(Segon i darrer article. Ahir es va publicar el primer)
L’individu acaba sent allò que s’espera d’ell. De vegades, les nostres frustracions, les nostres limitacions i inseguretats s’emmirallen en l’altre, i aquesta projecció s’acaba impregnant en l’altre. I així s’inicia una cadena imparable. Cal aturar-nos, deslliurar-nos de les exigències que ens imposem. Som el fruit de molts errors i també de molts èxits. Cal assumir-ho i actuar en conseqüència, sabent que si prenem consciència de tota la càrrega que portem a sobre podrem aportar el nostre granet de sorra. Som fruit de la història i saber el que no ha funcionat, acceptar-ho i mirar d’anar-ho canviant de mica en mica és el nostre deure i responsabilitat, per així, a poc a poc, donar lloc a la societat humana democràtica i participativa que voldríem.
Com deia Faure en el títol de l’informe de la UNESCO (1973) Aprendre a ser, aquest és realment el repte que encara tenim. Cal reflexionar profundament sobre quins valors volem. Quins necessitem? Cal repensar si les nostres accions, les nostres actituds, els missatges que dia rere dia fem arribar als infants i també als altres són els que desitgem. O són els que creiem que necessitem?
En aquest marc, em pregunto: pot prosperar un col·lectiu on impera l’individualisme? Podem ser éssers conscients, compromesos, creatius, per tal de viure en sintonia els uns amb els altres i amb l’entorn? Sovint diem que vivim en una dictadura encoberta, però què fem per resoldre-ho? Diem que volem una societat democràtica i participativa, però què fem quan tenim l’oportunitat de crear, de prendre decisions? Diem que necessitem l’equitat i el respecte, però sabem respectar-nos? Què fem per aconseguir l’equitat? Com podem respondre als desafiaments que se’ns presenten? Com podem integrar els valors que voldríem? És més fàcil dir que la política no ens ajuda? Necessitem realment que hi hagi un canvi en les lleis per iniciar les millores que ens poden portar cap a un major benestar col·lectiu? O si prenem consciència i ens esforcem per ser coherents ho podem anar aconseguint?
És ben sabut que el canvi comença per un mateix: la reflexió, el compartir, la implicació en el barri, en organitzacions properes a nosaltres… Entre tots i totes necessitem anar teixint aquest entramat de relacions i, sense adonar-nos-en, a poc a poc, sense presses ni pressions, gaudint del compartir i de l’aprenentatge que això ens suposa, aquesta xarxa s’anirà ampliant. I, per tant, ens cal aprendre a caminar al ritme que necessitem, perquè perdre el temps sovint és guanyar-lo. Hem d’aprendre també a prendre acords i decisions compartides. Hem d’experimentar l’emoció que suposa sentir-se part d’un col·lectiu.
L’individualisme que impera en la nostra societat poc lloc deixa al protagonisme real que tenim dins la societat. Ens fa viure amb angoixa i pressió, i no deixa lloc per reflexionar i aprendre de l’error. Sempre ens eximim de responsabilitats, quan podríem aprofitar la riquesa que ens proporciona equivocar-nos. Així, davant dels obstacles, en lloc de reaccionar amb creativitat i energia, tendim a traspassar responsabilitats, fent-nos mal a nosaltres mateixos i també al teixit que podem anar construint conjuntament.
Aquesta actitud no porta a res més que continuar reforçant tot allò que refusem. El gran repte de la humanitat és el benestar. Si lluitem amb força i convenciment i des del col·lectiu, de ben segur que, a poc a poc, des de les minories s’aconseguiran les majories, des del petit canvi anirà canviant tot el context en què vivim.
Canviarà la publicitat, canviarà la manera de consumir, canviaran els mitjans, canviarà l’escola i canviarà la societat, perquè al final la vida que vivim la fem les persones. Només cal prendre consciència de la importància dels valors, de l’educació i, en definitiva, de les relacions. I és clar que ho podem fer, perquè, com deia Janusz Korczak, «és inadmissible que deixem el món com ens l’hem trobat». I aquest és el gran repte social i humà que tenim per als nostres infants.
