Aquest vespre molts infants sortiran a rebre els Reis Mags. En alguns llocs ho faran amb un fanalet i recolliran els caramels que es llencen des de les carrosses, i probablement cantaran una de les cançons més populars en aquesta data: «Els Reis vénen, / vénen de la muntanya, / porten joguines per a la canalla. / Els Reis vénen, / vénen de l’Orient, / no porten res als nens dolents.» En moltes cases es deixarà aigua i pa al balcó per als camells. I els infants es despertaran l’endemà, molt d’hora, per obrir els seus regals.
I aquests fets es poden viure de diverses maneres:
«Els Reis vénen de la muntanya.» Porten joguines a la canalla, potser no totes les que volen perquè hi ha molts infants a qui repartir.
«Els Reis vénen de l’Orient.» Els regals són una recompensa: «Els Reis m’han deixat molts regals perquè he estat molt bo», o bé «què he fet malament perquè no m’hagin portat el que he demanat?» Segur que molts de nosaltres hem escoltat de la gent gran de la família la frase: «Compte, que els reis et vigilen!» per controlar el nostre comportament, i hem avaluat i comparat el nostre ajustament a les normes en funció dels regals que rebíem i els que tenien els altres infants.
«Els Reis vénen» perquè rememorem un fet o una llegenda –depèn de les creences de cadascú–; perquè uns dies abans s’ha produït el solstici d’hivern, les hores de claror augmenten –«per Nadal un pas de pardal»–, cosa que dissolia la por dels homes prehistòrics que el sol desaparegués. I aquest ressorgir de la vida se simbolitza amb el naixement d’un infant, de tots i cadascun. Altra cosa és com ells percebin el nostre missatge, que la seva imaginació jugui amb l’equívoc.
I aquest segon enfocament no és incompatible amb l’acompliment del ritual descrit a l’inici.
Als infants no se’ls han de dir mentides, ni amb el pretext de preservar la seva innocència o il·lusió.
Hi ha res més màgic que saber que els adults que t’envolten van rebre amb goig el teu naixement, i que aquesta alegria permanent té un ritu que es renova cada any?
Per finalitzar, un desig: que cap nen senti el seu orgull ferit.
Pel sorral ros del desert de Betlem,
figues de moro, esclats d’atzavares.
Camells de pols daurada i la font
vora l’oasi de palmeres verdes.
Veus l’escamot de tuaregs ocults
–ombres de dunes clapejant el sol
estès com un lleu aiguacuit de mel–,
tuaregs pobres i proscrits del món,
a frec d’assalt, preparats per a l’espoli
ja imminent d’aquella caravana.
Bons bandolers, serrallongues a punt
de defensar el nostre orgull ferit
d’infants plebeus deixats sense joguines.
(Valentí Soler. Del llibre Festes desfetes, Ed. Pont del Petroli)
