Fa uns dies els diaris publicaven la notícia que un ajuntament del Maresme havia decretat la prohibició dels mòbils a les escoles i instituts del seu municipi. Al Facebook de Rosa Sensat, que es va fer ressò de la notícia, hi va haver opinions tant a favor de la mesura com en contra.
Quina responsabilitat tenim des de les escoles i instituts sobre aquest tema? Em sembla que el que cal no és prohibir, sinó educar.
Fa més de deu anys, o potser més de quinze, que als instituts ens trobem amb el “problema”: què fem amb els mòbils? Recordo que en el calaix de la meva taula sempre hi havia dos o tres mòbils “requisats” als alumnes esperant que algun pare o mare els passés a recollir. Què hem après tots aquests anys?
Doncs que els mòbils han passat a ser objectes d’ús quotidià per a gent de totes les edats i de totes les condicions. Avui, els mòbils són molt més que un telèfon: fan de rellotge, d’agenda, de càmera de vídeo, de càmera de fotos, de calculadora… i, amb la connexió a Internet, ofereixen molta informació a l’abast de la mà. A l’escola s’ha de renunciar a tenir totes aquestes prestacions que la majoria de nois i noies (per no dir tots) porten a la butxaca?
No es tracta de prohibir, sinó de convertir el mòbil en una eina més de treball a l’aula. I, sobretot, es tracta d’educar a fer-ne un ús responsable. Sobta que la polèmica sigui encara, més de quinze anys després, “prohibir” l’ús dels mòbils, i que no es debati a fons de quina manera des de les escoles i instituts donem criteris i normes d’ús als adolescents.
Durant tots aquests anys des de molts centres s’han fet propostes per introduir l’ús dels mòbils. Hi ha força exemples de pràctiques en què s’utilitzen els mòbils amb finalitats educatives. Per exemple, en aquests moments el Departament d’Ensenyament i la Fundació Barcelona Mobile World Capital fan una proposta didàctica per a quart d’ESO per dissenyar i desenvolupar una app per a dispositius mòbils.
Encara som on érem? És cert que es fan propostes didàctiques per aprendre l’ús del mòbil, sobretot des del vessant més tecnològic. El que trobo a faltar és un debat més profund, entre professorat i alumnat, de com fem servir el mòbil d’una manera que afavoreixi la comunicació, i no que la distorsioni. Quan el que cal és donar criteris i normes d’ús, perquè tots (els adolescents i els adults) en fem un ús responsable, només se’ns acut prohibir-los?
Prohibir és fàcil, però no fa avançar. Educar és més difícil.
