El 29 de novembre de 1990, al Palau de Congressos de Montjuïc, els representants de més de quaranta ciutats de tot el món aprovaven la declaració de Barcelona, primera formulació de la Carta de Ciutats Educadores.
Naixia de la mà de Marta Mata Garriga, en aquell temps regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Per alguns aquesta declaració podia ser un nou eslògan o lema, una idea abstracta, una nova utopia… però ella aviat la va concretar: “Ser ciutat educadora exigeix un compromís públic de la ciutat, que ha de passar de ser ‘educativa’, com ho són totes, a ser ‘educadora’, com ho són les que ho volen ser.”
I què vol dir ser educadora? Des d’un punt de vista més formal o institucional, complir, o avançar en el compliment, dels punts que es van discutir i definir en la Carta de Ciutats Educadores, i des d’un punt de vista més pràctic, prioritzar –des del govern de la ciutat– programes i/o experiències perquè la ciutat, que influeix en l’educació inexorablement, no imposi la influència, sinó que aconsegueixi fer aflorar els valors educadors de cadascun d’ells; és a dir, tenir en compte els efectes que en rebran la infància i els joves.
Ara que es compleix la dita de “roda el món i torna al Born”, deu ser també l’hora d’avaluar la feina feta i de continuar i/o renovar les seves finalitats. L’objectiu fonamental, si recordo bé, era facilitar l’intercanvi i difusió de pràctiques educatives innovadores per tal de ser educadores, i crear un Banc Internacional en l’Associació Internacional de Ciutats Educadores.
