La societat avança, progressa, i sovint ens trobem amb la pregunta: i l’escola? L’escola evoluciona al mateix ritme? Forma part de la societat?
N’hi ha prou de veure l’individualisme que impera, tant en la societat com en l’escola. Tant pel que fa als valors i les actituds de qui la forma com a les lleis. Loris Malaguzzi deia que no podíem esperar que les lleis ens fossin favorables, que teníem el dret i el deure de fer tot el que fos a les nostres mans. Les bones escoles no depenen de les polítiques educatives, sinó dels qui les formen. Però, ara bé, qui forma les escoles avui dia? Hem avançat, perquè les escoles a poc a poc s’han anat obrint i les famílies han esdevingut protagonistes junt amb el professorat. Però, on han quedat els infants? Diem que l’infant ha de ser el centre de tot projecte, però a l’hora de la veritat és així?
Avui sembla que caminem per caminar, sense parar atenció a tot el que ens ofereix el camí, a tot el que ens podria aportar i a tot el que podríem aprendre i compartir.
És ben visible que travessem un moment de crisi, i de la mateixa manera que es viu en la societat, en la cultura i en l’economia, també es viu en l’estancament generalitzat dels centres educatius. Prou costa poder sentir la identitat de cada un dels projectes; la majoria d’escoles semblen tallades pel mateix patró. És aquesta, l’escola que volem? L’escola que anomenem integral i inclusiva?
Cal retrobar-nos, perquè sembla que hem perdut de vista els nostres drets i deures, i fins i tot sembla que el desconcert que vivim ens hagi desorientat fins al punt d’haver de fer una aturada per retrobar-nos i reconèixer en nosaltres mateixos allò que ens caracteritza com a éssers humans: el col·lectiu.
Què podem fer? Què tenim a les nostres mans? Per què som on som? Fins a quin punt l’escola en té la responsabilitat? La resposta no rau en si és societat o escola, sinó a fer una societat i una escola on tothom, cada un dels ciutadans i ciutadanes, sàpiga que té a les mans les eines per adquirir els valors necessaris per fer realitat d’una vegada per totes els drets dels infants, incloent-los, des del respecte i el diàleg, en una societat veritablement democràtica participativa. On tothom aprengui de tothom, tingui l’edat que tingui, amb l’objectiu d’aconseguir el benestar col·lectiu i per tant també l’individual, situant la persona en la dimensió que li pertoca com a tal: la social i humana.
L’individualisme portat a l’extrem és l’inici de l’alienació de la raça humana, i caminant tant per la societat com per les escoles tinc la sensació que a poc a poc ens anem acostant cap a un món feliç, com deia Aldous Huxley en el títol del seu llibre, publicat per primera vegada l’any 1932. És, doncs, una crida urgent que cadascú reflexioni i actuï amb coherència esforçant-se més que mai.
El canvi comença per un mateix, està a les mans de cadascú; és important reflexionar per tal de promoure tots aquests valors, deixant de banda els que ens alienen. Posant la confiança en la manera de relacionar-nos sense prejutjar, empatitzant i partint de la confiança mútua com a motor de transgressió.
Una nova manera de fer que si cadascú hi posa el seu granet de sorra s’anirà filtrant per la societat i consegüentment per les escoles, i aleshores serà inconcebible el càstig, la pressió, l’excessiu protagonisme de l’adult, que fa que l’infant ja de ben petit aprengui a fer allò que l’adult espera, en lloc de poder dialogar, fer sentir la seva veu i créixer amb els altres indistintament de l’edat. Perquè, com deia Freinet, «l’infant és de la mateixa naturalesa que l’adult, tan sols li falta experiència», experiència que té el dret d’adquirir al seu ritme i per ell mateix, i ha de tenir l’oportunitat de compartir-la per créixer amb els altres.
Janusz Korczak, en el seu llibre Com estimar l’infant, diu: «És totalment falsa aquesta imatge que ens representa l’infant com un anarquista nat o un ésser tan exigent com venal. L’infant té el sentit del deure, respecta l’ordre i no defuig les responsabilitats per poc que tinguem el seny de no imposar-les-hi per força i que no ultrapassin les seves forces. Vol trobar en nosaltres comprensió per a les dificultats i indulgència per als errors eventuals.»
En la mateixa línia però fent-ho extensiu als adults, trobem la següent frase en el llibre Pedagogia i participació per a una educació de qualitat de la Societat Catalana de Pedagogia: «Totes les persones humanes tenen capacitat de bondat i felicitat.» Si partim, doncs, de la confiança i el diàleg, de l’entesa i el respecte, segurament a poc a poc recuperarem l’ètica que anem perdent.
