Fa uns dies apareixia en un diari un article sobre la conciliació laboral i familiar. Per exemplificar-ho es mostrava un centre (privat) dins d’una gran empresa, i es lloaven totes les avantatges que això suposava.
Quines són les raons de crear una “escola bressol” dins d’una empresa? Si tenim en compte que al tenir un fill les absències a la feina poden augmentar perquè el nostre fill o filla es posa malalt, la puntualitat es pot veure afectada perquè tots coneixem les rutines del matí, etc,… és fàcil pensar que més que conciliar el que es vol és controlar i retenir el treballador amb arguments com la satisfacció, la motivació i la tranquil·litat. Potser podríem dir que els beneficis de l’empresa poden arribar a ser del tipus econòmic, fiscal i social. Per tant, l’objectiu no és conciliar la vida laboral i familiar sinó millorar l’empresa.
Això de la conciliació s’ha convertit en un reclam que té un punt pervers i malentès. La conciliació laboral i familiar no ha de passar perquè l’infant passi més hores a l’escola, ni per crear escoles bressol de 24 hores als centres de treball, sinó que ha de passar per polítiques reals de permisos de paternitat i maternitat que permetin estar amb el fill el temps necessari. Demanar a una mare i un fill que se separin als 4 mesos de vida per molt a prop que estigui l’escola de la feina, és fer evident que no es respecta l’infant ni la família. I molt menys és conciliar res.
Cal acostar els infants als centres de treball? Les escoles bressol, espais per a la petita infància, etc…es troben dins un entorn proper de la família, el barri, la ciutat, el poble, i afavoreixen un seguit de relacions amb altres mares, pares, infants, veïns, veïnes….Relacions que es transformen, de vegades, en suport a la criança, en amistats entre fills o entre famílies, ampliant el concepte de socialització i cooperació.
Al centre de treball, un cop acabat el torn, l’infant va a un altre context. On queda l’escola arrelada al territori? És evident que com a societat no estem preparats per conciliar vida laboral i familiar, perquè no disposem ni del serveis suficients ni de polítiques adequades, i, per tant, les famílies tenen poques opcions de tria.
Ja que sovint les Administracions prenen com a model els països nòrdics per anar introduint canvis en el nostre sistema educatiu per tal, diuen ells, de millorar-lo, potser seria adient que miressin amb detall quin és el context en què es situen aquestes polítiques i el sistema educatiu d’”èxit”, ara que està tan de moda aquesta paraula.
Espanya està en el vuitè lloc pel que fa al permís de maternitat, molt lluny d’una veritable conciliació laboral i familiar, i molt lluny de la igualtat entre mare i pare. Els horaris de treball als països nòrdics no contemplen jornades tan llargues com les nostres, i per tant, hi ha més temps en família. I les escoles no tenen jornades tan llargues com les nostres carregades d’extraescolars fins que les famílies acaben de treballar.
L’infant té dret a estar amb la família per una qüestió física i emocional el primer any de vida, i la família té dret a tenir diversitat d’espais per a la petita infància per poder fer-ne ús, si ho vol (recordem que a Espanya, l’escolarització no és obligatòria fins als 6 anys) escoles bressol, espais familiars, espais nadó… que puguin donar resposta a la necessitat que tinguin, i sobretot establir polítiques de permisos coherents amb les necessitats de desenvolupament de l’infant.
Aquesta ha de ser la responsabilitat de l’Administració vers la petita infància. Deixem de fer recaure en els infants, en els serveis per a la petita infància i en les escoles la responsabilitat de la conciliació, i comencem a exigir canvis socials. Potser les coses ens aniran millor.
