S’acaba un curs acadèmic. L’alumnat que està cursant 4t d’ESO ha hagut de decidir què farà l’any proper. Fa molts anys quan l’escolaritat obligatòria s’acabava als 14 anys, tots i totes sabien què farien el curs següent: treballar, anar a FP o al Batxillerat; fins i tot n’hi havia que el mateix dia que complien els 14 anys deixaven l’escola per posar-se a treballar. Les necessitats familiars eren prioritàries. Avui als setze anys bastants adolescents no saben què faran i no es decideixen fins el darrer moment.
Als instituts es dediquen hores a ajudar l’alumnat a trobar el seu camí; és el que se’n diu l’orientació. Els fan tests d’auto-coneixement, es valoren capacitats i desitjos, els informen de tots els estudis que poden dur a terme, de les possibilitats de trobar feina després, dels llocs on es poden cursar, dels guanys econòmics de cada professió… No es parla massa de si volen ser feliços. Què és més important viure feliç o guanyar molts diners? Tenir una vida tranquil·la d’acord amb les pròpies necessitats o tenir més que altres persones? Són qüestions que afecten a la vida i que no es tenen massa en compte; pensar-les o preveure-les ajudarien, més endavant, a evitar frustracions…
Avui l’escola ja no fa el paper d’ascensor social que feia quan jo era jove. Estudiar no és garantia de trobar una bona feina; dóna més possibilitats de trobar-ne però, segurament, estarà per sota de les expectatives. El model econòmic que impera a les nostres societats posa els guanys individuals com a primer objectiu bandejant les situacions de la majoria de les persones… Hom treballa moltes hores amb salaris petits i alhora hi ha molt atur; amb els avenços actuals podríem treballar menys hores i obtenir més resultats, però això posaria en qüestió els immensos beneficis dels que tenen el poder. És una responsabilitat que escapa a la tasca de mestres i professorat però que afecta els joves, les noves generacions, el conjunt de la població d’una manera o altra. La situació depassa, com en molts altres camps, l’espai escolar. Cal una implicació com a ciutadans per afrontar els canvis socials que farien falta.
Diria que cal fer pensar als nois i noies de com serà la seva vida, de com volen que sigui i després què faran perquè sigui com volen; la qual cosa no sempre és possible i això també s’ha de començar a pensar i a elaborar. Pensar que el sistema econòmic que ens domina no permet que cadascú triï el que li agrada, més aviat obliga a fer coses que no ens agraden… treballs mal pagats, feines per sota de la formació aconseguida, anar a un altre país per guanyar-se la vida…
I tot això també implica canvis en les relacions amb les altes persones, amb amics, amigues, familiars; augmenta les dificultats de trobar parella, de mantenir una relació estable. Penso que cal conscienciar de les repercussions del mode de vida sota el capitalisme, de les necessitats de lluitar per intentar canviar-lo, de buscar maneres alternatives de viure per fer-hi front, per continuar vivint com persones humanes en busca d’un futur millor individual i col·lectiu. Seria una tasca d’orientació potser més fructífera que la reduccionista que s’acostuma a fer.
Avui, per sort, han canviat els condicionants de l’època de l’EGB quan els papers de gènere estaven molt determinats, quan l’autoritat materna i paterna era decisiva a l’hora de triar el futur… Els adolescents del segle XXI tenen més autonomia per decidir però més dificultats per escollir; necessiten un bon acompanyament. Com sempre l’escola no té totes les alternatives però pot posar el seu gra de sorra si té en compte tota la realitat que envolta els que estan acabant l’ensenyament obligatori.
