Fa unes setmanes va sortir la notícia: alguns centres escolars dels jesuïtes començaven una innovació educativa important. Afectava la manera de treballar a les aules amb l’alumnat, des de cinquè de primària fins a segon d’ESO, de moment. Molts mitjans d’informació se’n van fer ressò i la notícia ha generat un cert debat. Al Diari de l’Educació han aparegut diversos articles i comentaris.
Considero molt important que se sàpiga que a uns quants centres escolars es treballa per projectes i s’han deixat de banda elements de l’escola tradicional com poden ser els llibres de text, els exàmens memorístics, les aules com a espais fixos, els horaris tancats, la compartimentació dels aprenentatges… Es tracta d’unes innovacions necessàries per ajudar i adequar l’ensenyament als infants nascuts al segle xxi, que segurament aprenen de maneres diferents de com ho vam fer els que tenim uns quants anys a l’esquena. I, com tota innovació, té aspectes a canviar i a millorar.
Ara bé, és significatiu que la notícia interessi i es divulgui, que es dugui a terme un debat a partir d’una experiència en centres concertats. És una llàstima que una iniciativa de centres privats es presenti com una novetat: demostra la poca importància que es dóna als centres públics, que massa vegades són notícia per problemes i no per encerts. Perquè fa uns quants anys, gairebé una dècada, que centres públics de primària i secundària estan treballant en la línia que ara han «descobert» els jesuïtes. Tots aquests centres fa força temps que innoven en les seves pràctiques educatives, fent servir les tecnologies digitals, prioritzant la participació real de l’alumnat…
Sembla, però, que les condicions de treball no han estat les mateixes: els mestres i professors que estan duent a terme la innovació a les escoles jesuïtes han disposat de temps (unes quantes setmanes) per preparar-se personalment i elaborar els materials necessaris per al seu alumnat. Els ensenyants, funcionaris públics, que han estat innovant ho han fet pel seu compte, amb la seva bona voluntat, amb el seu temps, els seus recursos personals. S’han hagut de buscar la formació i els materials sense deixar de fer les seves classes i complir els seus horaris.
La responsabilitat de la patronal privada i la del Departament de la Generalitat s’exerceix de manera un xic diferent. Per què l’administració educativa no hi dóna suport explícit? Per què no informa i propaga el que estan fent els seus mestres als seus centres?
Tota innovació té dificultats per implantar-se; els canvis són complicats d’acceptar: hi ha famílies que prefereixen que els seus fills facin a l’escola el que van fer elles de petites. Fa falta una pedagogia per informar i explicar les novetats. El suport dels responsables públics és important, com ho estat el suport dels responsables de les escoles jesuïtes. Seria responsabilitat de les administracions educatives donar informació d’aquestes pràctiques i propagar-les; caldria que el Departament ajudés els mestres i el professorat que les duen a terme.
Potser el departament no hi creu, en la bondat de la innovació; la LOMCE en català és el seu model, i només tolera la presència i les actuacions d’aquests centres, però no els dóna els suports que rep el professorat dels jesuïtes per part de la seva patronal, amb la qual cosa ho tenen més fàcil per convèncer les famílies dels avantatges de les noves metodologies. El professorat de les públiques ha de lluitar sol contra totes les dificultats.
Un altre aspecte important: la pública és l’escola de tothom. Les innovacions s’han de fer als centres que estiguin a l’abast de totes les famílies, siguin de la condició econòmica, social o ètnica que siguin. Si els canvis positius no poden beneficiar totes les persones seran uns canvis insuficients, uns canvis per a unes elits que deixaran de banda les famílies en situacions més desafavorides. I és a la pública on s’han de fer les innovacions, perquè així tothom en pot ser partícip. És un aspecte que els centres innovadors han de vetllar especialment: que les despeses econòmiques que generen i les dedicacions horàries que pressuposen permetin la participació de totes les famílies.
Una innovació tan necessària no pot quedar només en mans de la bona voluntat d’algunes persones. Si els responsables del govern de la Generalitat hi estiguessin d’acord afavoririen els projectes d’innovació educativa i els promocionarien; facilitarien els recursos necessaris per tal que no es generessin diferències de qualitat entre centres. Diria que no és el cas dels nostres actuals governants. Redacto l’escrit el dia 14 d’abril, aniversari d’una República que va innovar en les pràctiques educatives.
