Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat de participar al IV Congrés dels Moviments de Renovació Pedagògica a Lleida, en el qual vaig trobar centenars de professionals i activistes dels diferents moviments: gent diferent, però alhora amb una història, un diagnòstic i una reflexió compartida. Anteriorment, a Segòvia, en una primera part d’aquest Congrés, s’havien acordat i marcat les idees força que proporcionarien un pla d’acció i treball conjunt futur.
Dissabte va començar ja marcant una gran diferència. Es va organitzar una taula rodona d’estudiants en la qual van plantejar la seva mirada de l’educació. És difícil començar un debat si no donem i prenen la paraula aquelles persones que són protagonistes d’aquest procés.
A més, al llarg de tot el cap de setmana vam intentar respondre una pregunta clau: “I dilluns què?” No podem oblidar-nos de la responsabilitat individual que tenim totes les persones que participem en els diferents projectes educatius. Estem construint discursos col·lectius que ens il·lusionen, ens motiven i ens ajuden a caminar, però al mateix temps aquest discurs no pot convertir-se en una fi en si mateix. No pot ser una mera declaració d’intencions; ha de ser una eina que possibiliti i materialitzi pràctiques i compromisos individuals.
Per intentar respondre a aquesta pregunta es van organitzar grups de treball amb l’objectiu principal de fer propostes concretes d’actuació amb relació a quatre àmbits: aula, professorat, centres educatius i societat. D’aquests grups de treball van sortir acords que es publicaran en el document de conclusions del Congrés. Així i tot, es va fer explícita la necessitat de fer una reflexió personal per intentar respondre a la pregunta “I dilluns què? Què puc fer jo quan dilluns que ve comenci la setmana i em trobi a la meva aula, al meu centre, en el meu entorn, perquè alguna cosa comenci a ser diferent? Què puc fer jo per començar a obrir bretxes individuals contra pràctiques que són contradictòries i que cada dia duem a terme, reproduint el model enfront del qual ens situem i del qual ens ha impregnat el discurs hegemònic?”.
Davant la situació actual de l’educació, es planteja la necessitat d’educar i aprendre en un nou escenari. Algunes idees que es van repetir van ser, com no podia ser d’una altra manera, la defensa de l’escola pública, la lluita contra les inequitats que es reflecteixen a l’escola, la necessitat de democratitzar l’educació, de fer-la inclusiva i d’obrir l’escola al seu entorn més proper, entre moltes altres.
Això ens deixa una qüestió molt clara: el diagnòstic el coneixem. Ara cal començar el tractament. Per descomptat, tenim l’obligació de seguir denunciant tots i cadascun dels atacs que es produeixen a l’escola. Per descomptat, tenim l’obligació de seguir obrint fòrums que qüestionin el model actual d’educació i que plantegin un nou horitzó. Però aquest cap de setmana se’ns va fer una invitació i un regal que no podem deixar passar i que va molt més enllà: la necessitat de coherència i compromís.
Tenim l’oportunitat històrica de construir un nou panorama social i educatiu, però això no ens pot obligar a començar una cursa de fons cap endavant i oblidar els obstacles quotidians que ens trobem. Necessitem compromisos individuals i immediats que facin possible aquesta transformació.
Estem en un moment en el qual hem de ser vent i envoltar l’arbre per tots dos costats i entre cadascuna de les branques. No podem xocar eternament amb l’arbre. Per això ens preguntem: “I dilluns què?” Cadascú hi donarem una resposta diferent, però hi ha una cosa que compartim: deixarem de serrar les dents i de tancar els punys de ràbia. Començarem a caminar cap a l’horitzó si ens comprometem a fer petites accions senzilles i lentes que ens permetin transformar l’educació i la societat.
