesiona, l’adolescent que descobreix que és capaç de valer-se tot sol, el mestre que veu els seus alumnes amb uns altres ulls. Les sortides i les colònies són currículum en el sentit més profund de la paraula, i formen part del millor de la tradició pedagògica catalana.
I no parlo només de colònies. Parlo també de les sortides d’un matí o d’un dia: la visita al museu, l’obra de teatre, l’audició musical, el cinema, la descoberta de l’entorn proper, el mercat, el barri, la ciutat. Són les més nombroses i les més quotidianes, les que fan que l’escola no acabi a la tanca del pati i que el que s’estudia tingui a veure amb el món. El boicot també les atura, i són potser la pèrdua més silenciosa: no surten als titulars, però per a molts infants són l’única ocasió d’entrar en un teatre o en una sala de concerts.
Per a molts infants, a més, l’escola és l’única porta d’accés a aquestes experiències. Les famílies que poden ja porten els fills a esquiar, a casals i de viatge; les que no poden depenen de l’escola pública. Per això la suspensió fa mal, i fa més mal a qui menys té. En aquest punt la consellera Niubó té raó quan diu que l’alumnat més vulnerable és el més perjudicat, i la Sindicatura de Greuges ha parlat fins i tot de vulneració de drets dels infants.
Però aquest argument té una conseqüència que el Departament prefereix no treure. Si les colònies són tan importants, si són un dret, aleshores no poden dependre de la bona voluntat de ningú. Un dret el garanteix l’administració amb recursos, no el professorat amb hores regalades.
Un pilar sostingut amb voluntarisme
I això és exactament el que ha passat durant dècades. Les colònies s’han fet perquè mestres i professors han acceptat, curs rere curs, una disponibilitat de vint-i-quatre hores, nits sense dormir, hores que ningú no reconeix ni paga i una responsabilitat civil i penal que recau directament sobre ells. I ho han fet amb grups cada vegada més complexos, amb alumnes que necessiten una atenció específica i sense prou personal de suport ni prou acompanyants per garantir-la amb seguretat.
El manifest «Aturem les sortides i les colònies» ho diu sense embuts i reclama salaris dignes, més recursos humans per a una inclusió real i menys burocràcia. Es pot discutir la mesura, però no es pot dir que no s’entén.
Quina ha estat la resposta del Departament? Una compensació de 50 euros per nit, pactada la primavera passada amb una part dels sindicats i pensada, segons han explicat els mateixos signants, per a uns dos acompanyants per grup i per a un nombre limitat de nits segons l’etapa. Per a les sortides d’un matí o d’un dia, res. I ara, amb el curs ja començat, l’anunci que s’«estudia» una protecció jurídica addicional per als docents. El boicot es va anunciar al juny. Ha passat tot un estiu i hi ha hagut una vaga el primer dia de curs. Que les mesures arribin a finals de setembre, i encara en fase d’estudi, no és diligència: és arribar tard i amb poc.
L’última idea que estudia el Departament és compensar amb un dia de festa els docents que vagin de colònies. Però les colònies són feina bàsica de l’escola, i la feina es reconeix amb condicions i recursos, no amb un dia lliure a canvi. Oferir-lo ara, sense tocar res del que reclamen els claustres, s’assembla més a un xantatge que a una solució.
Dos acompanyants per grup és una xifra pensada per a una aula que ja no existeix. En un grup on hi ha un infant amb autisme, un altre amb dificultats de mobilitat, dos amb problemes greus de conducta i uns quants acabats d’arribar que encara no entenen la llengua, dos adults no poden garantir ni la seguretat ni el sentit educatiu de la sortida. N’hi calen tres, quatre o més, i això val igual per a tres dies de colònies que per a un matí al museu amb metro i carrers per travessar. La dotació d’acompanyants s’hauria de calcular segons el grup real que surt, amb el personal de suport que cada alumne necessita, i no amb una ràtio única que només quadra sobre el paper. Mentre no sigui així, el Departament demana als docents que assumeixin un risc que ell no vol finançar.
Docents contra famílies: a qui convé?
El que més m’inquieta, però, no és la lentitud. És el relat. La consellera qualifica el boicot d’incomprensible i afirma que no acaba de saber quin n’és l’objectiu. Després d’un any llarg de conflicte, de desenes de jornades de vaga i d’un preacord rebutjat pel professorat en votació, costa de creure que el Departament no sàpiga què demanen els docents. Dir que no s’entén és una manera de no respondre.
Mentrestant, el missatge públic és sempre el mateix: els mestres perjudiquen els infants més vulnerables. I en privat, segons denuncien USTEC, CGT i la Intersindical, la inspecció fa arribar «consells» als centres que funcionen de fet com una pressió sobre els claustres. El resultat és que el conflicte es desplaça de la mesa de negociació a la porta de l’escola. Les famílies s’enfaden, i és lògic que s’enfadin, però s’enfaden amb qui tenen davant cada matí. Algunes AFA ja miren d’organitzar les colònies pel seu compte, i el mateix Departament els recorda que en horari lectiu no ho poden fer sense docents.
Tant si és una estratègia deliberada com si és simple deixadesa, l’efecte és idèntic: deixar que el malestar de les famílies faci la feina que la negociació no fa, aïllar els docents dels seus aliats naturals i esperar que el moviment es desgasti. Jo crec que no és casual. Una administració que volgués resoldre el problema hauria convocat els docents al juliol; una que vol guanyar el pols deixa passar les setmanes i assenyala amb el dit.
Val la pena recordar què ha dit l’aFFaC, que agrupa unes 2.400 associacions de famílies: que sense colònies es buida de contingut l’escola pública, sí, però també que qui ha de donar la resposta és el Departament. Les famílies organitzades no han caigut al parany. Mestres i famílies volen el mateix, que les colònies es facin i es facin bé. Als claustres només els demanaria que no deixin d’explicar-se, que cuidin aquesta aliança, perquè és la que el Departament necessita trencada.
Els damnificats que ningú no havia convidat
I això no és cap joc. L’associació de cases de colònies i albergs parla de caigudes del 70 al 80% en les reserves de tardor i hivern, de cases que ja tanquen per reduir costos i de conseqüències que poden ser catastròfiques. Són milers de llocs de treball: monitors, educadors ambientals, cuineres, personal de neteja, conductors d’autocar, petites empreses arrelades en comarques on no sobra la feina. I és un teixit que, si es perd, no es refà en un curs.
El Govern diu que parla amb el sector per veure com l’ajuda. És a dir, es disposa a gastar diners públics per compensar els danys d’un conflicte que no resol. Seria més barat, i sobretot més digne, invertir-los a resoldre’l.
El que cal
La sortida no és cap misteri. Cal una negociació específica i amb calendari sobre les colònies i també sobre les sortides d’un dia, que reconegui les hores i les compensi de manera justa, que fixi per norma, i no amb promeses, la cobertura jurídica dels docents, que doti cada sortida dels acompanyants i del personal de suport que demana la complexitat real del grup, i no d’una xifra única, i que asseguri el finançament perquè cap infant es quedi a casa per motius econòmics. I cal fer-ho en el marc d’un acord general amb el professorat que el Departament ja no pot ajornar més.
Mentre això no arribi, cada colònia que no es fa és una pèrdua per a un infant concret. Però la responsabilitat de cada colònia perduda no és del mestre que ha dit prou després d’anys de sostenir-les de franc. És de qui, podent posar-hi remei, ha preferit que famílies i docents es barallin entre ells.
El Diari de l’Educació, 2026